L’Àngels Soler és integrant, tot i que no pròpiament “de sang” – ha estat la jove -, de la tercera i darrera generació de Cal Biosca.
Ja no és a la
botiga i, per tant, aporta la interessant perspectiva que dóna el fet d’haver
deixat enrere el dia a dia del negoci. Un negoci – Cal Biosca – que ha
desaparegut per manca de relleu generacional.
L’Àngels manifesta
que se sent contenta de poder venir a la ràdio a parlar de la botiga que, més
que un establiment, ha estat la seva vida i la del seu marit i company de
viatge – Ramon Biosca – durant tants i tants anys. Confessa que encara ara els
hi queda una espècie de cuquet que, considera, es porta a la sang, i destaca
que potser al seu marit en més mesura, donat que va ser el seu avi i després el
seu pare que varen engegar i consolidar el projecte familiar. Una trajectòria
de tantes dècades, primer fent de marxants per la comarca (on tothom els
coneixia) i després, des de l’any 1950, establint-se a la vila, feien que a en
Ramon li costés deixar anar...I, de fet, durant els anys que, ja jubilat,
l’Àngels encara va continuar al peu del canó, no se’n va poder estar de creuar
la porta de l’establiment familiar diàriament. Tot i així, explica aquesta
veterana, amb les noies que ara porten la botiga hi ha una entesa molt
entranyable i, de fet, una mica han seguit les directrius amb que aquesta
família es movia quan hi estava al capdavant. Tant és així, que moltes vegades
aquest matrimoni entre a saludar o diuen el seu parer davant de les consultes
que els hi poden fer arribar. En aquest sentit, alguns dels representants –
sabent que la darrera generació ja s’havia jubilat i que, en concret, l’Àngels
havia pres mal en un accident – s’han interessat pel seu estat trucant-la i bé
visitant-la i això ella ho interpreta com una mena de reconeixement a la tasca
feta i al tracte familiar que des de sempre es va voler donar des de Cal
Biosca. I, essent així, una de les coses que més l’emociona és quan treu el nas
a l’establiment que ara mateix porten les noies que ho han seguit i coincideix
amb un client o una clienta de tota la vida, aquest o aquesta s’atansa i “et
plantà un petó, adonant-te que la feina
feta durant tots aquests anys té un valor”.
L’Àngels ens fa
partícips del seu desig d’estudiar, que no va ser possible a causa de l’època
en que va néixer – quan, rememora, les coses eren molt difícils – i,
reflexiona, tot i que “la feina que he fet no és la que hagués escollit, l’he
intentat fer el millor que he sabut i al veure que força gent, d’una manera o
altra, et reconeix que l’has atès el millor que has sabut, que has estat honest
i que els has donat confiança fa que el cuquet del qual parlàvem abans estigui
del tot present”.
Pel que fa al fet de
si atendre al públic d’aquesta forma en que ho ha fet l’Àngels es porta a la
sang o s’aprèn, ella comenta que no ho sap. Recorda que ella va començar a
treballar als 15 anys a una carnisseria i que “quan vaig conèixer el Ramon i,
després, ens vam casar vaig travessar d’una banda a l’altra l’Avinguda Tarragona – el 1968 s’hi va instal·lar Cal
Biosca – per continuar fent tasques d’atenció al públic”. Reitera que “potser
no és la feina que hauria escollit, però sé que la gent es mereix un
respecte...que sóc molt xerraire...i el fet és que el contacte amb la gent a mi
sempre m’ha agradat”.
Aquesta botiguera
alliberada del dia a dia a l’establiment familiar explica que “ja en època del
meu sogre – com que havia anat a repartir per molts pobles - la botiga s’havia
convertit en una mena de punt de trobada. I, és clar, et demanaven que els hi
guardessis el cabàs, que li donessis un encàrrec al marit de part de la dona o
a l’inrevés, o bé que li fessis arribar un objecte – un llibre, per exemple - a
un parent o a un amic. Així doncs, en moltes ocasions et trobaves que gent que
entrava a “casa” no venia ben bé per comprar sinó que venia a fer relacions
humanes, establint-se un vincle que tenia com a eix el caliu, l’amistat,...Està
clar que en un negoci has de procurar guanyar-t’hi la vida perquè tens unes
necessitats, però nosaltres no devem haver estat massa bons negociants perquè
sempre hem mirat més aviat el benestar emocional que anar a arrancar la pesseta
”. L’Àngels afirma, en aquesta línia, que el secret d’haver aguantat tant de
temps potser rau en no haver enganyat mai a la gent ni haver volgut
aprofitar-se’n. I, en aquest sentit, fa una crida en favor de, en concret, la
gent gran, reivindicant que se’ls mimi com a col·lectiu perquè són un actiu que
potser, reflexiona, necessiten un tracte especialment humà i digne. I, recalca,
són molt agraïts i, el fet de fer-ho, proporciona molta satisfacció. Com exposa
aquesta botiguera, “el jovent tomba molt, però segurament la gent gran – a la
qual li costa una mica més entrar per primera vegada a un establiment - és més
fidel”.
Aquest va ser el
tarannà de la botiga al llarg de totes les generacions que la van encapçalar,
tot i que, per suposat – per caràcter i per habilitats – s’han repartit les
tasques a fer entre, per exemple, ella i el seu marit. De cara als clients, la
feina forta ha estat per part d’ella mateixa i les dependentes que hi han
estat, en general, molts anys i per les quals tenen un record especial. I, en
aquest sentit, explica que encara ara, tant aquelles noies com les seves
famílies, es preocupen per com està ella i el seu marit i, si coincideixen pel
carrer, “ens fem una abraçada”. Uns gestos que – explica - tenen un valor més
enllà dels diners.
L’Àngels Soler
defineix un negoci de comerç de proximitat com “un servei públic perquè no som
una multinacional ni tenim la mateixa funció. I de la mateixa manera que hi ha
gent que li agrada mirar i que no el destorbin, també hi ha persones a les
quals els hi agrada que els hi donin un cop de mà”. L’experiència de tants anys
rere el taulell li ha fet entendre que hi ha clients de tota la vida que
agraeixen que se’ls orienti sense de cap manera arribar a imposar. Tota una “personal
shopper” amb molta mà esquerra que té una experiència de 52 anys a l’esquena
que reivindica l’empatia a la botiga!
Quan ara l’aturen
pel carrer i els que han estat els seus clients li pregunten on aniran a
comprar ara que ella s’ha jubilat, aquesta botiguera els anima a anar a comprar
a la botiga que les noies que havien treballat amb ells porten. En primer lloc
perquè creu que els atendran la mar de bé i en segon lloc perquè segueixen una
mica aquell esperit de la botiga pel que fa a comprar pràcticament tota la roba
a proveïdors del país. Els anima a provar-ho i, si no els hi agrada, doncs no
passa res. De la mateixa manera, quan les noies tenen algun dubte sobre un
client, li pregunten a ella i posa al seu servei la seva experiència. Tot i
això és conscient que està desvinculada del negoci.
Ara que està
alliberada s’està dedicant a donar ales a les seves inquietuds. S’ha apuntat al
projecte de lectura EVA354 - un servei de voluntariat lector, amb una dimensió
social, que organitza lectures en veu alta a hospitals, residències de gent
gran, presentacions d’actes i domicilis particular -, i està pesant en dur a
terme alguna activitat intergeneracional. És “una experiència que em satisfà. També
m’agrada cuinar i, en aquest aspecte, em centro en la cuina tradicional”. Quan
arriba l’alliberació, doncs, comença una nova etapa i “hi ha moltes coses a
fer”.
