divendres, 27 de gener de 2017

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 15


L’Àngels Soler és integrant, tot i que no pròpiament “de sang” – ha estat la jove -, de la tercera i darrera generació de Cal Biosca.

Ja no és a la botiga i, per tant, aporta la interessant perspectiva que dóna el fet d’haver deixat enrere el dia a dia del negoci. Un negoci – Cal Biosca – que ha desaparegut per manca de relleu generacional.

L’Àngels manifesta que se sent contenta de poder venir a la ràdio a parlar de la botiga que, més que un establiment, ha estat la seva vida i la del seu marit i company de viatge – Ramon Biosca – durant tants i tants anys. Confessa que encara ara els hi queda una espècie de cuquet que, considera, es porta a la sang, i destaca que potser al seu marit en més mesura, donat que va ser el seu avi i després el seu pare que varen engegar i consolidar el projecte familiar. Una trajectòria de tantes dècades, primer fent de marxants per la comarca (on tothom els coneixia) i després, des de l’any 1950, establint-se a la vila, feien que a en Ramon li costés deixar anar...I, de fet, durant els anys que, ja jubilat, l’Àngels encara va continuar al peu del canó, no se’n va poder estar de creuar la porta de l’establiment familiar diàriament. Tot i així, explica aquesta veterana, amb les noies que ara porten la botiga hi ha una entesa molt entranyable i, de fet, una mica han seguit les directrius amb que aquesta família es movia quan hi estava al capdavant. Tant és així, que moltes vegades aquest matrimoni entre a saludar o diuen el seu parer davant de les consultes que els hi poden fer arribar. En aquest sentit, alguns dels representants – sabent que la darrera generació ja s’havia jubilat i que, en concret, l’Àngels havia pres mal en un accident – s’han interessat pel seu estat trucant-la i bé visitant-la i això ella ho interpreta com una mena de reconeixement a la tasca feta i al tracte familiar que des de sempre es va voler donar des de Cal Biosca. I, essent així, una de les coses que més l’emociona és quan treu el nas a l’establiment que ara mateix porten les noies que ho han seguit i coincideix amb un client o una clienta de tota la vida, aquest o aquesta s’atansa i “et plantà  un petó, adonant-te que la feina feta durant tots aquests anys té un valor”.

L’Àngels ens fa partícips del seu desig d’estudiar, que no va ser possible a causa de l’època en que va néixer – quan, rememora, les coses eren molt difícils – i, reflexiona, tot i que “la feina que he fet no és la que hagués escollit, l’he intentat fer el millor que he sabut i al veure que força gent, d’una manera o altra, et reconeix que l’has atès el millor que has sabut, que has estat honest i que els has donat confiança fa que el cuquet del qual parlàvem abans estigui del tot present”.

Pel que fa al fet de si atendre al públic d’aquesta forma en que ho ha fet l’Àngels es porta a la sang o s’aprèn, ella comenta que no ho sap. Recorda que ella va començar a treballar als 15 anys a una carnisseria i que “quan vaig conèixer el Ramon i, després, ens vam casar vaig travessar d’una banda a l’altra l’Avinguda  Tarragona – el 1968 s’hi va instal·lar Cal Biosca – per continuar fent tasques d’atenció al públic”. Reitera que “potser no és la feina que hauria escollit, però sé que la gent es mereix un respecte...que sóc molt xerraire...i el fet és que el contacte amb la gent a mi sempre m’ha agradat”.

Aquesta botiguera alliberada del dia a dia a l’establiment familiar explica que “ja en època del meu sogre – com que havia anat a repartir per molts pobles - la botiga s’havia convertit en una mena de punt de trobada. I, és clar, et demanaven que els hi guardessis el cabàs, que li donessis un encàrrec al marit de part de la dona o a l’inrevés, o bé que li fessis arribar un objecte – un llibre, per exemple - a un parent o a un amic. Així doncs, en moltes ocasions et trobaves que gent que entrava a “casa” no venia ben bé per comprar sinó que venia a fer relacions humanes, establint-se un vincle que tenia com a eix el caliu, l’amistat,...Està clar que en un negoci has de procurar guanyar-t’hi la vida perquè tens unes necessitats, però nosaltres no devem haver estat massa bons negociants perquè sempre hem mirat més aviat el benestar emocional que anar a arrancar la pesseta ”. L’Àngels afirma, en aquesta línia, que el secret d’haver aguantat tant de temps potser rau en no haver enganyat mai a la gent ni haver volgut aprofitar-se’n. I, en aquest sentit, fa una crida en favor de, en concret, la gent gran, reivindicant que se’ls mimi com a col·lectiu perquè són un actiu que potser, reflexiona, necessiten un tracte especialment humà i digne. I, recalca, són molt agraïts i, el fet de fer-ho, proporciona molta satisfacció. Com exposa aquesta botiguera, “el jovent tomba molt, però segurament la gent gran – a la qual li costa una mica més entrar per primera vegada a un establiment - és més fidel”.

Aquest va ser el tarannà de la botiga al llarg de totes les generacions que la van encapçalar, tot i que, per suposat – per caràcter i per habilitats – s’han repartit les tasques a fer entre, per exemple, ella i el seu marit. De cara als clients, la feina forta ha estat per part d’ella mateixa i les dependentes que hi han estat, en general, molts anys i per les quals tenen un record especial. I, en aquest sentit, explica que encara ara, tant aquelles noies com les seves famílies, es preocupen per com està ella i el seu marit i, si coincideixen pel carrer, “ens fem una abraçada”. Uns gestos que – explica - tenen un valor més enllà dels diners.

L’Àngels Soler defineix un negoci de comerç de proximitat com “un servei públic perquè no som una multinacional ni tenim la mateixa funció. I de la mateixa manera que hi ha gent que li agrada mirar i que no el destorbin, també hi ha persones a les quals els hi agrada que els hi donin un cop de mà”. L’experiència de tants anys rere el taulell li ha fet entendre que hi ha clients de tota la vida que agraeixen que se’ls orienti sense de cap manera arribar a imposar. Tota una “personal shopper” amb molta mà esquerra que té una experiència de 52 anys a l’esquena que reivindica l’empatia a la botiga!

Quan ara l’aturen pel carrer i els que han estat els seus clients li pregunten on aniran a comprar ara que ella s’ha jubilat, aquesta botiguera els anima a anar a comprar a la botiga que les noies que havien treballat amb ells porten. En primer lloc perquè creu que els atendran la mar de bé i en segon lloc perquè segueixen una mica aquell esperit de la botiga pel que fa a comprar pràcticament tota la roba a proveïdors del país. Els anima a provar-ho i, si no els hi agrada, doncs no passa res. De la mateixa manera, quan les noies tenen algun dubte sobre un client, li pregunten a ella i posa al seu servei la seva experiència. Tot i això és conscient que està desvinculada del negoci.


Ara que està alliberada s’està dedicant a donar ales a les seves inquietuds. S’ha apuntat al projecte de lectura EVA354 - un servei de voluntariat lector, amb una dimensió social, que organitza lectures en veu alta a hospitals, residències de gent gran, presentacions d’actes i domicilis particular -, i està pesant en dur a terme alguna activitat intergeneracional. És “una experiència que em satisfà. També m’agrada cuinar i, en aquest aspecte, em centro en la cuina tradicional”. Quan arriba l’alliberació, doncs, comença una nova etapa i “hi ha moltes coses a fer”. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.