La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 16

El programa del 30 de gener té un convidat molt jove. Té 16 anys i es diu Josep Urgell i és la quarta generació de la bodega Ca l’Emilia.

Com explica el mateix Josep, Ca l’Emilia sempre ha estat un negoci que “s’ha portat des d’un sentiment que ha comportat intentar ser una espècie de família per als clients”. Tal i com diu hi ha hagut moments difícils que ha s’han anat superant i això ha permès que hagi estat possible arribar a una quarta generació. En l’actualitat, l’objectiu consisteix anar tirant poc a poc el negoci endavant i fer-ho “amb il·lusió”.

Bar, bodega, taverna,...si es té en compte el nom amb el qual s’hi refereix la família cal anomenar l’establiment bodega perquè, al cap i a la fi, “ens hi vam criar i és com el coneixem”. Ara bé, de vegades, tot fent broma algunes persones l’anomenen taverna.

En el moment que els toca la rifa a en Joan Urpí i l’Emilia Corral i decideixen muntar el negoci familiar ho fan amb una intenció que va més enllà de només guanyar-se la vida. En paraules dels descendents es va voler instaurar una manera de viure diferent que implicava una mirada oberta a través dels altres i un munt d’històries dignes de ser narrades. Al llarg de la història ha perdurat aquest esperit de viure el negoci establint una espècie de comunitat entre els clients i els que estan darrera la barra. I aquesta és una dinàmica que perdura encara avui dia perquè en aquest cas el fet de treballar en família significa, segons explica aquest representant de la quarta generació,  “estar còmode i treballar de gust”. La confiança amb que es fa la feina en que aquestes circumstàncies comporta “estar bé”, però no només entre els integrants de les diferents generacions de la saga familiar sinó també amb “uns clients que hi tractes sovint, que coneixes pel seu nom, amb qui parles i interactues a molts nivells, de manera que també acaben formant part de la família”.

Ara mateix, Ca l’Emilia “reviu moments feliços i torna a mostrar la seva lluentor, especialment els caps de setmana i a l’hora del vermut, quan moltes persones...fins i tot gent gran i famílies amb criatures...ens venen a veure i gaudeixen del seu vermut”.

Sovint, com que a en Josep Urgell li agrada interactuar amb els clients, aquestes persones – sobretot la gent més gran - comparteixen amb ell vivències i emocions, també les experimentades a la bodega, “tot rememorant que, per exemple, van passar-hi bones estones amb amics o bé, si és una parella, que allà va ser on es van conèixer”. Un munt d’històries i de situacions que han anat passant entre les quatre parets d’aquest establiment ubicat a l’alçada del Tívoli. Tan jove com és, a en Josep li agrada parlar amb la clientela. El fa sentir-s’hi connectat i, de fet, ells li comenten que se senten molt a gust en un espai on hi ha aquest clima de tranquil·litat i sinceritat. Tot plegat establint una mena de feeling molt particular. 

L’àvia Cecília es caracteritzava per ser una persona a qui li agradava tant ajudar als altres que se’n va anar a un extrem i, és clar, va caldre posar l’atenció en el fet que l’establiment era un negoci. Ella el va deixar en un punt i, a partir d’aquí, s’establia la possibilitat de donar-li una nova oportunitat a través dels fills. De tots tres, va ser en Josep Urgell – el pare de l’entrevistat  - qui va optar per fer-se’n càrrec i així va ser durant uns tretze anys aproximadament. Quan va morir sobtadament, en Gabriel – el tiet del convidat i germà del fins llavors responsable – el va rellevar, tot i que sempre havia dit que no en tenia cap intenció. Ara bé, com bé assenyala el seu nebot, “com que pel que fa a la bodega ens mou un sentiment, tal i com abans us explicava, va poder més seguir que no pas deixar-la perdre”.

Darrera la barra de Ca l’Emilia hi ha molta història, en concret tres generacions: la Mª Antònia, en Gabriel i en Josep. La tia àvia d’en Josep, que és la citada Mª Antònia, hi va els caps de setmana i ajuda pel que fa a la feina, però també contribueix a aquesta necessària interconnexió amb els clients. I és que en Josep creu que “hi ha moltes coses que es fan que sense ella no es podrien fer”. I, en aquest sentit, aquesta veterana justifica el fet d’anar a donar un cop de mà a la bodega dient que “és un negoci al qual li cal una dona amb empenta”. El cas és que després de tants i tants anys d’experiència sap moure’s, com diu en Josep, perfectament en l’ambient que presideix el negoci i hi contribueix moltíssim a que sigui com és donat que “hi va néixer i això fa que hi dediqui tant d’esforç i que li atorgui tant de valor tot i la seva edat”.

L’entrevista a la secció La Ràdio a la Rebotiga ha propiciat que en Josep Urgell s’assegués amb la seva tieta àvia per tal de saber d’on ve Ca l’Emilia. Una conversa que va partir dels inicis: de com eren les coses abans i de com eren els clients en temps passats. Tot plegat “per saber d’on venim” i, és clar, per saber també cap a on es va. Aquest jove taverner, com a quarta generació, creu que el present passa per aquest vincle sentimental i que el futur “si tot va bé i ho veig factible, després de tantes generacions, m’agradaria poder encarregar-me’n”. I encara va més enllà quan, tot admetent que encara que és molt jove, manifesta que “si mai tinc un fill m’agradaria que pogués viure la realitat com la veig jo ara essent a Ca l’Emilia, pel que fa a la gent i a l’aprenentatge que suposa tractar-hi, al fet d’ajudar-los en el que es pugui, acompanyant-los en les seves vivències”.

Aquest xicot veu el comerç de proximitat, en concret de bodega, com un espai on trobes els productes que hi vas a buscar, però també hi topes amb un caliu que emana del col·lectiu. El servei és primordial. A més, els darrers anys, aquest establiment ha canviat. Si bé de portes en fora continua presentant el mateix aspecte, de portes endins ha experimentat una reforma amb nous equipaments i renovació dels que, pels anys, s’havien malmès. Així mateix, se li ha atorgat una estètica diferent, tot i que s’han potenciat també alguns elements que vinculen el recinte amb el passat com ara és el cas dels cups de l’entrada. Dins de la taverna també hi ha diferents ambients per tal de distribuir els clients segons les seves necessitats i gustos. Al llarg del temps, els clients han anat variant: des dels de sempre fins als que van descobrint el negoci i es van afegint a aquesta gran família que és la de Ca l’Emilia.

Tot i que els responsables d’aquest establiment no es plantegen servir menjars calents pel moment – sí entrepàs i tapes -, sí que és veritat que han optat per adherir-se a algunes campanyes que es duen a terme a la vila per intentar apropar-se als clients des d’altres vessants. És el cas del Vila-tapa dels dijous. En aquesta línia, aquesta quarta generació també s’ha esforçat per estar present a les xarxes socials i són conscients que aquest fet ha comportat que moltes persones hagin decidit apropar-se físicament a la bodega.

Amb la presència d’un convidat tan jove com en Josep resulta inevitable parlar dels joves que treballen. Comenta que amb els amics està molt clar que ell treballa els caps de setmana i, a més, que ho fa amb la família. Li pregunten si no li fa pal, si no està cansat,...i diu que “sí, que hi ha dies que estic cansat, però un cop arribo a la feina i ja han passat uns minuts el meu xip canvia i em poso en “modo on” - com aquell qui diu - i inicio el treball intentant atendre a les persones amb el meu millor somriure, de manera que estiguin contentes”. Tal i com, d’altra banda, ha après veient-ho fer als membres de la seva família.

Si els besavis poguessin veure la marxa actual del negoci i a en Josep fent de representant a la ràdio “estarien contents i feliços de veure que el negoci encara està en peu i que ho està amb la mateixa estimació; tot i els molts i bruscs canvis dels darrers anys. Estarien ben orgullosos de veure que cada persona que és allà dins intenta fer-ho el millor que sap i pot, i que tot plegat té per objectiu estar bé amb els clients i contents amb nosaltres mateixos”.