LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 19

La parella Josep Anton Nogués i la Mª Dolors Andreu han constituït la tercera generació de Nogués: la rellotgeria i la botiga de bijuteria.

La passió d’en Josep Anton Nogués per la rellotgeria és del tot vocacional. Com ell mateix relata, de ben petit, quan tornava d’escola ja “m’entretenia amb algun rellotge que el pare m’havia donat: despertadors, rateres (rellotge de pesos),...”. Més endavant, l’any 1953, quan encara no havia fet els 14 anys, “vaig entrar a treballar a la botiga”. Tot i que aquest veterà artesà sabia que allò d’anar a treballar de rellotger implicava dedicar-s’hi seriosament, li agradava tant que no va dubtar gens a fer el pas “d’entrar a la botiga”. Ell, però, puntualitza que el fet que li agradés tant l’ofici no ha volgut dir que sempre hagi tingut la sensació que jugava...era – com diu la seva esposa “un treballar gaudint...com una mena de hobby...un tot plegat”. De fet, afirma sense dubtes, que els rellotges han estat la vida del seu marit.

En Josep Anton, així que ha arribat a l’estudi, ha posat sobre la taula un parell de rellotges de butxaca petits i antics que tenen per a ell un significat especial. Tots dos porten noms d’integrants de la família: un du el del seu pare i un altre – que no n’havia vist mai cap fins que va adquirir aquest – que llueix el nom de Maria Canals, la seva àvia, que junt amb el seu marit, en Josep, van posar en marxa la primera de les botigues d’aquesta saga familiar. Recorda que se’n va fer molts diners perquè “aquell senyor no les tenia totes a l’hora de vendre”. Els rellotges, comenta aquest veterà professional, duen nom propi quan se n’adquireix una quantitat important i es negocia que hi figuri el nom de la persona que els comercialitza i, de fet, és una pràctica que avui dia encara es fa.

La Mª Dolors Andreu, quan els seus fills van créixer, es va plantejar junt amb el seu espòs la possibilitat de muntar una botiga. Sense vinculació prèvia amb el sector, aquesta botiguera va posar fil a l’agulla i va canviar el que fins llavors coneixia, que era la costura i el disseny en roba, per la bijuteria. I resultà que li agradà força, sobretot perquè implicava el tracte amb el públic. I, de fet, la filla de la parella, la Salomé, ha heretat aquest gust per la botiga, i per tots els valors que implica, amb el seu establiment: “El Toc”, que segueix l’estela iniciada per la Mª Dolors. Aquest fet els fa sentir molt orgullosos. Dels altres tres fills de la parella, dos continuen també vinculats en certa forma a l’ofici dels pares perquè l’un exerceix com a professor de micromecànica (matèria relacionada amb l’univers de la rellotgeria) a Tarragona i l’altre regenta un comerç de proximitat relacionat amb un sector totalment diferent al dels pares a Vilafranca. Tot i això, recorden que tots els fills, en un moment o altre de la seva vida, han ajudat a tirar endavant els negocis familiars.

Tot i que la venda formava part del negoci, en Josep Anton admet que el que a ell li agradava era la reparació, que era el terreny en el qual va començar. En aquest sentit rememora que li feia especial gràcia arreglar rellotges que ningú no es veia amb cor reparar. Llavors, “com que no es comptaven les hores”, te’n sorties de tot: “si s’havia de fer una cosa a mà, doncs es feia. I, de fet, amb algun d’aquells rellotges antics, de paret, segons com te’l portaven de fet malbé hi podies haver arribat a emprar una setmana”. D’inconvenients, en aquella època – explica en Josep Anton -, no n’hi havia que no es poguessin solucionar. Ara, però – diu – “em sap greu que la rellotgeria no té res a veure amb el que era abans”. Avui dia tot és electrònic i els rellotges de corda o automàtics pràcticament han desaparegut i, és clar, “si encara queda algun rellotger fora de Vilafranca que arregli rellotges antics acostuma a ser una persona gran...jo encara en conec algun”. I això que, reflexiona, a Barcelona, a la Verge de la Mercè “hi tenim una escola de rellotgeria – i dic tenim perquè jo he estat molts anys al gremi -, que funciona i que està subvencionada per la Generalitat perquè, malauradament, cada vegada hi ha menys alumnes”. De tota manera, aquest rellotger creu que amb els anys l’artesania tornarà.  

La bijuteria, en canvi , ha experimentat una evolució diferent. Si bé, com adverteix la Mª Dolors, és un sector que puja i baixa, requereix una bona dosi d’il·lusió i de voluntat per innovar i això, segons ella, s’aconsegueix “renovant-te i sent una mica atrevida”...al cap i a la fi “estant al dia”...i la Salomé “ho fa encara més que jo: sempre la tenim cap aquí i cap allà”. I una mica seguint l’exemple d’una filla tan inquieta a nivell d’anar pel món descobrint què es porta en l’univers de la bijuteria, aquesta parella ha aprofitat la jubilació per viatjar i, ja que són pel món, visitar antiquaris i adquirir peces molt especials o que encara els sorprenen per la seva singularitat. Quan se’ls hi pregunta pel que fa al número de rellotges que tenen a casa especifiquen que en tenen una desena “que toquen” i uns quants més que formen la seva particular col·lecció. El fet de disposar de peces de diferents naturaleses fa que aquest rellotger tingui al seu abast un exercit de rellotges per atendre i que, des del taller – traslladat a casa en arribar la jubilació -, pugui entretenir-se arreglant els que cal. En Josep Anton confessa que tot i que comparteix la seva afició amb d’altres col·legues o amics de Barcelona, no n’hi ha cap de tan implicat com ell. La única persona que ha conegut i que potser ha estat compromès al mateix nivell que ell amb la professió ha estat el seu mestre, en Lluis Dalmau, que – quan va deixar d’exercir – li va oferir les seves eines de treball i que “naturalment, li vaig comprar”.

A nivell domèstic, tot i que en Josep Anton es mostra més aviat modest, la Mª Dolors explica que és bastant manetes i que també ha invertit en equipaments per tal de fer bricolatge. No és res estrany, explica ell, “si tenim en compte que sempre m’han agradat aquest tipus de coses. Ja de petit, quan va arribar l’electricitat a casa, vaig encarregar-me’n de fer tota la instal·lació”. Arrel d’aquest comentari i d’altres, en que també hi intervé la creativitat de la Mª Dolors, les entrevistadores ens n’adonem del fet que aquesta és una parella d’allò més enginyosa. 

L’àvia d’en Josep Anton, la Maria Canals, va ser una dona pionera a la seva època. Es va quedar vídua jove i, al contrari del que feien les dones en aquells temps, va optar per no vendre el negoci i va decidir tirar-lo endavant. El seu nét confessa que li hagués agradat molt conèixer aquella dona com la que n’hi havia poques aquells anys.

Com a conclusió, creuen que els oficis artesans tornaran, però dubten que les persones que s’hi dediquin puguin guanyar-s’hi la vida només a nivell monetari. Creuen que s’exerciran de més a més o tenint en compte premisses com les que defensen que algú que treballa en el que li agrada ja és una mica ric en un aspecte que comença a ser tan valorat avui dia com és la felicitat. Consideren que a les administracions els agradaria potenciar el comerç de proximitat i troben que està bé que intentin donar-hi una empenta, com és el cas d’un anunci que s’acaba de rodar en aquest sentit.