La Ràdio a la Rebotiga. Crònica programa 5

El convidat del cinquè lliurament de La Ràdio a la Rebotiga ha estat un representant de la segona generació de la Fusteria Carpen: en Joaquim Runsó, més conegut com a Cuqui Runsó.

S’inicia l’emissió i de seguida ens endinsem en matèria: “Som un taller dels que cada cop en queden menys. Som fusters que ho toquem tot. Avui dia, el ram de la fusta està subdividit en nombrosos camps i cada cop s’ha anat optant més per l’especialització i per utilitzar material estàndard, de manera que en l’actualitat es podria dir que més aviat hi ha muntadors i fusters. Un taller de fusteria treballa aprofitant al màxim l’espai i no es veu limitat a haver de fer la seva feina adaptant-se a les mides que li poden venir establertes per un fabricant. Treballant a mida es pot aprofitar un espai petit, mentre que quan es fa de manera estàndard, aquell racó tendeix a perdre’s. Estem en situació, a més, d’oferir molts acabats i detalls que altres professionals – precisament per aquesta tendència a haver d’adaptar-se al que hi ha – no poden proporcionar. Està clar, però, que tal i com està la feina, si ens demanen un projecte estàndard  és clar que també l’agafem. No està el panorama per dir que no a res. Ara bé, en el que ens agrada més treballar – on ets sent més artista i creador d’un objecte – és en una feina a mida. Però, reitero, ara mateix et demanin el que et demanin, benvingut és”.

En Quimet Runsó Ramoneda encapçalà la primera generació d’aquesta fusteria. I, al respecte, en Cuqui comenta: “El meu pare i els de la seva generació – que ara ronden els vuitanta anys - les van passar de tots colors. Sobretot de joves. Sortien d’una postguerra i, és clar, les van passar magres. Tot estava complicadíssim. Va fer d’aprenent de molts oficis fins que li va enganxar el cuc de la fusta. Va aprendre l’ofici aquí, a Vilafranca, i en un moment donat es va decidir a muntar el negoci pel seu compte”. En Quimet ha expressat en més d’una ocasió la seva satisfacció pel fet que els tres fills el seguissin – que els hagués sabut transmetre’ls l’amor per l’ofici. En un principi, tots tres fills van entrar con a fusters però, a mesura que avançaven als anys la càrrega administrativa anava sent més feixuga i, per tant, o es contractava un gestor o bé un dels integrants de la família havia de destinar una bona part  de les seves hores de treball a desenvolupar aquest vessant del negoci, sens dubte de caire més burocràtic. I li va tocar a en Cuqui, en gran part degut a la coincidència d’aquesta evolució amb una lesió que el va obligar a sotmetre’s a una operació delicada i que el va mantenir allunyat del taller. Es va formar en aquest sentit, tot i que encara troba a faltar aquesta part més creativa que, fonamentalment, avui dia desenvolupa a casa. De fet, reflexiona, “el cuquet de la fusta no l’he perdut mai”.

Tot i que la feina l’absorbeix, aquest artesà té molt clar que “cal viure la vida i desconnectar de la feina perquè, si no, tot gira al voltant de les necessitats del taller”.

Per descomptat que, des d’un punt de vista tecnològic, la part administrativa ha d’estar informatitzada mínimament, sobretot per poder disposar de bones eines amb les quals treballar: comptabilitat, facturació, pressupostos,...I tot plegat per no acabar destinant un munt d’hores a una tasca gens productiva que, a més, aniria en detriment “de la que sí que ens interessa des d’un punt de vista productiu, que és la de la fusteria”.

El fet d’intentar que els integrants del taller responguin a les necessitats diàries del que està a la part d’administració és un dels cavalls de batalla que més es repeteix en els negocis familiars. És cert, diu el convidat, que cal treballar al taller, però un cop s’ha treballat cal facturar, negociar les condicions – si és que no s’han pactat prèviament -, fer front a les despeses de material i del local,...Abans sí que s’acabava una feina, recorda, i cobraves de seguida; avui dia, però, s’ha de seguir un procediment i moltes vegades “perseguir” al client. S’ha d’estar a sobre, puntualitza, i moltes vegades aquesta és una tasca que no es veu. El Web “també el gestiono jo perquè correspon a la part administrativa i, de fet,  la feina artesana – amb el panorama d’establiments que hi ha avui dia al mercat -  ha passat a ser un més dels oferiments”. En una societat com la de fa uns anys – exposa – les persones concebien un moble com una peça única, com una mena de petita obra d’art feta especialment per a elles, que havia de, en principi, durar tota la vida. Avui dia – reflexiona – els mobles o les reformes – com, per exemple, la d’una cuina – es fan pensant en que d’aquí a pocs anys es canviarà i, és clar, la realitat no pot ser la mateixa. A més, antigament es feia vida a casa, mentre que avui dia on es veu en què et gastes els diners és en el que llueixes o bé allà on vas de viatge. Ha canviat el concepte de les coses i de la vida social i calia que “ens hi adaptéssim” i, és clar, Internet és una via per arribar a tothom.

El futur de tallers com el nostre...

Tot i que cada vegada costa més viure d’una feina artesana i que, a més, és complicat fer-ho...cal tenir present que un lampista – per exemple – té la força d’una reglamentació o d’una documentació oficial que l’avala, mentre que als fusters ningú no ens certifica la qualitat i seguretat de la nostra feina i, de fet, se’ns demana que tapem els possibles defectes que hagin pogut cometre paletes o bé que dissimulem les imperfeccions...I és que la gent prioritza el preu sobre la qualitat. Tot i així, comenta en Cuqui, “mai deixes de guiar al client des de la sinceritat, dient-li quin tipus de solució li pot anar bé en cada cas i argumentant-li el per què”. I, insisteix, el sol surt per tothom, però cadascun dels que integrem el mercat hem de ser honestos amb el producte que proporcionem.

Els artesans “trobem a faltar que els clients valorin la feina ben feta, tot i el preu”. Els que encara ho fan – diu - acostumen a ser gent gran i, per tant, representen la fi d’una etapa. Però també és comprensible perquè a la societat d’avui dia la trajectòria vital de les persones no és tan estable com abans. Al haver-hi més mobilitat, l’adquisició d’un moble es converteix en una inversió que proporcionarà utilitat durant un període molt concret de temps i que, després, probablement no es carregarà amunt i avall. Per tant, la gent no es planteja dedicar-hi massa diners.

El relleu generacional costa...l’ofici ha perdut l’encant una mica degut els factors que hem anat enumerant i també a causa d’altres...fins i tot, diu en Cuqui, recalcaria que s’ha perdut la implicació i il·lusió del client pel producte final: aquell procés que consistia en idear el moble que es volia en funció de l’espai; que el professional fes la idea seva i la reflectís en un dibuix que, al final, s’acabava materialitzant. O bé “havia vist un moble a no sé on i la nostra feina consistia en adaptar-lo a l’espai del que es disposava”. Avui dia és l’ordinador qui, amb una sèrie de programes informàtics estàndard, marca la pauta, i el client s’hi adapta. Es perd el factor creatiu per ambdues parts. Potser ens manca temps...

D’uns anys cap aquí està sent dur...Sempre ens quedarà la pausa del matí per fer família més enllà del negoci...