La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 7

Els convidats a aquest programa són en Joan i Raimon Solà Sebastià. Tercera generació de germans al front de la botiga de Teixits Cal Solà.

En primer lloc, es comenta una reflexió que apareix al llibre i que és una mica el leitmotiv de la botiga: “Si un treballa amb alegria, a més de guanyar-se la vida, pot gaudir de la feina” . En Joan – autor de la frase en el seu moment – apunta a que “tota la vida ho hem procurat. De fet, considerem que és la base de la vida   i també de la societat: el que facis, que ho facis content. Tenim la botiga com a herència familiar - ens ve dels nostres avis i per circumstancies l’hem volgut seguir -, i els nostres antecessors ens van saber transmetre allò d’intentar treballar amb alegria. I és que cada dia és un nou dia, i cal lluitar i procurar passar-s’ho bé”.

Li preguntem a en Raimon com es això de treballar amb el germà i més si és el gran. Ell ens respon que no hi ha cap problema. És clar que “és com totes les coses, té avantatges i també inconvenients”. Quan es porta en comú una botiga – assenyala -  sorgeixen petites discussions...que no deixen de produir-se en el marc de la família i “un ja sap en què ha d’“apretar” més i en què ho pot fer menys. Fa molts anys que treballem junts i ho portem molt bé”. Cal puntualitzar, però, que cadascun dels germans s’encarrega d’una sèrie d’apartats, una mica diferents els uns dels altres. “Tots dos – afirma Raimon - sabem fer de tot. Ara bé, pel tipus de feina que fem, en Joan s’encarrega més d’estar de cara el públic, de visitar els habitatges dels clients, mentre que jo em centro més en la rebotiga”.

El fet de tenir a l’estudi a en Raimon ens permet enllaçar amb la Festa Major. I en aquest sentit es remarca la importància que un administrador hagi estat ell, donat que – un cop més – un comerç ha estat un emplaçament útil de cara a d’altres usos que no són pas el seu pròpiament. En aquest cas Cal Solà, pel que fa a la logística de la preparació de la Festa Major 2016, ha estat oficina, magatzem, punt de trobada, secretaria,...En Raimon puntualitza que, evidentment, “a l’estar la botiga ubicada al centre – la resta d’administradors no comptaven amb aquesta circumstancia – suposava una disponibilitat, encara que tot plegat s’ha dut a terme d’una manera controlada”. I, de fet, això reitera allò que un comerç, en ocasions, acaba sent molt més que un espai on es comercialitza un producte, solució o servei. Una situació com aquesta – que, recorden aquests germans, no es poden permetre totes les persones que exerceixen d’administradors - ha suposat que la estructura i organització de l’establiment s’hagués d’adaptar a les circumstancies i que l’estiu hagi estat diferent i, per suposat, “tot i que n’estem encantats – diu en Joan – hem anat de bòlit, substituint-lo amb ell en part de les seves tasques,...” I, de nou, també s’ha fet evident que un comerç de proximitat pot ser també un referent a nivell de la vila. I en aquesta línia, en Raimon recorda que “els anys que fa que hi som i la nostra implicació amb entitats de la vila – en Joan ha estat president del Centre Vila – fa que ens coneguin els clients, però també els no clients”.

El tracte personal – diuen alguns estudis – està deixant de ser apreciat per la societat però, en canvi, és un dels punts forts de Cal Solà. Serà que hi ha gent per a tot? Ells creuen que sí, en Joan recalca que es parla de “la deshumanització de les persones però, en tot cas, - precisa – qui vol ser un “estaquirot” (per dir-ho d’alguna manera) ho pot ser i qui prefereix ser tractat d’una forma directa i personal, ho trobarà al nostre espai com ja fa gairebé 100 anys”. Una tercera generació que s’espera – desitgen obertament - que continuï tirant endavant.

Hi ha d’haver gent per tot, reflexionen...En Raimon recalca, a més, que a un tipus de botiga com la que ells regenten no és per entrar i passejar-hi, és un establiment més personalitzat on la persona que està de cara al públic ha d’explicar i ensenyar tot el que té. Perquè, és clar, el client sap el què vol, però quin tipus de producte, com ha de ser la solució, quina funció ha de tenir la instal·lació...al cap i a la fi, con conclou en Raimon, “vénen a assessorar-se. Després, et compraran o no, però volen sortir sabent el què es porta i el que no; el que el pot fer i el que no. És molt diferent d’anar a un gran supermercat on agafes una unitat, la pagues i te’n vas”. Cal Solà té aquesta responsabilitat de transformar un producte base en un de concret segons les necessitats de la persona que entra per la porta. S’informa pel que fa al material, als colors...”perquè volen saber i que els aconsellis. De vegades, també es posen enterament a les nostres mans i llavors acostumem a tirar de la nostra experiència per empatitzar amb el client i proporcionar-li allò que deduïm que li cal”.

De l’empenta i inquietud de l’avi vallesà, en Joan Solà Solé, que va venir a parar a Ca l’Estevet, a Vilafranca, per tal de fer de dependent, en Joan explica que queda “la mateixa empenta i il·lusió d’aquell avi tan ben vestit que se’n va fer un fart de treballar”. Tal i com ell il·lustra molt bé: “el cor segueix batallant cada dia per intentar tirar les coses endavant”.

Les estratègies de futur per la supervivència del comerç de proximitat passen, en el cas de Cal Solà, pel contacte i la calidesa vers el client i per tocar molts tipus de producte vinculats a la llar, tenint en compte que no es limiten a allò estàndard, sinó que, com incideix Raimon, “ho fem pràcticament tot a mida. De fet, intentem tocar totes les tecles i intentar tocar-les bé. Ens poden demanar el que vulguin – dins de les nostres possibilitats, és clar - que ben poques vegades no ho hem pogut proporcionar”. I afegeix que cal ser primmirat i estar atent a tot allò que demanen des de l’altra banda del taulell i si, al final, no es pot servir, oferir alternatives. Una cosa que acostuma a funcionar.

La moda al tèxtil de la roba de la casa no és tan canviant com al sector de la roba de vestir. No hi ha grans innovacions. Sí que hi ha, però, tendències.

En Joan és qui va a casa dels clients i, com recalca, “vaig a fer la meva feina i, per tant, el que intento és orientar en tot allò que puc . Si tenen el llit per fer – que entenc que és el més normal a les 9 h del matí – com que no seré jo qui els hi faci...”. Aquest botiguer – que ha visitat de l’ordre de 20 domicilis per setmana des de els 17 anys - n’és molt conscient que la discreció és essencial per exercir la seva feina. A nivell mundà o d’aprenentatge personal i professional visitar un domicili aporta moltes pistes sobre el client i això ajuda a recomanar-li una solució o una altra. A més, afegeix, aquest bagatge permet “discutir” amb el client i, encara que sembli mentida, en moltes ocasions donar-li pistes sobre allò que li convé – fins i tot de vegades en detriment dels interessos de la pròpia botiga -, com és el cas que, apunta, “vegis clar que en aquella casa convé un tipus de producte que et reportarà menys benefici perquè precisa, per exemple, de menys metres de roba. Ara bé, el client sempre mana en última instància”. De fet, aquest professional admet que s’ho passa molt bé en aquestes situacions, sobretot gràcies al seu tarannà.

De vegades, admeten ambdós, “no tenim el dia o bé hi ha persones que són més complicades”. La part final de la secció serveix per aprofundir en aquells detalls d’estructura de treball que, de vegades per malentesos, poden arribar a complicar molt la feina del dia a dia. Tot plegat, això sí, amb sentit de l’humor.