La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 8

El convidat del programa és en Fèlix Balañà Montaner, tercera generació de l’Espardenyeria La Fàbrica.

En aquest cas ens trobem davant d’un comerç de proximitat on s’hi porta a terme un ofici que tendeix a desaparèixer. Tal i com assenyala en Fèlix, “els oficis no estan pagats. En aquest cas, en concret, el de l’espardenya”. Aquest negoci familiar ha tingut la sort, com diu un dels seus descendents, que “a la meva parella li agrada molt l’ofici i en sap més que jo. Ha après a envetar...passar vetes...encintar...en definitiva...passar les vetes a les espardenyes”.

L’avi, en Pepet Montaner, tenia un negoci de barberia i espardenyeria i com que llavors no hi havia tanta gent, quan no pelaven o afaitaven, feien d’espardenyers. Dos oficis en un mateix espai. Una circumstància no tan llunyana en el temps, però que sembla molt difícil d’emular avui dia perquè, sospita en Fèlix, “a nivell d’impostos seria inviable”. Pel que fa a treballar amb la parella, aquest veterà botiguer considera que és una circumstància que li ha donat vida, si bé, com explica, no conviuen durant el dia a dia. Ella viu a una altra població. En aquest moment, aprofita per expressar el seu descontent amb una mitjà de transport com és el tren, que en el seu cas no facilita la fluïdesa a la feina degut a la seva manca de puntualitat. En qualsevol cas, han buscat i han trobat una manera pròpia de treballar, en la qual es combina la botiga amb la tasca feta a casa.

En Fèlix explica detalls sobre l’ofici, com ara quan arriba la Festa Major i cal envetar la comanda de les espardenyes de tots els membres de tots els balls. Per exemple, en el cas dels diables “hi ha una hora de feina mínim de passar vetes i també cal tenir en compte l’estona que cal dedicar a tallar les vetes...”. En aquest particular, comenta que “aquest any contaré les hores i els metres de veta i ho faré constar a la factura que faré arribar a l’ajuntament”. En Fèlix està d’acord a innovar, però recalca que en aquest cas és l’ofici en general el que es perd perquè les persones que es dediquen a elaborar cadascuna de les matèries primeres “que nosaltres utilitzem es van fent grans i, per tant, és fa dificultós continuar, encara que vulguis”. El risc de tot plegat és acabar amb un producte que, en part, sigui fet a màquina. Ara bé, cal tenir en compte – com adverteix en Fèlix Balañà - “que no serà, entre d’altres coses, un calçat tan còmode”. Potser l’administració, diu aquest artesà, hi hauria de fer alguna cosa en aquelles províncies on tradicionalment els professionals i artesans elaboren les diferents parts del procés. Tot i això, aquests darrers anys firmes de sabateria de prestigi de casa nostra han agafat el concepte d’espardenya, li han donat el tomb i l’han posat de moda – “a preus astronòmics” puntualitza aquest botiguer -. Aquesta ha estat una circumstància que ha suposat certa repercussió i que ha donat feina, assenyala.

Pel que fa als botiguers com ells, que encara continuen exercint l’ofici, en Fèlix comenta que “...que passin vetes hi ha una persona a Vilanova, amb qui ens ajudem, però que no s’hi dedica exclusivament perquè el seu ofici és el de cuiner. És un creatiu. Per la comarca, que jo sàpiga, no crec que hi hagi ningú...bé...sí...a Valls hi ha una senyora que ho fa, es diu Candela, i el cert és que un dia d’aquestes ens hem de conèixer...Un dels altres problemes amb que també topem és trobar les eines perquè són antigues, les que tinc són de la mare o del avi...Sí que és cert que una vegada un senyor me’n va fer unes – sort d’això! – però la gran majoria són antigues”. I és que la qüestió, resumeix, és que no n’hi han.

Quan els integrants de l’Espardenyeria La Fàbrica diguin prou sembla ser que hi haurà relleu generacional perquè algú ja s’ha interessat pel negoci i, per tant, les persones que necessitin espardenyes de vetes tindran un lloc on continuar anant. Pel que fa a ells, que ja s’han estrenat a les fires d’artesans, pensen que potser continuaran per aquí. Ara mateix ja munten la paradeta a algunes fires i, a més de vendre producte, passen vetes davant de la gent – “anem fent feina” - i, com per animar als assistents, posen una cadira a l’abast de la gent per si algú s’hi vol asseure a observar – “la gent comenta que li porta records” - o bé a passar vetes. En aquest sentit, un públic agraït són els nens, als quals els fascina el que ens veu fer.

Trucada: L’Eulàlia, també descendent d’uns avis que feien de barbers i espardenyers, recorda com els avis envetaven i, en concret, la iaia cantava mentre ho feia i, per tant, dedueix que allò la feia feliç. Lamenta obertament que l’ofici es perdi perquè, al cap i a la fi també és cultura. Pel que fa al comerç de proximitat considera que s’hauria de fer molt per aconseguir conservar-lo. Ella, comenta, té per costum anar a comprar a les botigues a peu de carrer i creu que una de les qüestions cabdals és l’edat. De fet, exposa, el jovent tendeix a no anar-hi tant. Potser, reflexiona, amb la irrupció d’una sèrie de nous productes i el reciclatge es pugui contribuir a donar el tomb en aquest sentit. Quan tanca una botiga petita de la vila – explica – “em sap molt de greu. A mi potser m’agrada perquè ja he nascut amb això, però és que valoro tant conèixer a aquella persona amb qui tracto i a qui li compro”.

En Fèlix ha pogut comprovar que hi ha un interès dels ciutadans per saber què passarà amb la botiga quan ells tanquin...per, en definitiva, donar-los suport perquè puguin continuar quan més temps millor. Comenta que, pel que fa a la paradeta, cada dia van avançant una mica més perquè apareixen noves propostes, tant pel que fa a l’àmbit geogràfic – cada vegada una mica més lluny - com pel que fa a la quantitat de dies que hi són – d’aquí a poc s’atreviran amb tres dies en comptes d’un -. Diu que els ho demanen “perquè no hi ha ningú que ho faci” i, a més, hi ha el contacte amb la gent que “si tu vols, t’enriqueix”. La gent s’acosta i pregunta, observa,...entaulen converses. Tot practicant les tasques de l’ofici, amb honestedat i “fent el que un sap fer – sense fantasmades, per tal de ser respectuós amb tantes i tantes persones que han passat per l’ofici – fas feina i t’ho passes bé”.

En Fèlix tanca l’espai recordant un dels finals tradicionals a l’hora d’explicar contes:

“Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s’ha acaba”

Desitja, finalment, molta salut i, sobretot, moltes ganes de riure.