La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 21

Josep Mª Catasús (primera generació) i Mª Teresa Catasús (segona generació) de Modes Reno.

Modes Reno és un negoci que està ubicat a la Plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès.  Aquesta ubicació ha fet que el seu rètol identificatiu hagi aparegut, al llarg dels anys, vinculat a un munt d’esdeveniments que es desenvolupen en aquest indret i, per tant, apareix a nombroses fotografies i audiovisuals. Tant és així que, com explica en Josep Mª, “ens coneixen com els del Reno i, de fet, la majoria no saben ni com ens diem”.

El nom de Reno, però, és del tot circumstancial perquè, tal i com explica el cofundador del negoci, en un començament es pretenia treballar tallant peces de pell per confeccionar i, per tant, es va buscar un nom escaient en aquest sentit. Ara...fins i tot els néts diuen que “anem al Reno”.  Antigament, al local on ara hi ha aquesta botiga hi havia una merceria i les seves propietàries pràcticament no hi havien fet reformes, de manera que el seu aspecte era molt diferent  del que es va poder exhibir a partir de la intervenció d’un professional de la decoració que, segons el parer d’en Josep Mª, “ho va voler fer tan selecte que – amb el vistiplau d’un arquitecte - va tirar parets a terra i va fer una columna de ciment armat que va vestir de rajoles de colors”. Un element que també ha estat identificador, però que amb aquell revestiment, i a causa de la incidència del sol, es va anar deteriorant. El vestíbul resultant d’aquesta actuació arquitectònica ha resultat ser un lloc de pas pels ciutadans vilafranquins i, en aquest sentit, la Mª Teresa apunta a la importància que pren un element com aquest quan arriben esdeveniments com la Festa Major, ja que la gent tendeix a utilitzar-lo, o bé habitualment com a drecera.

Al principi, doncs, aquesta botiga venia articles de pell i, al cap dels anys, els seus responsables van optar per passar a comprar i vendre confecció, però el nom en cap moment no es va canviar. De fet, es va continuar en el sector de producte de la moda i, tal i com recorda en Josep Mª, la botiga es va anar convertint en un referent degut a detalls com, per exemple, que ja en aquella època disposava d’una rampa per salvar les barreres arquitectòniques perquè “els cotxets de canalla hi poguessin accedir “. Pel que fa a les vicissituds inherents a l’univers del comerç, com aquest veterà explica, “n’hem passat com tots n’han passat, però hem anat continuant.  No tot són flors i violes, però resistim”. 

Pel que fa a la perspectiva des d’avui dia, la Mª Teresa comenta que un canvi - potser el més impactant - és que “llavors tot era petit comerç i que cada vegada hi ha anat havent més grans superfícies”. I aquesta circumstància ha comportat obrir l’establiment moltes més hores l’any i en dates molt concretes i el resultat és que “cada vegada et sacrifiques més per menys” - amb el que això comporta a nivell de família – perquè, com argumenta aquesta botiguera, “abans una família podia viure de la botiga, mentre que ara si la parella no té una altra feina costa passar aquests mesos que, sobretot en el món de la moda, són tan tontos”. D’altra banda, argumenta, el clima també ha canviat, amb tot el que això comporta. El resultat una mica de tot plegat és que “els petits acabem entrant en la dinàmica que marquen els grans, però el calaix que es fa no té comparació”. Els petits comerciants també tenen les seves pròpies estratègies per atreure la gent. Tot i que “hi ha comerços que se n’aprofiten sense contribuir (també alguns de grans), iniciatives com, per exemple, les llums de Nadal, donen vida i, per tant, creen un ambient que anima a les persones a apropar-se a les botigues durant les festes”. I és que “és clar que és una despesa – diu -, però és una inversió relativament recent perquè en època dels pares no existia aquesta necessitat”. La Mª Teresa incideix en la predisposició del petit comerç per fer coses i emprendre iniciatives i, en aquest sentit, puntualitza que “cada vegada costa més”. Així mateix, puntualitza que, de vegades, cal fixar l’atenció en que l’alternativa no sempre és la millor opció. En aquesta línia, observa com – per exemple – marques que ella comercialitza a la seva botiga tenen un preu millor en el seu establiment que a Internet, desterrant el mite que tot el que s’adquireix online presenta un preu més assequible. Si això es suma al fet que, utilitzant aquest mitjà de comunicació – que abans no hi era -, “no es pot tocar el teixit, no es pot emprovar, que hi ha una part d’enlluernament en tot plegat es conclou que, de vegades, les coses no són ben bé el que semblen”.

En Josep Mª va viure una època professional en actiu durant la qual els clients demanaven per tocar el gènere, emprovar-se les peces de roba i preguntar sobre aquell producte. Recorda com n’era d’important “disposar de bons gèneres. Tant és així que encara ara hi ha clients de tota la vida que comenten que compten amb peces de fa molts i molts anys, i que encara les llueixen”. De fet, la Mª Teresa explica com a anècdota que hi ha una senyora que li ha comentat que encara guarda un vestit que va adquirir quan es va obrir la botiga perquè “el troba tant i tant bonic”. Avui dia, però, Reno ha hagut de posar-se al dia pel que fa també a l’excessiva qualitat dels gèneres perquè els mateixos clients no tenen intenció de dur aquella peça durant tant de temps “volen variar i potser, per això, busquen un major l’equilibri entre la qualitat i l’assequibilitat”.

En Josep Mª acaba recordant que abans...”les hores de treball no es contaven”...

El Sant Jordi més col·laboratiu

Què passa si les reflexions en clau de passat relatades en un llibre escrit fa 4 anys viatgen des dels fulls escrits a les ones hertzianes per tal de debatre sobre el futur del comerç de proximitat al voltant d’un micròfon? Doncs que sorgeix la secció radiofònica La Ràdio a la Rebotiga i està en antena més d’una temporada.

Què passa si una Diada de Sant Jordi el teu company d’aventures amb el llibre sota el braç no pot estar amb tu i has de muntar una paradeta “sola davant del perill”? Doncs que se t’acut convidar a que et facin costat a un grapat de grans persones amb qui mai no tens temps de fer un kit kat i totes accepten encantades i, a més, s’hi apunten alguns espontanis.

Què passa si resulta que la tradicional diada escau en diumenge i és una de les més sonades a Vilafranca del Penedès dels darrers anys? Doncs que gaudeixes d’un dia excepcional amb molt bona companyia.

Què passa si decideixes compartir l’estand amb una altra escriptora que també ha autoeditat el seu propi llibre? Doncs que te n’adones una vegada més que la col·laboració només pot ser font de bones experiències: Gràcies Mª Concepció Campamà!

• Enllaç amb l’entrevista que s’ha emès a Penedès Televisió:

Especial Sant Jordi 23/04/17 A partir de minut 54

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/sant-jordi/

Aventures de Sant Jordi: de la pàgina escrita a les ones hertzianes!

El llibre “Converses de rebotiga: pessics de vida” ha evolucionat. Tal i com els seus ideòlegs vam tenir clar des del començament, un conjunt de testimonis com aquest no es podia quedar dins d’un calaix i és per això que li vam donar vida i, també, ales.

Aquella embranzida del principi ens ha dut a viure, junt amb ell, un munt d’aventures. La darrera de la mà de Ràdio Vilafranca que, amb la voluntat d’engegar un debat sobre el comerç de proximitat, ha permès que els protagonistes del llibre – guiats pels artífexs del projecte – s’acostessin als estudis d’aquest mitjà per tal d’expressar els seus punts de vista i, en moltes ocasions, també les seves emocions.

La secció “La Ràdio a la Rebotiga”, inclosa en el programa magazine “Penedès Gamma Extra”, ha permès durant un any anar reunint els parers i els sentiments de diferents generacions de vilafranquins tradicionalment vinculats als tallers, botigues i negocis familiars de la vila al voltant d’un micròfon.

La parada d’aquest any torna a ser un homenatge a qui, dècada rere dècada, ha exercit un ofici o bé ha venut un producte.

Us esperem la Diada de Sant Jordi a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès!!!!!

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 20

Remei  Sogas Mascaró (segona generació) i Gemma Gibert Sogas (tercera generació junt amb el seu germà Janvi) de l’Estanc Gibert.

Els pares de la Remei es van casar i al cap de cinc mesos ell va haver de marxar a la guerra  i ella es va quedar sola i embarassada. Quan la Remei va néixer, al seu pare li van donar permís per anar a conèixer la criatura, però després d’haver tramitat tots els permisos, quan va emprendre el camí, li van disparar per l’esquena i el van matar. Com la Remei diu “ni jo el vaig arribar a conèixer ni ell em va arribar a conèixer a mi”. I, és clar, van quedar totes dues soles: mare i filla, perquè tot i que hi havia els avis, els tiets i els cosins – que em feien sentir prou bé -, quan anàvem cap a casa hi anàvem totes dues soles i “jo em sentia sola. Si ella estava de bon humor perfecte i, si no ho estava tant, malament. El cas és que jo m’ho empassava tot”. I així van acabar de passar la guerra aquesta mare i filla que es tenien l’una a l’altra.

Un cop es va donar per acabat el conflicte bèl·lic, en Francisco Franco va decretar que totes aquelles mares vídues que tinguessin una filla al seu càrrec se’ls hi facilités un estanc, i que a totes aquelles mares vídues que tinguessin un fill un pal de benzinera. I l’avi de la Remei “que era molt dinàmic” es va presentar a l’ajuntament i va notificar que a la seva filla li havien mort el marit a la guerra i que tenia una nena, i no va haver-hi cap problema per aconseguir la concessió després de fer tots els tràmits i buscar els testimonis corresponents. I tant bon punt els hi ho van confirmar, aquell home va sortir per Vilafranca a buscar un local, i li va agradar el de Cal Campllong i és que, com assenyala la Remei, “el Doctor Campllong tenia un local on t’hi tancaven el cavall i els carros, o sigui que estava pelat i brut. Quan hi vam entrar nosaltres hi vam posar unes bigues grans de ferro perquè era un edifici alt i el doctor tenia por que si tocàvem alguna estructura no li anés la casa avall. La vam reforçar i ens vam posar a fer l’estanc”. Tenien unes estanteries finetes i petites “poca cosa” i el primer que “va arribar a casa van ser quatre caixes de paper de fumar que vam posar dretes perquè no es veiés massa que estava buit, i quatre paquets de tabac”. Arribat aquest punt, la Remei explica que llavors el tabac s’havia d’anar a buscar a Vilafranca mateix, ja que com a capital de comarca disposava d’un parell de magatzems molt grans a l’antic Can Freixedes, a la Carretera de Sant Martí, - on ara hi ha el Consell Comarcal – “i allà, concretament, hi havia la nostra tabacalera, que estava plena de caixes de tabac i nosaltres hi podíem anar a encomanar una caixa d’aquestes i una d’aquelles...nosaltres i tots els estancs del pobles del voltant, i això era una cosa que a mi m’agradava molt perquè, arran d’aquesta circumstància, coneixia tots els estanquers de la comarca...que avui dia encara, quan ens veiem, ens reconeixem, i ens saludem”.

I, de fet, aquest vessant, més de socialització, que en aquest moment comenta aquesta veterana comerciant, és el que dóna peu a parlar de com mantenir un determinat tracte amb el públic, que és un dels elements que caracteritza a l’Estanc Gibert. Ella recorda que també és un dels aspectes que la seva mare més li va inculcar i, per fer-ho patent, ens explica un conte al respecte:

“Hi havia una vegada, en una plaça, una colla de nens que jugaven a futbol. També hi havia una colla d’avis que, asseguts, els observaven. I hi havia un nen coix que quan gairebé arribava a la pilota...ja n’hi havia un que li havia pres. I en un moment donat, un dels avis es va aixecar i va anar cap allà on era un dels nens que sí que arribava a la pilota i li va dir:

•       Escolta’m. Jo veig que jugueu molt bé. Crec que podríeu arribar a guanyar, però és que amb aquest nen que va coix i que no corre...com voleu guanyar?!

Aquell nen, tot seriós, es va mirar a aquell home i li va respondre:

•          Aquest nen coix és l’amo de la pilota. Si ell se l’endú ningú no podrà jugar.

I és en aquest moment del conte  – recorda la Remei – quan a mi se’m deia:

-          Pensa que el client té la pilota i, per tant, si ve a casa teva a comprar, tu li has de donar entrada perquè, en el cas que el facis fora, no tindràs oportunitat de jugar”.

La Remei rememora que, de petits, als seus fills els havia explicat aquesta història i, tot i que expressa els seus dubtes que se’n recordin, la Gemma – que fins ara havia escoltant atentament a la seva mare – assenteix que sí, i verbalitza que sí, que “me’n recordo d’aquesta història”.

Arribat a aquest moment de l’entrevista s’enllaça amb la impressió que es té quan s’entra a l’Estanc Gibert. Es perceben valors com ara naturalitat, senzillesa, alegria, amabilitat...tot una sèrie d’aspectes que sorgeixen espontàniament...i és aprofitant l’avinentesa que es pregunta a la Gemma si d’alguna manera aquesta actitud podria tenir a veure amb fets determinats - com aquest conte - en la trajectòria de la família. Ella matisa que ben bé no és així si es té en compte que “no crec que estiguem pendents de si la pilota és meva o bé del client, però sí que és cert que aquesta és la única manera que sabem de tractar al client perquè és la que hem vist. Seria molt difícil per mi no poder somriure. De fet, si no ho fes, no seria jo”. Es conclou, doncs, que el conte va funcionar.

Una altra de les característiques que distingeix a aquest estanc és la fluïdesa amb que diferents membres de la família hi treballen en funció de les seves necessitats. La Gemma ens explica que tot plegat “es combina de manera que es pugui atendre al públic, evidentment, però també es fa de forma que hi hagi temps per a fer altres coses. I en aquesta línia, la quarta generació ja hi està treballant. Al cap i a la fi es tracta de que tots fem el que puguem”. Una vida, en definitiva, a part del negoci.

I, de fet, la mateixa Remei durant els anys que va ser al capdavant de la botiga va poder anar explorant un vessant més creatiu que, en el seu cas, va treballar amb més intensitat quan organitzava els aparadors. Era una tasca amb la qual “gaudia molt inventant-me coses” i en la que, un cop arribada la jubilació, ha continuat aprofundint. Recorda que durant molt temps – en concret fins que va néixer la filla que avui l’acompanya a la ràdio – era un recinte molt petit i que, per tant, calia imaginació per fer-lo lluir. I seguint amb el fil d’aquests records enllaça amb el que van suposar aquelles obres per adequar als nous temps l’estanc i rememora que, durant les obres, van continuar treballant i que ella, en concret, ho va fer embarassada.

La Remei sempre ha intentat està alegre. Recorda que la seva mare – tot i les circumstàncies - també ho era, d’alegre, i  que per la botiga “va ser el tot. I, de fet, molta gent encara la recorda”.

El tipus de producte que comercialitza aquest comerç vilafranquí ha experimentat un canvi significatiu entre una generació i una altra. Si bé en el temps del racionament, l’administració destinava un dels cupons a adquirir tabac i, per tant, si no tenies tarja no podies comprar-ne i, així doncs, es considerava un producte que, d’alguna manera, era de primera necessitat. Fins i tot, apunta la Gemma, qui no fumava venia el seu cupó o bé l’intercanviava per una altra cosa. Avui dia, en canvi, - exposa - tothom pot comprar-ne fins a una quantitat limitada sense cap tipus d’inconvenient. Als aparadors, per exemple, al contrari d’abans no es pot exhibir publicitat. Les persones que venen a presentar-te una nova marca de tabac “no poden oferir-te un cigarret perquè el tastis perquè està totalment prohibit. Socialment, a més, està mal vist fumar. S’ha passat del fet que fumar quedava bé a que, ara mateix, això és impensable”. Ha canviat molt el sector fins al punt que, com recalca la Remei “és nit i dia”. D’altra banda, la forma en que els estancs passen d’un propietari a un altre ja no és tampoc la mateixa que anys enrere: abans es passava de generació en generació dins d’una mateixa família mentre que ara el pot adquirir qualsevol persona.

La confiança que la Remei té en els seus fills ha fet que, un cop alliberada del treball diari, hagi deixat d’anar a la botiga si no és per un motiu molt concret i que pugui dedicar-se a fer el que li agrada com ara, en aquest moment, explotar les seves inquietuds creatives i escriure sobre les seves vivències i, d’aquesta manera, deixar un llegat als seus descendents. Li agradaria que aquesta darrera activitat, més literària, servís perquè els que la segueixin puguin familiaritzar-se amb una sèrie de valors. Enrere queden aquells temps en que aquesta estanquera, amb cinc fills a càrrec, portava la botiga i la casa...tot a l’hora i amb una actitud vital positiva.