dimecres, 26 d’abril del 2017

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 21


Josep Mª Catasús (primera generació) i Mª Teresa Catasús (segona generació) de Modes Reno.

Modes Reno és un negoci que està ubicat a la Plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès.  Aquesta ubicació ha fet que el seu rètol identificatiu hagi aparegut, al llarg dels anys, vinculat a un munt d’esdeveniments que es desenvolupen en aquest indret i, per tant, apareix a nombroses fotografies i audiovisuals. Tant és així que, com explica en Josep Mª, “ens coneixen com els del Reno i, de fet, la majoria no saben ni com ens diem”.


El nom de Reno, però, és del tot circumstancial perquè, tal i com explica el cofundador del negoci, en un començament es pretenia treballar tallant peces de pell per confeccionar i, per tant, es va buscar un nom escaient en aquest sentit. Ara...fins i tot els néts diuen que “anem al Reno”.  Antigament, al local on ara hi ha aquesta botiga hi havia una merceria i les seves propietàries pràcticament no hi havien fet reformes, de manera que el seu aspecte era molt diferent  del que es va poder exhibir a partir de la intervenció d’un professional de la decoració que, segons el parer d’en Josep Mª, “ho va voler fer tan selecte que – amb el vistiplau d’un arquitecte - va tirar parets a terra i va fer una columna de ciment armat que va vestir de rajoles de colors”. Un element que també ha estat identificador, però que amb aquell revestiment, i a causa de la incidència del sol, es va anar deteriorant. El vestíbul resultant d’aquesta actuació arquitectònica ha resultat ser un lloc de pas pels ciutadans vilafranquins i, en aquest sentit, la Mª Teresa apunta a la importància que pren un element com aquest quan arriben esdeveniments com la Festa Major, ja que la gent tendeix a utilitzar-lo, o bé habitualment com a drecera.


Al principi, doncs, aquesta botiga venia articles de pell i, al cap dels anys, els seus responsables van optar per passar a comprar i vendre confecció, però el nom en cap moment no es va canviar. De fet, es va continuar en el sector de producte de la moda i, tal i com recorda en Josep Mª, la botiga es va anar convertint en un referent degut a detalls com, per exemple, que ja en aquella època disposava d’una rampa per salvar les barreres arquitectòniques perquè “els cotxets de canalla hi poguessin accedir “. Pel que fa a les vicissituds inherents a l’univers del comerç, com aquest veterà explica, “n’hem passat com tots n’han passat, però hem anat continuant.  No tot són flors i violes, però resistim”. 
Pel que fa a la perspectiva des d’avui dia, la Mª Teresa comenta que un canvi - potser el més impactant - és que “llavors tot era petit comerç i que cada vegada hi ha anat havent més grans superfícies”. I aquesta circumstància ha comportat obrir l’establiment moltes més hores l’any i en dates molt concretes i el resultat és que “cada vegada et sacrifiques més per menys” - amb el que això comporta a nivell de família – perquè, com argumenta aquesta botiguera, “abans una família podia viure de la botiga, mentre que ara si la parella no té una altra feina costa passar aquests mesos que, sobretot en el món de la moda, són tan tontos”. D’altra banda, argumenta, el clima també ha canviat, amb tot el que això comporta. El resultat una mica de tot plegat és que “els petits acabem entrant en la dinàmica que marquen els grans, però el calaix que es fa no té comparació”. Els petits comerciants també tenen les seves pròpies estratègies per atreure la gent. Tot i que “hi ha comerços que se n’aprofiten sense contribuir (també alguns de grans), iniciatives com, per exemple, les llums de Nadal, donen vida i, per tant, creen un ambient que anima a les persones a apropar-se a les botigues durant les festes”. I és que “és clar que és una despesa – diu -, però és una inversió relativament recent perquè en època dels pares no existia aquesta necessitat”. La Mª Teresa incideix en la predisposició del petit comerç per fer coses i emprendre iniciatives i, en aquest sentit, puntualitza que “cada vegada costa més”. Així mateix, puntualitza que, de vegades, cal fixar l’atenció en que l’alternativa no sempre és la millor opció. En aquesta línia, observa com – per exemple – marques que ella comercialitza a la seva botiga tenen un preu millor en el seu establiment que a Internet, desterrant el mite que tot el que s’adquireix online presenta un preu més assequible. Si això es suma al fet que, utilitzant aquest mitjà de comunicació – que abans no hi era -, “no es pot tocar el teixit, no es pot emprovar, que hi ha una part d’enlluernament en tot plegat es conclou que, de vegades, les coses no són ben bé el que semblen”.

En Josep Mª va viure una època professional en actiu durant la qual els clients demanaven per tocar el gènere, emprovar-se les peces de roba i preguntar sobre aquell producte. Recorda com n’era d’important “disposar de bons gèneres. Tant és així que encara ara hi ha clients de tota la vida que comenten que compten amb peces de fa molts i molts anys, i que encara les llueixen”. De fet, la Mª Teresa explica com a anècdota que hi ha una senyora que li ha comentat que encara guarda un vestit que va adquirir quan es va obrir la botiga perquè “el troba tant i tant bonic”. Avui dia, però, Reno ha hagut de posar-se al dia pel que fa també a l’excessiva qualitat dels gèneres perquè els mateixos clients no tenen intenció de dur aquella peça durant tant de temps “volen variar i potser, per això, busquen un major l’equilibri entre la qualitat i l’assequibilitat”.


En Josep Mª acaba recordant que abans...”les hores de treball no es contaven”...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.