La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 22

Visiten els estudis de Ràdio Vilafranca Joan Bonell (segona generació) i l’Antònia Bonell (tercera generació) de Ca la Madrona.

A Ca la Madrona la segona generació va ser constituïda per la segona de les filles, la Pepita Solsona, però també un gendre, en Joan Bonell, que va tenir una relació molt especial amb el seu sogre, l’Antonio Solsona Ferrer. En Joan explica que es va “enamorar d’un home realment excepcional. Deia acudits, feia jocs de màgia,...Molt inquiet i també molt bona persona”. Desgraciadament, va ser poc el temps que van coincidir perquè al cap de dos anys d’haver-se casat en Joan i la Pepita, va morir. Això sí, durant els 6 anys que es van poder relacionar, l’Antonio va saber sempre engrescar a en Joan perquè li donés un cop de mà i, és clar, quan ell es va posar malalt, aquest gendre relata com “jo feia la seva feina i, des del llit, m’anava indicant com calia fer les coses i així va ser com, de fet, vaig entrar en aquesta dinàmica de tirar endavant la botiga”. L’Antonio Solsona junt amb la seva esposa, la Madrona Esteve – per això Ca la Madrona -, va engegar el negoci que la seva filla petita va continuar. La filla gran s’havia casat i havia sortit de casa i a ell, que “s’havia casat gran, tot i que físicament estava molt bé, li feia il·lusió que una filla quedés a casa i continués el negoci”. En Joan Bonell no pot saber del cert què en pensava el seu sogre d’ell, però sí que comenta que s’havien relacionat molt bé i que ell, personalment, “estava molt content amb ell perquè conviure amb en Tonet era gaudir d’un xou cada dia”. 

El relleu femení, doncs, va ser per la Pepita mentre que en Joan va assumir el masculí, donat que algú havia de donar continuïtat “a aquella petita impremta, ubicada en un altell. No es feien tantes coses i vaig pensar que no seria tan difícil i, d’altra banda, és el que feia el meu sogre. Com que tenia una feina de matins, a ben dinat me n’anava a la impremta i, moltes vegades, també després de sopar.” El tema de la impremta Ca la Madrona ja no el toca perquè amb la irrupció de la informàtica “aquell posar les lletres una a una, fer el motllo,...” ja no tenia massa sentit. La trajectòria d’en Joan al capdavant de Cala Madrona, primer, amb la seva esposa i la seva sogra i, després, també amb les filles ha estat llarga i fructífera perquè – rememora – “amb 18 anys, que vaig començar a festejar, quan anava a buscar la núvia, en Tonet ja em deia que, abans de marxar, m’hi posés una estona per tal de tirar, per exemple, unes 100 estampes que després ja tindria temps d’anar a donar un tomb per la Rambla amb la seva filla”.

L’Antònia, per la seva banda, comenta que ella i les seves germanes tenen molt integrades totes aquestes vivències que explica el seu pare perquè quan elles van anar naixent ho van poder anar veient, donat que vivien a la botiga.  Pel que fa al pare, però també a la mare i la iaia, “tens – diu - la visió d’estar tant a casa com a la botiga i de que, per tant, “tot era un”. Aquelles nenes de Ca la Madrona, que es fan grans i disposen de màniga ampla per poder estudiar allò que els agrada i, de fet, ho fan per circumstàncies de la vida tornen al negoci familiar. L’Antònia assenyala que aquest fet potser que tingui a veure amb el fet que “com a rerefons sempre hi ha la botiga, a la qual sempre hi ha feina i sempre calen mans. I tot i que estudies, els estius ets a la botiga  donant un cop de mà, i si cal el vespre ajudes a fer un aparador. I quan acabes d’estudiar per diferents motius acabes implicant-te a la botiga més del que és habitual i t’hi acabes quedant”. L’Antònia reconeix que hi ha un equilibri a la balança tal i com han anat les coses i, de fet, - reflexiona -  “en el fons, si no m’hi hagués volgut quedar, no m’hi hagués quedat, i no hagués passat res”. Aquesta tercera generació ha contribuït a “diversificar un negoci que ha anat evolucionant i contribuint a fer-nos més grans, tot coincidint amb l’ingrés a la cooperativa de joguines de Catalunya (JAC) i l’augment de volum del negoci. Una mica sense voler, cadascuna es va anar encarregant d’una part del negoci, aportant les seves capacitats en els diferents vessants”.

El fet que hi hagi tres filles i es compti amb tres botigues, com diu en Joan Bonell, “té a veure. En el moment que vam entrar a JAC ens vam veure obligats a adquirir material per caixes senceres i no pas per caixes soltes - com passaria amb un majorista - i, és clar, calia disposar de molt de magatzem i amb dos punts de venda no n’hi havia prou per donar sortida a tot el gènere. És per això que, quan l’Eva, la nostra filla petita va optar per aparcar la seva professió, vam decidir obrir una altre punt de venda al barri de l’Espirall, amb l’objectiu d’augmentar el volum de vendes i, així, reduir estoc”.

Tot i els horaris i la dedicació que comporta el bon funcionament d’un negoci com Ca la Madrona – un aspecte que van tenir molt en compte la Pepita i en Joan a l’hora d’animar les seves filles a que estudiessin i fessin el que els agradés – l’Antònia, per exemple, ha disposat de marge per desenvolupar una altra faceta professional com a il·lustradora. Ella comenta que, degut a un altre daltabaix, “em vaig plantejar que m’agradava dibuixar i que alguna cosa havia de fer al respecte. De fet, he dibuixat tota la vida”. Aquesta botiguera es mostra molt satisfeta d’haver-se concedit l’opció de dedicar un temps a formar-se en aquest sentit i, tot i fer una jornada complerta, aconseguir destinar temps a desenvolupar quatre contes com a il·lustradora i un parell de compartits en un bagatge de deu anys.

Tal i com diu en Joan és “desgraciadament” molt difícil la supervivència del comerç de proximitat perquè, com argumenta, ”sense anar més lluny, s’acaba de saber que un gegant del comerç electrònic xines s’establirà a Barcelona i, és clar, nosaltres no podem competir ni en preus ni en estocs ni en diversitat amb aquestes organitzacions. Crec que ens passarà a tots plegats una mica el que ha passat amb les botigues de comestibles i, per tant, probablement en uns deu anys estarem molt malament. Cal pensar que Internet et porta a casa el que adquireixes de seguida. Resistim, en gran part, per la gent gran que no domina Internet. Tot i així, estem intentant posar-nos al nivell d’Internet”. L’Antònia, tot i que en part hi està d’acord, contrasta aquest punt de vista amb un reflexió que la porta a considerar que una de les claus de la supervivència pot estar “en l’atenció a les persones: el tracte cara a cara i l’assessorament del que hi és cada dia...cal posar-se en el lloc del client i orienta’l el millor que puguem”. Aquesta botiguera posa l’èmfasi en que si, efectivament, el comerç dóna vida ens plantegem tots plegats com seria un centre de la vila amb els locals tancats?...Conclou que “el teixit comercial dóna una vida que s’hauria d’intentar preservar”.