dimecres, 20 de juliol del 2016

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 6

Montse Bolet. Tercera generació d’una saga de floristes.

En el cas de la Floristeria El Parquet l’amor per la natura és un element inevitable que es va repetint al llarg de les diferents generacions. A l’època de l’avi - que eren pagesos -, com explica la Montse, “era una manera de subsistir”. Tractava amb plantes i herbes, però sempre ho complementava amb alguna cosa de flor. I, és clar, “el meu pare va ser jardiner i productor de flors. També una tieta meva i una cosina, o sigui que hem estat sempre envoltats de flors. Ha estat una línia de vida”.

Aquesta tendència, comenta aquesta professional de la floristeria, “segurament té a veure amb com ens han transmès la professió”. Ara bé, puntualitza, cal tenir en compte que hi ha generacions que s’han vist més forçades que d’altres a continuar. El seu pare – recorda – “n’és un representant dels que es van veure obligats a seguir aquell negoci que l’anterior generació havia iniciat”. I, personalment, ella no considera que la vagin obligar, però sí que “al ser filla única, les circumstàncies t’influencien”. Ara bé, un cop es va decidir, explica que va fer el següent raonament:

1. He de treballar
2. He de dedicar-hi moltes hores per poder-ne viure i, per tant,...
3. Aquesta és la meva feina perquè jo l’he triada, així doncs,...
4. A gaudir-ne...

Tot investigant, aprenent, i tirant endavant...i és que no hi ha mitges tintes. Has d’intentar “sempre anar al davant”.



Coincidint amb la generació de la Montse Bolet va aparèixer la formació reglada – endreçada - i, per tant, una important conscienciació pel que fa a la importància de la formació a la hora d’exercir la professió. De fet, aquesta vilafranquina considera que va ser “la diferencia que va marcar la meva època”. Ella, a través del material visual i audiovisual que li arribava, s’adonava que estaven passant coses diferents en relació a l’ofici i ella volia que això li expliquessin. Aleshores va descobrir que recentment s’havia posat en marxa a Barcelona una Escola d’Art Floral i de seguida s’hi va apuntar. Sempre ha estat molt en contacte amb la docència - com a alumna, com a professora i en la actualitat com a presidenta de la fundació de l’escola - perquè “hi crec fermament”. De fet, ella és la primera que es continua formant perquè “cal fer-ho; perquè sempre surten coses innovadores i apareixen tècniques noves; perquè em veig atreta per l’art efímer que, en si mateix, ja és un món,...”

L’art floral efímer – com assenyala la Montse - és màgic...precisament pel fet que dura tan poc,...I és que, com argumenta, “ja hi estic acostumada”,...Els professionals que es decanten per aquest vessant treballen amb “un fons molt immediat” i, en conseqüència, els encàrrecs s’han d’idear i materialitzar, i poden durar un màxim d’una setmana. Sí que se’n pot deixar constància mitjançant fotografia, per exemple, “però el moment que s’acaba i que té un temps finit és xulo”. Tal i com recalca la conductora del programa, la Sílvia Delgado, la Floristeria El Parquet exhibeix al seu establiment una frase molt significativa en aquest sentit: “L’efímer no és caduc, és bellesa de l’instant”. Una frase que li agrada i que sent que la identifica. El públic, apunta, “valora i entén aquest concepte d’art floral que inclou un missatge”. De fet, a tothom li agraden les flors i, com diu aquesta florista, “en base a la meva experiència, els últims anys el fins i tot el posicionament dels homes envers les flors, per exemple, ha anat canviant”.

Així mateix, la Montse puntualitza que “no em sento tan botiguera com artesana, entenent el que dic com que sóc algú que, tot i que compra hi ven, també transforma”. Cal tenir en compte que amb el material efímer “s’ha de ser molt disciplinat i constant, i dedicar-hi moltes hores”.

Segons el seu punt de vista, la continuïtat del comerç de proximitat passa per “diferenciar-se, sobretot en com ens relacionem amb el client i amb què li oferim. Potser podem contrastar l’anonimat de les grans superfícies amb una tasca del dia a dia que inclou, a més de ser professionals, exercir de psicòlegs, de mediadors,... Personalitzar els productes, estar especialitzat,...I la diferència no ha d’estar tant en el preu – que també – com en solucionar o satisfer una necessitat al client”. La Montse considera que el de les grans superfícies és un plantejament diferent i, per tant, no cal dedicar energies a imitar-lo. I és que, com ella indica, “és desmoralitzant veure que s’obren i tanques botigues amb tanta freqüència”. Un nucli urbà ric no deixa de ser com un centre comercial a cel obert. “Nosaltres mateixos – reflexiona -, quan viatgem, busquem aquest tipus d’establiments de proximitat, com els que tenim aquí”. D’altra banda, aquesta florista creu que la gent jove no concep passar tantes hores tancada en una botiga. Més aviat tendeixen a fer de freelance i, per tant, “acaben disposant de certa flexibilitat”. La Montse aprofita per denunciar el fet que els autònoms no tenen el millor dels marcs de regulació possibles i, per tant, es tracta d’un règim de treball que poques avantatges té. Ella creu que “sortirà una formula que replantejarà el tema i comportarà al·licients. Sempre hi ha un emprenedor que destaca, però no és el més habitual. No veig la sortida, no sé cap a on anirà la cosa...”


Estar bé tantes hores a la feina comporta molts aspectes positius...De fet, diu, “no m’importa mirar enrere. Estic contenta del que he fet, de les decisions que he anat prenent: al cap i a la fi, tu decideixes. Me’n penedeixo de molt poques coses i sóc conscient que encara hi ha moltes coses per fer”. Té previst estar en actiu fins als 65 anys degut als autònoms. I tot enfocant la mirada vers el futur, es planteja “impartir formació en forma d’organització de tallers a l’escola. Tinc ganes de fer moltes coses...De fet, aquelles propostes externes que m’arribin i m’engresquin, sempre que els seus responsables s’encarreguin d’organitzar, poden comptar amb  mi”.

divendres, 15 de juliol del 2016

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica programa 5


El convidat del cinquè lliurament de La Ràdio a la Rebotiga ha estat un representant de la segona generació de la Fusteria Carpen: en Joaquim Runsó, més conegut com a Cuqui Runsó.

S’inicia l’emissió i de seguida ens endinsem en matèria: “Som un taller dels que cada cop en queden menys. Som fusters que ho toquem tot. Avui dia, el ram de la fusta està subdividit en nombrosos camps i cada cop s’ha anat optant més per l’especialització i per utilitzar material estàndard, de manera que en l’actualitat es podria dir que més aviat hi ha muntadors i fusters. Un taller de fusteria treballa aprofitant al màxim l’espai i no es veu limitat a haver de fer la seva feina adaptant-se a les mides que li poden venir establertes per un fabricant. Treballant a mida es pot aprofitar un espai petit, mentre que quan es fa de manera estàndard, aquell racó tendeix a perdre’s. Estem en situació, a més, d’oferir molts acabats i detalls que altres professionals – precisament per aquesta tendència a haver d’adaptar-se al que hi ha – no poden proporcionar. Està clar, però, que tal i com està la feina, si ens demanen un projecte estàndard  és clar que també l’agafem. No està el panorama per dir que no a res. Ara bé, en el que ens agrada més treballar – on ets sent més artista i creador d’un objecte – és en una feina a mida. Però, reitero, ara mateix et demanin el que et demanin, benvingut és”.



En Quimet Runsó Ramoneda encapçalà la primera generació d’aquesta fusteria. I, al respecte, en Cuqui comenta: “El meu pare i els de la seva generació – que ara ronden els vuitanta anys - les van passar de tots colors. Sobretot de joves. Sortien d’una postguerra i, és clar, les van passar magres. Tot estava complicadíssim. Va fer d’aprenent de molts oficis fins que li va enganxar el cuc de la fusta. Va aprendre l’ofici aquí, a Vilafranca, i en un moment donat es va decidir a muntar el negoci pel seu compte”. En Quimet ha expressat en més d’una ocasió la seva satisfacció pel fet que els tres fills el seguissin – que els hagués sabut transmetre’ls l’amor per l’ofici. En un principi, tots tres fills van entrar con a fusters però, a mesura que avançaven als anys la càrrega administrativa anava sent més feixuga i, per tant, o es contractava un gestor o bé un dels integrants de la família havia de destinar una bona part  de les seves hores de treball a desenvolupar aquest vessant del negoci, sens dubte de caire més burocràtic. I li va tocar a en Cuqui, en gran part degut a la coincidència d’aquesta evolució amb una lesió que el va obligar a sotmetre’s a una operació delicada i que el va mantenir allunyat del taller. Es va formar en aquest sentit, tot i que encara troba a faltar aquesta part més creativa que, fonamentalment, avui dia desenvolupa a casa. De fet, reflexiona, “el cuquet de la fusta no l’he perdut mai”.

Tot i que la feina l’absorbeix, aquest artesà té molt clar que “cal viure la vida i desconnectar de la feina perquè, si no, tot gira al voltant de les necessitats del taller”.

Per descomptat que, des d’un punt de vista tecnològic, la part administrativa ha d’estar informatitzada mínimament, sobretot per poder disposar de bones eines amb les quals treballar: comptabilitat, facturació, pressupostos,...I tot plegat per no acabar destinant un munt d’hores a una tasca gens productiva que, a més, aniria en detriment “de la que sí que ens interessa des d’un punt de vista productiu, que és la de la fusteria”.

El fet d’intentar que els integrants del taller responguin a les necessitats diàries del que està a la part d’administració és un dels cavalls de batalla que més es repeteix en els negocis familiars. És cert, diu el convidat, que cal treballar al taller, però un cop s’ha treballat cal facturar, negociar les condicions – si és que no s’han pactat prèviament -, fer front a les despeses de material i del local,...Abans sí que s’acabava una feina, recorda, i cobraves de seguida; avui dia, però, s’ha de seguir un procediment i moltes vegades “perseguir” al client. S’ha d’estar a sobre, puntualitza, i moltes vegades aquesta és una tasca que no es veu. El Web “també el gestiono jo perquè correspon a la part administrativa i, de fet,  la feina artesana – amb el panorama d’establiments que hi ha avui dia al mercat -  ha passat a ser un més dels oferiments”. En una societat com la de fa uns anys – exposa – les persones concebien un moble com una peça única, com una mena de petita obra d’art feta especialment per a elles, que havia de, en principi, durar tota la vida. Avui dia – reflexiona – els mobles o les reformes – com, per exemple, la d’una cuina – es fan pensant en que d’aquí a pocs anys es canviarà i, és clar, la realitat no pot ser la mateixa. A més, antigament es feia vida a casa, mentre que avui dia on es veu en què et gastes els diners és en el que llueixes o bé allà on vas de viatge. Ha canviat el concepte de les coses i de la vida social i calia que “ens hi adaptéssim” i, és clar, Internet és una via per arribar a tothom.

El futur de tallers com el nostre...

Tot i que cada vegada costa més viure d’una feina artesana i que, a més, és complicat fer-ho...cal tenir present que un lampista – per exemple – té la força d’una reglamentació o d’una documentació oficial que l’avala, mentre que als fusters ningú no ens certifica la qualitat i seguretat de la nostra feina i, de fet, se’ns demana que tapem els possibles defectes que hagin pogut cometre paletes o bé que dissimulem les imperfeccions...I és que la gent prioritza el preu sobre la qualitat. Tot i així, comenta en Cuqui, “mai deixes de guiar al client des de la sinceritat, dient-li quin tipus de solució li pot anar bé en cada cas i argumentant-li el per què”. I, insisteix, el sol surt per tothom, però cadascun dels que integrem el mercat hem de ser honestos amb el producte que proporcionem.

Els artesans “trobem a faltar que els clients valorin la feina ben feta, tot i el preu”. Els que encara ho fan – diu - acostumen a ser gent gran i, per tant, representen la fi d’una etapa. Però també és comprensible perquè a la societat d’avui dia la trajectòria vital de les persones no és tan estable com abans. Al haver-hi més mobilitat, l’adquisició d’un moble es converteix en una inversió que proporcionarà utilitat durant un període molt concret de temps i que, després, probablement no es carregarà amunt i avall. Per tant, la gent no es planteja dedicar-hi massa diners.

El relleu generacional costa...l’ofici ha perdut l’encant una mica degut els factors que hem anat enumerant i també a causa d’altres...fins i tot, diu en Cuqui, recalcaria que s’ha perdut la implicació i il·lusió del client pel producte final: aquell procés que consistia en idear el moble que es volia en funció de l’espai; que el professional fes la idea seva i la reflectís en un dibuix que, al final, s’acabava materialitzant. O bé “havia vist un moble a no sé on i la nostra feina consistia en adaptar-lo a l’espai del que es disposava”. Avui dia és l’ordinador qui, amb una sèrie de programes informàtics estàndard, marca la pauta, i el client s’hi adapta. Es perd el factor creatiu per ambdues parts. Potser ens manca temps...

D’uns anys cap aquí està sent dur...Sempre ens quedarà la pausa del matí per fer família més enllà del negoci...