dijous, 29 de setembre del 2016

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 8


El convidat del programa és en Fèlix Balañà Montaner, tercera generació de l’Espardenyeria La Fàbrica.

En aquest cas ens trobem davant d’un comerç de proximitat on s’hi porta a terme un ofici que tendeix a desaparèixer. Tal i com assenyala en Fèlix, “els oficis no estan pagats. En aquest cas, en concret, el de l’espardenya”. Aquest negoci familiar ha tingut la sort, com diu un dels seus descendents, que “a la meva parella li agrada molt l’ofici i en sap més que jo. Ha après a envetar...passar vetes...encintar...en definitiva...passar les vetes a les espardenyes”.

L’avi, en Pepet Montaner, tenia un negoci de barberia i espardenyeria i com que llavors no hi havia tanta gent, quan no pelaven o afaitaven, feien d’espardenyers. Dos oficis en un mateix espai. Una circumstància no tan llunyana en el temps, però que sembla molt difícil d’emular avui dia perquè, sospita en Fèlix, “a nivell d’impostos seria inviable”. Pel que fa a treballar amb la parella, aquest veterà botiguer considera que és una circumstància que li ha donat vida, si bé, com explica, no conviuen durant el dia a dia. Ella viu a una altra població. En aquest moment, aprofita per expressar el seu descontent amb una mitjà de transport com és el tren, que en el seu cas no facilita la fluïdesa a la feina degut a la seva manca de puntualitat. En qualsevol cas, han buscat i han trobat una manera pròpia de treballar, en la qual es combina la botiga amb la tasca feta a casa.

En Fèlix explica detalls sobre l’ofici, com ara quan arriba la Festa Major i cal envetar la comanda de les espardenyes de tots els membres de tots els balls. Per exemple, en el cas dels diables “hi ha una hora de feina mínim de passar vetes i també cal tenir en compte l’estona que cal dedicar a tallar les vetes...”. En aquest particular, comenta que “aquest any contaré les hores i els metres de veta i ho faré constar a la factura que faré arribar a l’ajuntament”. En Fèlix està d’acord a innovar, però recalca que en aquest cas és l’ofici en general el que es perd perquè les persones que es dediquen a elaborar cadascuna de les matèries primeres “que nosaltres utilitzem es van fent grans i, per tant, és fa dificultós continuar, encara que vulguis”. El risc de tot plegat és acabar amb un producte que, en part, sigui fet a màquina. Ara bé, cal tenir en compte – com adverteix en Fèlix Balañà - “que no serà, entre d’altres coses, un calçat tan còmode”. Potser l’administració, diu aquest artesà, hi hauria de fer alguna cosa en aquelles províncies on tradicionalment els professionals i artesans elaboren les diferents parts del procés. Tot i això, aquests darrers anys firmes de sabateria de prestigi de casa nostra han agafat el concepte d’espardenya, li han donat el tomb i l’han posat de moda – “a preus astronòmics” puntualitza aquest botiguer -. Aquesta ha estat una circumstància que ha suposat certa repercussió i que ha donat feina, assenyala.

Pel que fa als botiguers com ells, que encara continuen exercint l’ofici, en Fèlix comenta que “...que passin vetes hi ha una persona a Vilanova, amb qui ens ajudem, però que no s’hi dedica exclusivament perquè el seu ofici és el de cuiner. És un creatiu. Per la comarca, que jo sàpiga, no crec que hi hagi ningú...bé...sí...a Valls hi ha una senyora que ho fa, es diu Candela, i el cert és que un dia d’aquestes ens hem de conèixer...Un dels altres problemes amb que també topem és trobar les eines perquè són antigues, les que tinc són de la mare o del avi...Sí que és cert que una vegada un senyor me’n va fer unes – sort d’això! – però la gran majoria són antigues”. I és que la qüestió, resumeix, és que no n’hi han.

Quan els integrants de l’Espardenyeria La Fàbrica diguin prou sembla ser que hi haurà relleu generacional perquè algú ja s’ha interessat pel negoci i, per tant, les persones que necessitin espardenyes de vetes tindran un lloc on continuar anant. Pel que fa a ells, que ja s’han estrenat a les fires d’artesans, pensen que potser continuaran per aquí. Ara mateix ja munten la paradeta a algunes fires i, a més de vendre producte, passen vetes davant de la gent – “anem fent feina” - i, com per animar als assistents, posen una cadira a l’abast de la gent per si algú s’hi vol asseure a observar – “la gent comenta que li porta records” - o bé a passar vetes. En aquest sentit, un públic agraït són els nens, als quals els fascina el que ens veu fer.

Trucada: L’Eulàlia, també descendent d’uns avis que feien de barbers i espardenyers, recorda com els avis envetaven i, en concret, la iaia cantava mentre ho feia i, per tant, dedueix que allò la feia feliç. Lamenta obertament que l’ofici es perdi perquè, al cap i a la fi també és cultura. Pel que fa al comerç de proximitat considera que s’hauria de fer molt per aconseguir conservar-lo. Ella, comenta, té per costum anar a comprar a les botigues a peu de carrer i creu que una de les qüestions cabdals és l’edat. De fet, exposa, el jovent tendeix a no anar-hi tant. Potser, reflexiona, amb la irrupció d’una sèrie de nous productes i el reciclatge es pugui contribuir a donar el tomb en aquest sentit. Quan tanca una botiga petita de la vila – explica – “em sap molt de greu. A mi potser m’agrada perquè ja he nascut amb això, però és que valoro tant conèixer a aquella persona amb qui tracto i a qui li compro”.

En Fèlix ha pogut comprovar que hi ha un interès dels ciutadans per saber què passarà amb la botiga quan ells tanquin...per, en definitiva, donar-los suport perquè puguin continuar quan més temps millor. Comenta que, pel que fa a la paradeta, cada dia van avançant una mica més perquè apareixen noves propostes, tant pel que fa a l’àmbit geogràfic – cada vegada una mica més lluny - com pel que fa a la quantitat de dies que hi són – d’aquí a poc s’atreviran amb tres dies en comptes d’un -. Diu que els ho demanen “perquè no hi ha ningú que ho faci” i, a més, hi ha el contacte amb la gent que “si tu vols, t’enriqueix”. La gent s’acosta i pregunta, observa,...entaulen converses. Tot practicant les tasques de l’ofici, amb honestedat i “fent el que un sap fer – sense fantasmades, per tal de ser respectuós amb tantes i tantes persones que han passat per l’ofici – fas feina i t’ho passes bé”.

En Fèlix tanca l’espai recordant un dels finals tradicionals a l’hora d’explicar contes:

“Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s’ha acaba”

Desitja, finalment, molta salut i, sobretot, moltes ganes de riure.


dimecres, 21 de setembre del 2016

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 7


Els convidats a aquest programa són en Joan i Raimon Solà Sebastià. Tercera generació de germans al front de la botiga de Teixits Cal Solà.

En primer lloc, es comenta una reflexió que apareix al llibre i que és una mica el leitmotiv de la botiga: “Si un treballa amb alegria, a més de guanyar-se la vida, pot gaudir de la feina” . En Joan – autor de la frase en el seu moment – apunta a que “tota la vida ho hem procurat. De fet, considerem que és la base de la vida   i també de la societat: el que facis, que ho facis content. Tenim la botiga com a herència familiar - ens ve dels nostres avis i per circumstancies l’hem volgut seguir -, i els nostres antecessors ens van saber transmetre allò d’intentar treballar amb alegria. I és que cada dia és un nou dia, i cal lluitar i procurar passar-s’ho bé”.

Li preguntem a en Raimon com es això de treballar amb el germà i més si és el gran. Ell ens respon que no hi ha cap problema. És clar que “és com totes les coses, té avantatges i també inconvenients”. Quan es porta en comú una botiga – assenyala -  sorgeixen petites discussions...que no deixen de produir-se en el marc de la família i “un ja sap en què ha d’“apretar” més i en què ho pot fer menys. Fa molts anys que treballem junts i ho portem molt bé”. Cal puntualitzar, però, que cadascun dels germans s’encarrega d’una sèrie d’apartats, una mica diferents els uns dels altres. “Tots dos – afirma Raimon - sabem fer de tot. Ara bé, pel tipus de feina que fem, en Joan s’encarrega més d’estar de cara el públic, de visitar els habitatges dels clients, mentre que jo em centro més en la rebotiga”.


El fet de tenir a l’estudi a en Raimon ens permet enllaçar amb la Festa Major. I en aquest sentit es remarca la importància que un administrador hagi estat ell, donat que – un cop més – un comerç ha estat un emplaçament útil de cara a d’altres usos que no són pas el seu pròpiament. En aquest cas Cal Solà, pel que fa a la logística de la preparació de la Festa Major 2016, ha estat oficina, magatzem, punt de trobada, secretaria,...En Raimon puntualitza que, evidentment, “a l’estar la botiga ubicada al centre – la resta d’administradors no comptaven amb aquesta circumstancia – suposava una disponibilitat, encara que tot plegat s’ha dut a terme d’una manera controlada”. I, de fet, això reitera allò que un comerç, en ocasions, acaba sent molt més que un espai on es comercialitza un producte, solució o servei. Una situació com aquesta – que, recorden aquests germans, no es poden permetre totes les persones que exerceixen d’administradors - ha suposat que la estructura i organització de l’establiment s’hagués d’adaptar a les circumstancies i que l’estiu hagi estat diferent i, per suposat, “tot i que n’estem encantats – diu en Joan – hem anat de bòlit, substituint-lo amb ell en part de les seves tasques,...” I, de nou, també s’ha fet evident que un comerç de proximitat pot ser també un referent a nivell de la vila. I en aquesta línia, en Raimon recorda que “els anys que fa que hi som i la nostra implicació amb entitats de la vila – en Joan ha estat president del Centre Vila – fa que ens coneguin els clients, però també els no clients”.

El tracte personal – diuen alguns estudis – està deixant de ser apreciat per la societat però, en canvi, és un dels punts forts de Cal Solà. Serà que hi ha gent per a tot? Ells creuen que sí, en Joan recalca que es parla de “la deshumanització de les persones però, en tot cas, - precisa – qui vol ser un “estaquirot” (per dir-ho d’alguna manera) ho pot ser i qui prefereix ser tractat d’una forma directa i personal, ho trobarà al nostre espai com ja fa gairebé 100 anys”. Una tercera generació que s’espera – desitgen obertament - que continuï tirant endavant.

Hi ha d’haver gent per tot, reflexionen...En Raimon recalca, a més, que a un tipus de botiga com la que ells regenten no és per entrar i passejar-hi, és un establiment més personalitzat on la persona que està de cara al públic ha d’explicar i ensenyar tot el que té. Perquè, és clar, el client sap el què vol, però quin tipus de producte, com ha de ser la solució, quina funció ha de tenir la instal·lació...al cap i a la fi, con conclou en Raimon, “vénen a assessorar-se. Després, et compraran o no, però volen sortir sabent el què es porta i el que no; el que el pot fer i el que no. És molt diferent d’anar a un gran supermercat on agafes una unitat, la pagues i te’n vas”. Cal Solà té aquesta responsabilitat de transformar un producte base en un de concret segons les necessitats de la persona que entra per la porta. S’informa pel que fa al material, als colors...”perquè volen saber i que els aconsellis. De vegades, també es posen enterament a les nostres mans i llavors acostumem a tirar de la nostra experiència per empatitzar amb el client i proporcionar-li allò que deduïm que li cal”.

De l’empenta i inquietud de l’avi vallesà, en Joan Solà Solé, que va venir a parar a Ca l’Estevet, a Vilafranca, per tal de fer de dependent, en Joan explica que queda “la mateixa empenta i il·lusió d’aquell avi tan ben vestit que se’n va fer un fart de treballar”. Tal i com ell il·lustra molt bé: “el cor segueix batallant cada dia per intentar tirar les coses endavant”.
Les estratègies de futur per la supervivència del comerç de proximitat passen, en el cas de Cal Solà, pel contacte i la calidesa vers el client i per tocar molts tipus de producte vinculats a la llar, tenint en compte que no es limiten a allò estàndard, sinó que, com incideix Raimon, “ho fem pràcticament tot a mida. De fet, intentem tocar totes les tecles i intentar tocar-les bé. Ens poden demanar el que vulguin – dins de les nostres possibilitats, és clar - que ben poques vegades no ho hem pogut proporcionar”. I afegeix que cal ser primmirat i estar atent a tot allò que demanen des de l’altra banda del taulell i si, al final, no es pot servir, oferir alternatives. Una cosa que acostuma a funcionar.

La moda al tèxtil de la roba de la casa no és tan canviant com al sector de la roba de vestir. No hi ha grans innovacions. Sí que hi ha, però, tendències.

En Joan és qui va a casa dels clients i, com recalca, “vaig a fer la meva feina i, per tant, el que intento és orientar en tot allò que puc . Si tenen el llit per fer – que entenc que és el més normal a les 9 h del matí – com que no seré jo qui els hi faci...”. Aquest botiguer – que ha visitat de l’ordre de 20 domicilis per setmana des de els 17 anys - n’és molt conscient que la discreció és essencial per exercir la seva feina. A nivell mundà o d’aprenentatge personal i professional visitar un domicili aporta moltes pistes sobre el client i això ajuda a recomanar-li una solució o una altra. A més, afegeix, aquest bagatge permet “discutir” amb el client i, encara que sembli mentida, en moltes ocasions donar-li pistes sobre allò que li convé – fins i tot de vegades en detriment dels interessos de la pròpia botiga -, com és el cas que, apunta, “vegis clar que en aquella casa convé un tipus de producte que et reportarà menys benefici perquè precisa, per exemple, de menys metres de roba. Ara bé, el client sempre mana en última instància”. De fet, aquest professional admet que s’ho passa molt bé en aquestes situacions, sobretot gràcies al seu tarannà.


De vegades, admeten ambdós, “no tenim el dia o bé hi ha persones que són més complicades”. La part final de la secció serveix per aprofundir en aquells detalls d’estructura de treball que, de vegades per malentesos, poden arribar a complicar molt la feina del dia a dia. Tot plegat, això sí, amb sentit de l’humor.