dimecres, 28 de desembre del 2016

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 14


Segona i tercera generació Mestres Cisteller o, avui dia, Joguines de Fusta: el matrimoni format per Antoni Mestres Esteve i Antònia Bolet Quer, que van constituir en el seu moment la segona generació, i en Xavier Mestres Bolet, que encapçala actualment la tercera generació.

El fet que hi hagi tres persones d’una mateixa família fomenta que s’exposin punts de vista diferents i que, per tant, sorgeixi el contrast d’opinió i, d’aquesta manera, s’enriqueixi el debat.



Antoni Mestres Esteve és fill de l’Antoni Mestres Saumell, que va ser un home arriscat i va muntar una cistelleria l’any 1929. En un moment donat, el nostre convidat més veterà, amb el suport del seu pare, s’incorpora al negoci per tal de donar-li continuïtat. I per poder fer-ho, passà per un període d’aprenentatge que el va permetre anar superant-se. Aquesta circumstància, unida al fet que el seu pare sempre va tenir al seu costat cistellers experimentats, tant de la vila com de la comarca, i a que les caves cada vegada necessitaven més coves per cobrir la verema, va fer que el negoci fos pròsper. L’Antoni recorda que no sempre s’ha collit amb caixes de plàstic i puntualitza que els coves de llavors tenien una capacitat de fins a 100 kg i que, degut a això, es feia difícil de pujar-los als tractors. I en paral·lel a les necessitats de la industria del cava, la gent demandava cistells per portar conills, posar els ous (de vímet blanc), anar a comprar,...”una gran quantitat de productes de cistelleria que ara ja no es necessiten. Ha canviat això”.

En aquella època, i durant molt de temps, “vam dedicar-nos a fer el forrat de garrafes”. Però, a partir d’una disposició de la Renfe – que deia que les garrafes que anaven facturades havien d’anar amb una gàbia de fusta – el pare de l’Antoni va adquirir una serra per mirar de poder tallar ell mateix les fustes per no haver de donar-les a fer i, és clar, va començar una nova àrea de negoci que consistia en fer el vestit de fusta de les garrafes de vidre. Allò va acabar esdevenint l’empresa d’embalatge. 

Els canvis i l’adaptació a la realitat vigent en cada moment han estat la tònica habitual al llarg de la trajectòria d’aquesta saga familiar. Recentment també han estat subjectes a canvis. En Xavier Mestres Bolet ens relata que el 2007 va assistir a una fira on va descobrir unes joguines de fusta que li van encantar i va pensar que, si no estaven massa vistes a nivell local, tampoc ho estarien enlloc i va iniciar-ne la venda a través d’Internet. Així doncs, Joguines de Fusta va néixer per comercialitzar un producte especialitzat online i, posteriorment, com explica en Xavier, “li vaig plantejar a la meva germana – que llavors estava a la botiga – que es poguessin també vendre a peu de carrer, coexistint amb la cistelleria”. Possibilitant una nova adaptació i tirar endavant una altra vegada.

La cistelleria es va estancar perquè van aparèixer al mercat altres tipus de producte i, és clar, el dia a dia es va complicar. Incorporant les joguines “li donàvem una nova oportunitat a la botiga que, finalment, ha anat agafant més protagonisme”. De fet, aquesta aposta per la fusta entroncava directament amb la serrería -  que havia estat un dels apartats del conjunt del negoci familiar - i permetia difondre al màxim aquest tipus de joguina.

Tant bon punt va passar a formar part de la família, als 25 anys, l’Antònia Bolet Quer es va incorporar a la botiga. Al llarg dels primers anys, la seva sogra li va anar indicant quines eren les tasques que calia dur a terme i com fer-ho. El gènere, que fabricaven ells mateixos, com ella molt bé indica “calia vendre’l”. Hi havia una extensa gamma de producte vinculada a la cistelleria i dirigida a la pagesia - de la qual amb prou feines sobreviu el cistell d’anar a buscar bolets - i al dia a dia de la casa – cistelles, cistells, paneres,... – i és que, al cap i a la fi, “tot era cistelleria. Recordo també els “roperos” per posar la roba bruta o els encàrrecs específics d’alguns professionals com ara els carnissers per transportar el gènere d’un lloc a un altre,...”. Passats els anys, quan ho va creure oportú, la sogra li va passar el relleu a l’Antònia i ella – que llavors estava immersa en la criança de quatre fills – va acceptar. Ara bé, puntualitza, “sempre vaig poder comptar amb el seu ajut per entre totes dues fer-ho tot”.

Quan els pares “veiem que els fills tiren endavant el negoci, ens adonem que el que un ha començat va per bon camí i, per tant, sents orgull. És per això que procures anar a veure’ls cada dia...perquè allà hi tens uns records. Allò que es va iniciar ara fa tants anys encara funciona...d’una altra manera, però és que no pots anar contra els nous temps... Tot i així, sempre hi ha algú que pregunta si tenim aquest o aquell cabàs o cistell”.

En un moment de l’any amb tanta pressió, en Xavier admet que el que més el neguiteja “és que la gent vingui a darrera hora perquè llavors pot ser que no tinguis el que vol i llavors ja no hi ha marge de maniobra per aconseguir-ho, i això sap greu”. Explica que sí, que hi ha gent que planifica el tema de les compres, però que avui dia – degut al ritme de vida amb el que es viu - tot plegat es fa molt de pressa. Hi ha moltes persones “que no disposen de marge de maniobra per fer-ho d’una altra manera”.
Entre la compra presencial i l’online, aquest botiguer prefereix el tracte directe que proporciona la primera – captar què vol la persona, donar-li opcions i, de fet, assessorar i personalitzar la compra -, però reconeix que ambdues formules funcionen, tot i la fredor del canal digital. Al cap i a la fi, s’està parlant de joguines educatives i ha gent que encara “es preocupa de què compra. Ara bé, en moltes ocasions i degut a la massificació es tendeix a cobrir l’expedient, a adquirir el més gran,...sense preocupar-se de quins són els gustos del nen o nena que rebrà aquella joguina o què és el més adequat en les seves circumstàncies. Sortosament, encara hi ha persones que es desmarquen d’aquesta dinàmica i demanen que li recomanis el que més els hi convé”. Massa vegades s’aplica el comprar per comprar sense parar-se a pensar si, efectivament, aquella criatura voldrà, sabrà o li agradarà jugar amb allò que se li ha regalat.

El futur passa, segons aquesta saga familiar, pel fet d’assimilar que hi ha molts camins possibles. Tal i com sembla – perquè així ho deixen entreveure els darrers estudis – s’acabarà imposant la compra via Internet. Només cal observar com “la gent de menys de trenta anys compra moltíssim per Internet, però també hi ha una sèrie de persones que desitgen rebre aquesta atenció personalitzada que nosaltres podem oferir”.


Pel que fa als materials i, en concret, a la fusta, i això en contraposició a d’altres materials, en Xavier ens comenta que “a nivell de tacte la fusta és totalment diferent al plàstic - textura, pes,... – i, en aquest sentit, a les llars d’infants, per exemple, es pot observar com la canalla quan es tracta d’un mateix objecte prefereix la fusta. La raó té a veure, crec jo, amb el fet que és un material més pròxim que d’altres”. 

dimecres, 21 de desembre del 2016

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 13


Ricard Sans, tercera generació de Cicles Sans.

En Ricard és al taller. Explica que són dies de feina (som a la segona setmana de desembre). S’acosta la temporada nadalenca i el ritme acostuma a ser una mica més alt del que és normal.

En Ricard i la seva dona, l’Esther Queraltó, dirigeixen un negoci al qual ell hi aporta l’experiència de ser el tercer en la línia de successió d’una saga vinculada a un negoci familiar que té com a leitmotiv la bicicleta. Un bagatge acumulat, comenta en Ricard, que va començar el 1940 gràcies a l’avi, en Ricard Sans; que va continuar a través d’en Joan – el pare - i l’Enric Sans – el tiet -, i que ara defensa el propi Ricard. El balanç és que cal intentar “anar continuant”.

Li recordem a en Ricard Sans que ha dit alguna vegada que més enllà d’un producte, com a professional ofereix al client una forma de viure amb la qual s’identifica profundament i, en aquest sentit, exposa que la bicicleta, a part de ser un vehicle purament mecànic, comporta moltes altres coses. A nivell físic, transmet “la sensació de llibertat, tant si es va per muntanya com si es va per carretera, i - considero - que tots necessitem aquests moments per estar amb nosaltres mateixos, que són uns espais que s’aconsegueixen fins i tot anant en colla. És sens dubte una bona experiència que fins que no la practiques, no la pots explicar”. I, afegeix, que – si es va més enllà – és un “prolongació de la pròpia personalitat”.

Així doncs, en Ricard no només ofereix bicicletes, accessoris per la bicicleta o un servei de reparació de bicicletes...si no que ven emocions. I, en aquest sentit, comenta que la part emotiva ens mou a tots plegats i, en concret, als que els agrada anar a en bicicleta i als que estan al capdavant d’un negoci com el seu perquè, entre molts altres factors, l’emocional és un dels més importants: “el que ens fa moure al llarg del dia a dia”.

La bicicleta s’ha mantingut al llarg de la seva història en el marc d’un mateix concepte físic i mecànic. Ha anat millorant, però, pel que fa als materials – cada cop més lleugers -, a nivell de precisió, de més velocitat,...de rodes més grosses o més preparades, més bons frens, de transmissions mitjançant grups electrònics,...tot el que sigui “anar a buscar més comoditat pel ciclista i tot allò que contribueixi a que sigui més agraït practicar el ciclisme: menys problemes, menys pes,...” Al cap i a la fi, conclou, “el més important és que el concepte bàsic d’una bicicleta es manté des dels inicis”.

Aquest expert explica com el sector s’ha anat especialitzant cada vegada més. Hi ha molta més diversitat de models, cadascun d’ells específic per a cada modalitat (carretera, passeig, muntanya, per baixar,...).De fet, planteja, ara s’obre tot un món nou amb l’aparició de les bicicletes elèctriques que permeten que la pugui utilitzar les persones amb més o menys limitacions o bé que simplement qui vol gaudir d’una bicicleta que l’ajudi a dur-la amb més facilitat que una tradicional.

També exposa que “entre tots els col·lectius – també entre el dels ciclistes – hi ha de tot. És un món en el que et vols superar a tu mateix i busques el màxim. I a nivell de preparació,  i també de mecànica, penso que és positiu, però cadascú ha de saber fins on pot arribar. Saber on tens els seus límits és molt important”. 

En Ricard incideix en que, tot i que habitualment el que un client pot arribar a demanar és de sobres conegut, de vegades es tracta d’endevinar què necessita aquella persona que tens al davant. El tracte social i comercial – reconeix – és complex tot i que cal que algú el faci. I és que ell va començar fent de mecànic i “m’encanta” i, és clar, estar de cara el públic “em resulta molt més complicat”. De tota manera, diu que quan es tanca al taller sol i està amb si mateix i la bicicleta “és quan gaudeixo més. Per a mi és molt important a la vida – i concretament a la feina - estar a gust amb el que estàs fent perquè, si no, el dia a dia seria molt feixuc”. Es considera un privilegiat i n’està content.

L’Esther Queraltó – la seva companya de viatge en aquesta aventura que és el negoci – és qui “és al meu costat i em dóna suport en tot moment, a més de complir amb tota la responsabilitat que té dins de l’empresa”. És cert, comenta, que no ha estat una ciclista de tota la vida, però mica en mica li va agradant cada vegada una mica més. En definitiva, com ell expressa, “fem pinya tots dos”. De fet, pel que fa a sagues familiars al darrera d’un negoci, ella també sap de què va perquè forma part de la família Queraltó, vinculada a l’àmbit de la carnisseria al terme municipal de Vilafranca del Penedès. El tema de tractar amb el públic “el porta bastant bé”.
Pel que fa a com ha canviat en aquestes darreres dècades el negoci, la botiga i el taller, en Ricard exposa que es treballa – tant al nostre sector com en general - amb un producte més divers i, a l’hora més específic, i hi ha més competència i, per tant, t’has de centrar en un producte. Antigament, “a casa meva havíem venut bicicletes, però també motos, televisors, neveres, joguines,...de tot i, al final, treballaves molt abastant molt i penso que avui dia cal especialitzar-se en un producte al 100% i quan més et focalitzis millor”.

Li plantegem què pensarien el seu avi i el seu tiet i què pensa el seu pare de com és avui dia l’univers de la bicicleta i ens comenta que probablement el que més els sorprendria a tots plegats és que existeixi la possibilitat de només viure de la bicicleta. Creu, però, que estarien orgullosos que el projecte familiar continuï.
Parlant de canvis, en Ricard planteja que la ubicació actual – un cop abandonat el centre – té una vista privilegiada i, a més, està envoltada d’espai verd. Comporta un millor aparcament pel client a l’hora de visitar la botiga o portar la bicicleta. En concret, argumenta que “hem passat d’una zona eminentment comercial, com és l’Avinguda Tarragona, a una altra de caràcter molt diferent i que ens afavoreix perquè allà ens limitava molt el fet que no es pogués aparcar al davant per baixar la bicicleta”.

Aquest comerciant diu que la continuïtat d’una botiga i taller com el seu – tot i que és un tema difícil d’abordar – passa per la incertesa, donat que “ningú no sap el futur”. La clau creu que passa per centrar-se en el present i “pensar-hi quan arribi el moment”. En el seu cas, els fills són jovenets i estan centrats en els estudis. No obstant, està convençut que alguna formula trobaran. En benefici del comerç en general cal que els negocis continuïn, que sigui qui sigui el que estigui al davant faci el que li agradi perquè és garantia de que les coses vagin sortint per si soles.

I és que avui dia, en qüestió de valors, els clients - més que l’esforç que hi ha al darrera d’un negoci familiar – en busquen d’altres com ara la seriositat, el bon servei, competitivitat, bon producte... Al final, “s’ha deixat de banda la veterania. És llàstima, però”. El factor econòmic també és important, tot i que depenent del producte perquè hi ha molts nivells de preu. Per exemple, no es pot anar desfasat en quan preu de mà d’obra al taller. I les marques, en quant a producte, estableixen molta igualtat de preus en productes de qualitat similar.

L’atenció al públic, la gestió interna i el control del taller implica molta feina, “que és una mica el que passa quan treballes per tu: que acabes invertint en el negoci, no 8 hores, sinó 12 moltes vegades”.

Ocasionalment, en Ricard surt amb la bicicleta acompanyant als seus clients. Menys del que voldria perquè valora el temps que passa amb la seva família, però procura fer-ho. És una tendència que està previst que s’incrementi de cara al futur. La socialització amb els usuaris afavoreix un vincle molt especial i li resulta molt divertit.

Per acabar admet que li agradaria que hi hagués relleu generacional a Cicles Sans però que, de moment, ho deixa obert.