dimecres, 28 de desembre de 2016

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 14


Segona i tercera generació Mestres Cisteller o, avui dia, Joguines de Fusta: el matrimoni format per Antoni Mestres Esteve i Antònia Bolet Quer, que van constituir en el seu moment la segona generació, i en Xavier Mestres Bolet, que encapçala actualment la tercera generació.

El fet que hi hagi tres persones d’una mateixa família fomenta que s’exposin punts de vista diferents i que, per tant, sorgeixi el contrast d’opinió i, d’aquesta manera, s’enriqueixi el debat.



Antoni Mestres Esteve és fill de l’Antoni Mestres Saumell, que va ser un home arriscat i va muntar una cistelleria l’any 1929. En un moment donat, el nostre convidat més veterà, amb el suport del seu pare, s’incorpora al negoci per tal de donar-li continuïtat. I per poder fer-ho, passà per un període d’aprenentatge que el va permetre anar superant-se. Aquesta circumstància, unida al fet que el seu pare sempre va tenir al seu costat cistellers experimentats, tant de la vila com de la comarca, i a que les caves cada vegada necessitaven més coves per cobrir la verema, va fer que el negoci fos pròsper. L’Antoni recorda que no sempre s’ha collit amb caixes de plàstic i puntualitza que els coves de llavors tenien una capacitat de fins a 100 kg i que, degut a això, es feia difícil de pujar-los als tractors. I en paral·lel a les necessitats de la industria del cava, la gent demandava cistells per portar conills, posar els ous (de vímet blanc), anar a comprar,...”una gran quantitat de productes de cistelleria que ara ja no es necessiten. Ha canviat això”.

En aquella època, i durant molt de temps, “vam dedicar-nos a fer el forrat de garrafes”. Però, a partir d’una disposició de la Renfe – que deia que les garrafes que anaven facturades havien d’anar amb una gàbia de fusta – el pare de l’Antoni va adquirir una serra per mirar de poder tallar ell mateix les fustes per no haver de donar-les a fer i, és clar, va començar una nova àrea de negoci que consistia en fer el vestit de fusta de les garrafes de vidre. Allò va acabar esdevenint l’empresa d’embalatge. 

Els canvis i l’adaptació a la realitat vigent en cada moment han estat la tònica habitual al llarg de la trajectòria d’aquesta saga familiar. Recentment també han estat subjectes a canvis. En Xavier Mestres Bolet ens relata que el 2007 va assistir a una fira on va descobrir unes joguines de fusta que li van encantar i va pensar que, si no estaven massa vistes a nivell local, tampoc ho estarien enlloc i va iniciar-ne la venda a través d’Internet. Així doncs, Joguines de Fusta va néixer per comercialitzar un producte especialitzat online i, posteriorment, com explica en Xavier, “li vaig plantejar a la meva germana – que llavors estava a la botiga – que es poguessin també vendre a peu de carrer, coexistint amb la cistelleria”. Possibilitant una nova adaptació i tirar endavant una altra vegada.

La cistelleria es va estancar perquè van aparèixer al mercat altres tipus de producte i, és clar, el dia a dia es va complicar. Incorporant les joguines “li donàvem una nova oportunitat a la botiga que, finalment, ha anat agafant més protagonisme”. De fet, aquesta aposta per la fusta entroncava directament amb la serrería -  que havia estat un dels apartats del conjunt del negoci familiar - i permetia difondre al màxim aquest tipus de joguina.

Tant bon punt va passar a formar part de la família, als 25 anys, l’Antònia Bolet Quer es va incorporar a la botiga. Al llarg dels primers anys, la seva sogra li va anar indicant quines eren les tasques que calia dur a terme i com fer-ho. El gènere, que fabricaven ells mateixos, com ella molt bé indica “calia vendre’l”. Hi havia una extensa gamma de producte vinculada a la cistelleria i dirigida a la pagesia - de la qual amb prou feines sobreviu el cistell d’anar a buscar bolets - i al dia a dia de la casa – cistelles, cistells, paneres,... – i és que, al cap i a la fi, “tot era cistelleria. Recordo també els “roperos” per posar la roba bruta o els encàrrecs específics d’alguns professionals com ara els carnissers per transportar el gènere d’un lloc a un altre,...”. Passats els anys, quan ho va creure oportú, la sogra li va passar el relleu a l’Antònia i ella – que llavors estava immersa en la criança de quatre fills – va acceptar. Ara bé, puntualitza, “sempre vaig poder comptar amb el seu ajut per entre totes dues fer-ho tot”.

Quan els pares “veiem que els fills tiren endavant el negoci, ens adonem que el que un ha començat va per bon camí i, per tant, sents orgull. És per això que procures anar a veure’ls cada dia...perquè allà hi tens uns records. Allò que es va iniciar ara fa tants anys encara funciona...d’una altra manera, però és que no pots anar contra els nous temps... Tot i així, sempre hi ha algú que pregunta si tenim aquest o aquell cabàs o cistell”.

En un moment de l’any amb tanta pressió, en Xavier admet que el que més el neguiteja “és que la gent vingui a darrera hora perquè llavors pot ser que no tinguis el que vol i llavors ja no hi ha marge de maniobra per aconseguir-ho, i això sap greu”. Explica que sí, que hi ha gent que planifica el tema de les compres, però que avui dia – degut al ritme de vida amb el que es viu - tot plegat es fa molt de pressa. Hi ha moltes persones “que no disposen de marge de maniobra per fer-ho d’una altra manera”.
Entre la compra presencial i l’online, aquest botiguer prefereix el tracte directe que proporciona la primera – captar què vol la persona, donar-li opcions i, de fet, assessorar i personalitzar la compra -, però reconeix que ambdues formules funcionen, tot i la fredor del canal digital. Al cap i a la fi, s’està parlant de joguines educatives i ha gent que encara “es preocupa de què compra. Ara bé, en moltes ocasions i degut a la massificació es tendeix a cobrir l’expedient, a adquirir el més gran,...sense preocupar-se de quins són els gustos del nen o nena que rebrà aquella joguina o què és el més adequat en les seves circumstàncies. Sortosament, encara hi ha persones que es desmarquen d’aquesta dinàmica i demanen que li recomanis el que més els hi convé”. Massa vegades s’aplica el comprar per comprar sense parar-se a pensar si, efectivament, aquella criatura voldrà, sabrà o li agradarà jugar amb allò que se li ha regalat.

El futur passa, segons aquesta saga familiar, pel fet d’assimilar que hi ha molts camins possibles. Tal i com sembla – perquè així ho deixen entreveure els darrers estudis – s’acabarà imposant la compra via Internet. Només cal observar com “la gent de menys de trenta anys compra moltíssim per Internet, però també hi ha una sèrie de persones que desitgen rebre aquesta atenció personalitzada que nosaltres podem oferir”.


Pel que fa als materials i, en concret, a la fusta, i això en contraposició a d’altres materials, en Xavier ens comenta que “a nivell de tacte la fusta és totalment diferent al plàstic - textura, pes,... – i, en aquest sentit, a les llars d’infants, per exemple, es pot observar com la canalla quan es tracta d’un mateix objecte prefereix la fusta. La raó té a veure, crec jo, amb el fet que és un material més pròxim que d’altres”. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.