dilluns, 27 de març del 2017

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 19


La parella Josep Anton Nogués i la Mª Dolors Andreu han constituït la tercera generació de Nogués: la rellotgeria i la botiga de bijuteria.

La passió d’en Josep Anton Nogués per la rellotgeria és del tot vocacional. Com ell mateix relata, de ben petit, quan tornava d’escola ja “m’entretenia amb algun rellotge que el pare m’havia donat: despertadors, rateres (rellotge de pesos),...”. Més endavant, l’any 1953, quan encara no havia fet els 14 anys, “vaig entrar a treballar a la botiga”. Tot i que aquest veterà artesà sabia que allò d’anar a treballar de rellotger implicava dedicar-s’hi seriosament, li agradava tant que no va dubtar gens a fer el pas “d’entrar a la botiga”. Ell, però, puntualitza que el fet que li agradés tant l’ofici no ha volgut dir que sempre hagi tingut la sensació que jugava...era – com diu la seva esposa “un treballar gaudint...com una mena de hobby...un tot plegat”. De fet, afirma sense dubtes, que els rellotges han estat la vida del seu marit.



En Josep Anton, així que ha arribat a l’estudi, ha posat sobre la taula un parell de rellotges de butxaca petits i antics que tenen per a ell un significat especial. Tots dos porten noms d’integrants de la família: un du el del seu pare i un altre – que no n’havia vist mai cap fins que va adquirir aquest – que llueix el nom de Maria Canals, la seva àvia, que junt amb el seu marit, en Josep, van posar en marxa la primera de les botigues d’aquesta saga familiar. Recorda que se’n va fer molts diners perquè “aquell senyor no les tenia totes a l’hora de vendre”. Els rellotges, comenta aquest veterà professional, duen nom propi quan se n’adquireix una quantitat important i es negocia que hi figuri el nom de la persona que els comercialitza i, de fet, és una pràctica que avui dia encara es fa.

La Mª Dolors Andreu, quan els seus fills van créixer, es va plantejar junt amb el seu espòs la possibilitat de muntar una botiga. Sense vinculació prèvia amb el sector, aquesta botiguera va posar fil a l’agulla i va canviar el que fins llavors coneixia, que era la costura i el disseny en roba, per la bijuteria. I resultà que li agradà força, sobretot perquè implicava el tracte amb el públic. I, de fet, la filla de la parella, la Salomé, ha heretat aquest gust per la botiga, i per tots els valors que implica, amb el seu establiment: “El Toc”, que segueix l’estela iniciada per la Mª Dolors. Aquest fet els fa sentir molt orgullosos. Dels altres tres fills de la parella, dos continuen també vinculats en certa forma a l’ofici dels pares perquè l’un exerceix com a professor de micromecànica (matèria relacionada amb l’univers de la rellotgeria) a Tarragona i l’altre regenta un comerç de proximitat relacionat amb un sector totalment diferent al dels pares a Vilafranca. Tot i això, recorden que tots els fills, en un moment o altre de la seva vida, han ajudat a tirar endavant els negocis familiars.

Tot i que la venda formava part del negoci, en Josep Anton admet que el que a ell li agradava era la reparació, que era el terreny en el qual va començar. En aquest sentit rememora que li feia especial gràcia arreglar rellotges que ningú no es veia amb cor reparar. Llavors, “com que no es comptaven les hores”, te’n sorties de tot: “si s’havia de fer una cosa a mà, doncs es feia. I, de fet, amb algun d’aquells rellotges antics, de paret, segons com te’l portaven de fet malbé hi podies haver arribat a emprar una setmana”. D’inconvenients, en aquella època – explica en Josep Anton -, no n’hi havia que no es poguessin solucionar. Ara, però – diu – “em sap greu que la rellotgeria no té res a veure amb el que era abans”. Avui dia tot és electrònic i els rellotges de corda o automàtics pràcticament han desaparegut i, és clar, “si encara queda algun rellotger fora de Vilafranca que arregli rellotges antics acostuma a ser una persona gran...jo encara en conec algun”. I això que, reflexiona, a Barcelona, a la Verge de la Mercè “hi tenim una escola de rellotgeria – i dic tenim perquè jo he estat molts anys al gremi -, que funciona i que està subvencionada per la Generalitat perquè, malauradament, cada vegada hi ha menys alumnes”. De tota manera, aquest rellotger creu que amb els anys l’artesania tornarà.  

La bijuteria, en canvi , ha experimentat una evolució diferent. Si bé, com adverteix la Mª Dolors, és un sector que puja i baixa, requereix una bona dosi d’il·lusió i de voluntat per innovar i això, segons ella, s’aconsegueix “renovant-te i sent una mica atrevida”...al cap i a la fi “estant al dia”...i la Salomé “ho fa encara més que jo: sempre la tenim cap aquí i cap allà”. I una mica seguint l’exemple d’una filla tan inquieta a nivell d’anar pel món descobrint què es porta en l’univers de la bijuteria, aquesta parella ha aprofitat la jubilació per viatjar i, ja que són pel món, visitar antiquaris i adquirir peces molt especials o que encara els sorprenen per la seva singularitat. Quan se’ls hi pregunta pel que fa al número de rellotges que tenen a casa especifiquen que en tenen una desena “que toquen” i uns quants més que formen la seva particular col·lecció. El fet de disposar de peces de diferents naturaleses fa que aquest rellotger tingui al seu abast un exercit de rellotges per atendre i que, des del taller – traslladat a casa en arribar la jubilació -, pugui entretenir-se arreglant els que cal. En Josep Anton confessa que tot i que comparteix la seva afició amb d’altres col·legues o amics de Barcelona, no n’hi ha cap de tan implicat com ell. La única persona que ha conegut i que potser ha estat compromès al mateix nivell que ell amb la professió ha estat el seu mestre, en Lluis Dalmau, que – quan va deixar d’exercir – li va oferir les seves eines de treball i que “naturalment, li vaig comprar”.

A nivell domèstic, tot i que en Josep Anton es mostra més aviat modest, la Mª Dolors explica que és bastant manetes i que també ha invertit en equipaments per tal de fer bricolatge. No és res estrany, explica ell, “si tenim en compte que sempre m’han agradat aquest tipus de coses. Ja de petit, quan va arribar l’electricitat a casa, vaig encarregar-me’n de fer tota la instal·lació”. Arrel d’aquest comentari i d’altres, en que també hi intervé la creativitat de la Mª Dolors, les entrevistadores ens n’adonem del fet que aquesta és una parella d’allò més enginyosa. 

L’àvia d’en Josep Anton, la Maria Canals, va ser una dona pionera a la seva època. Es va quedar vídua jove i, al contrari del que feien les dones en aquells temps, va optar per no vendre el negoci i va decidir tirar-lo endavant. El seu nét confessa que li hagués agradat molt conèixer aquella dona com la que n’hi havia poques aquells anys.


Com a conclusió, creuen que els oficis artesans tornaran, però dubten que les persones que s’hi dediquin puguin guanyar-s’hi la vida només a nivell monetari. Creuen que s’exerciran de més a més o tenint en compte premisses com les que defensen que algú que treballa en el que li agrada ja és una mica ric en un aspecte que comença a ser tan valorat avui dia com és la felicitat. Consideren que a les administracions els agradaria potenciar el comerç de proximitat i troben que està bé que intentin donar-hi una empenta, com és el cas d’un anunci que s’acaba de rodar en aquest sentit. 

divendres, 10 de març del 2017

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 18


La Isabel i la Montse Alemany Iniesta constitueixen la quarta generació de Cal Gatell.

En preguntar-li pels seus pares i per la seva emprenedoria, la Montse Alemany explica que “et marquen molt i, de fet, el que reps d’ells et queda impregnat. Se n’aprèn molt i, en aquest sentit, és un exemple que tens i que sempre seguiràs”. Per a ambdues germanes és molt important la figura de la mare, la Isabel Iniesta, que encara és a la botiga amb elles i que – esperen – “hi sigui durant molt de temps”. Aquesta veterana comerciant, diuen les seves filles, compta amb unes grans dosis d’iniciativa que coneixen molt bé els seus clients, sobretot els vilafranquins, que ja saben que si entren a la botiga la hi trobaran. Com elles mateixes reflexionen, si es té un comerç a una vila és molt important tenir presència: “ser-hi perquè és la manera de fer barri, de fer comerç, de conèixer els veïns i també els hàbits de compra dels clients...és la forma de treballar que hem vist i que, considerem, és molt important”.

Pel tàndem constituït per en Xavier Alemany i la Isabel Iniesta ha estat determinant la premissa de negoci que han seguit i que ha estat basada en una màxima com és la de “tirar endavant”. Els començament no són gens fàcils per a les diferents generacions d’una saga familiar, però aquesta parella ho va tenir especialment difícil degut a una sèrie de circumstàncies. Tot i així van viure amb molta il·lusió la incorporació al negoci i la posada en marxa el seu propi establiment. Davant d’aquesta trajectòria, la filla gran, la Isabel, comenta que aquesta quarta generació sent la joia de la feina feta pels pares i intenten tirar endavant amb “la mateixa il·lusió, la mateixa manera de veure el negoci, les mateixes ganes, al cap i a la fi, de tirar endavant...I és que per això estem on estem i encara molt vius”.


Ara mateix aquestes dues germanes estan al front del negoci però, si una cosa van tenir clara els seus progenitors, va ser que aquesta vinculació se l’havien de guanyar i havia d’estar condicionada a les capacitats personals i professionals. El trajecte ha estat marcat per una historia familiar que, com diu la Montse, “ja ha suposat un ajut en si mateixa perquè no es ve de nou i la gent et coneix – sobretot a Vilafranca, que és on podem anar a buscar els inicis -, de manera que ja hi ha una base que nosaltres seguim, tot incorporant allò que nosaltres podem aportar com a nova generació pel que fa a novetats, però també en relació a la integració a l’empresa de les noves tecnologies, que és el que potser els hi costa més a ells”. Aquests aspectes que es dominen més com a generació venen rubricats per uns estudis universitaris que aquestes germanes han cursat i que, reconeixen, els seus pares els han atorgat total llibertat a l’hora de triar. Així, ara que han decidit incorporar-se a temps complert al negoci, poden aportar uns coneixements que, d’altra manera, potser no haguessin tingut. En aquests moments, al llarg del dia a dia, la Isabel s’encarrega de les compres de gènere i també està molt a l’oficina, mentre que la Montse – “que és l’artista de la família”- s’encarrega més de la part més creativa. I, d’aquesta manera, elles també formen un bon tàndem.

En aquesta ocasió tornem a trobar uns pares que no volien que les filles estiguessin predestinades a fer-se càrrec de les botigues, donat que consideren que és una tasca molt dura. No obstant, elles mateixes, després d’haver estat treballant fora de casa i haver provat d’altres experiències a nivell professional han decidit tornar a casa perquè “és el que volem”.

Tot i que la presència de la Isabel i la Montse podria ser un bon pretext perquè en Xavier i la Isabel poguessin fer tot allò que durant anys han estat aplaçant per manca de temps lliure, encara s’hi resisteixen per manca de costum i, de fet, aquestes noies reconeixen que els hi han d’insistir perquè facin el procés d’adaptació a fer tot tipus de coses desvinculades del treball i tinguin més a veure amb l’oci. Expliquen que realment els hi costa fer “qualsevol cosa que suposi no anar a la botiga i que no sigui estrictament feina”.

L’aprenentatge que van fer els pares va ser molt diferent del que han fet aquestes dues besnétes dels fundadors, que han notat en tot moment la voluntat d’ajudar dels pares i han sentit que caminaven acompanyades, de manera que poden manifestar obertament que ha estat fàcil treballar amb la família. I un bon exemple és, com diu la Montse, que “tot s’ha decidit entre tots i en el marc d’un bon ambient i, essent així, els pares s’han mostrat contentíssims”. Aquella primera petita botiga s’ha convertit amb els anys en un conjunt de botigues – actualment en són cinc – i cada punt de venda reuneix les seves pròpies característiques i té el seu propi públic i, per tant, elles han d’estar constantment en moviment, anant d’un lloc a l’altre. Per poder portar en condicions un negoci, recalquen, cal estar alerta i, de fet, quan s’és físicament a una botiga – diuen - sempre es prenen decisions o bé el propietari se n’adona de què es pot aportar o millorar.

A Cal Gatell, la irrupció de la tecnologia ha suposat introduir nombrosos canvis, “sobretot pel que fa al programa de vendes, que ens permet gestionar el considerable i en constant moviment volum d’estocs amb el qual treballem”. Destaquen el fet que han precisat un programa adaptat a les seves necessitats i, per tant, pràcticament fet a mida. Així mateix, han integrat les xarxes socials i la comunicació via Internet que, consideren, cabdal. I, en aquest sentit, admeten que la generació anterior potser no domina l’eina a nivell pràctic, però sí que ha captat la seva funció i contribueix a mantenir viva l’àrea de negoci digital amb els seus suggeriments.


Tant la Isabel com la Montse han tingut una mare que ha estat treballant moltes hores a la botiga i ara elles mateixes són mares i passen moltes hores al comerç que regenten. Recorden que quan eren petites veien poc a la mare perquè no arribava fins el vespre però, en canvi, passaven hores a la botiga, i ara elles – d’acord amb els temps que els hi toca viure i en col·laboració estreta amb la parella i els avis – intenten portar-ho el millor possible. Reconeixen que és un horari molt ampli entre setmana i que el dissabte s’hi dedica tot el dia i que, per tant, és complex. A més a més – assenyalen – quan les criatures no han d’anar a l’escola (sobretot els Nadals) és quan elles més feina registren als establiments. Els seus fills les troben a faltar de la mateixa manera que elles trobaven a faltar als pares i, per tant, saben de la importància d’explicar-los en quin tipus de negoci treballa la mare i què suposa i, creuen fermament, que a la seva manera ho entenen. De la mateixa manera, el fet que ells visitin la botiga i les vegin en acció també els ajuda a comprendre. Tot i això, admeten, “acabem intentant estar a tot arreu”. I, puntualitzen, això de no poder passar massa hores amb la família – en el univers del comerç de proximitat – ho pateixen tant els homes com les dones. La reforma horària i la conciliació laboral – tot i que una bona mesura – consideren que “tot i que és molt important, també és molt difícil, sobretot si tenim en compte que cada vegada ens obliguen a obrir més hores, més festius,...són mesures que van en direcció contrària”. 

dimecres, 1 de març del 2017

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 17


La convidada, Anna Casas, constitueix la setena generació de Cal Sedasser antiga Cal Casas, que ja compta amb 190 anys de trajectòria a la vila.

En aquest cas, al contrari del que es pugui pensar, el fet de tenir tant de pes generacional al darrera no ha estat un handicap perquè el que es té clar és que cada etapa té el seu propi recorregut. En el cas de l’Anna, ella partia de la base que la seva tasca consistia a portar el negoci com ella volia o creia que s’havia de dur i - amb el temps, l’experiència i l’evolució del comerç a nivell general - “he aprés a fer-ho i com fer-ho”.  El que tenia, però, molt interioritzat des dels inicis és que “el passat és el passat i que cada vegada s’han d’establir les bases per iniciar una nova etapa”.

25 anys enrere, quan ella va començar en aquest sector de treball, es va trobar amb un món d’homes on ella era l’única dona. En aquest sentit, recorda que el volum de clients masculí era molt superior al femení i valora que ara, en canvi, tot plegat ha variat molt perquè “darrera el taulell de Cal Sedasser hi ha 5 dones – cap home – i totes elles molt professionals”. I és que “la cosa ha anat així”.


Com que a casa seva no hi havia possibilitat de tria: o continuava el negoci en mans de l’Anna o no continuava, ella va establir la seva manera de fer i ha vist com dia a dia s’ha anat trobant més còmoda treballant amb companys dones que amb companys homes. I, és clar, ha estat un procés molt natural, d’una banda, perquè l’àmbit del parament de la llar ja té en si mateix un aire més femení i, d’una altra banda, perquè la ferreteria a ella, en concret, li “encanta i no em fa por res”. Aquesta circumstància, si bé “al principi la gent era una mica reticent a acceptar-ho, ara n’estan encantats”. 

El procés ha comportat una identificació de cara al públic també molt personal. Tradicionalment, al sector de la ferreteria “es llueix el gris i el blau marí i jo em vaig negar a que a casa continués sent així”. Per això va decidir que el seu personal s’uniformaria de taronja “que és un color molt alegre i que a mi personalment m’agrada molt”. Aquesta decisió ha propiciat que, amb el pas del temps, els vilatans identifiquin aquest color “amb el negoci i que així ens ho facin saber”.

En els anys que fa que hi és l’Anna, el món de la ferreteria ha evolucionat moltíssim. Abans era un univers que anava principalment dirigit al “professional, mentre que ara hi han irromput els particulars gràcies al bricolatge”. I, és clar, aquesta tendència unida a que Cal Sedasser té més aviat de caire domèstic ha fet que “tinguem públic de tot tipus”.


Des d’un punt de vista formatiu, si bé és cert que aquesta ferretera procura anar a fires i convencions per conèixer productes nous, reconeix que a l’hora de saber com funciona una cosa l’escola principal és el mostrador i el client: “aprendre del que t’explica un, del que t’explica l’altre...”. De fet, assenyala, el client “és un gran mestre” al qual “tracto com si fos jo mateixa” perquè – pensa - que això les persones ho agraeixen moltíssim. És més, pensa que és important que el botiguer gaudeixi amb la feina que fa. Ella, concretament, gaudeix molt “fent la meva feina i, és clar, això es transmet”. S’estableix una mena de feedback que fa que “el que tu dones, també ho reps per part de l’altre: s’encomana”; tot plegat a través d’un tracte directe i basat en la franquesa. Davant del supòsit de com encara els mals dies, l’Anna ens confessa que en té pocs i que, quan aquesta situació es dóna, són els mateixos clients els qui l’ajuden a canviar les circumstàncies. A poder impregnar d’aquest tarannà l’establiment i a portar el millor possible tantes hores de treball hi contribueix moltíssim “saber gestionar-ho, procurant tenint-ho tot molt ben muntat”. En aquest cas, aquesta botiguera compta amb un molt bon equip de professionals amb qui dialoga i, entre tots, busquen la manera de gestionar i solucionar les situacions per tal de mirar de tenir-ho tot cobert. Cada treballadora – ens explica - té el seu tipus de feina, cadascuna té el seu caràcter,...i “ens complementem molt bé”.

En general, percep al col·lectiu del comerç de proximitat – al qual pertany – una mica acomodat. N’hi ha que sí, n’hi ha que no però en molts casos “esperen que els hi facin les coses la resta, però el que està clar és que si no es porta una iniciativa a nivell individual, un no pot esperar que els de fora facin allò que jo no estic fent dins del meu establiment”. Comenta que hi ha entitats a les quals pertànyer, que fomenten una sèrie d’iniciatives que incentiven el negoci, i anima a tothom a buscar eines per tal de trobar estímuls, tot cercant un lloc dins del futur d’aquest tipus de comerç que, tot hi els problemes, reserva un espai per tothom. Més enllà de la supervivència es tracta de buscar estratègies per oferir un valor afegit: “que els clients es sentin còmodes quan venen a comprar a Vilafranca i també aprofitar tota una sèrie d’esdeveniments importants i propis d’aquí i que es porten a terme a la vila – tant en un recinte com en un altre, depenent de la magnitud i la naturalesa – per donar-se a conèixer als visitants i animar-los a que s’apropin al centre i s’engresquin a repetir”. L’Anna és partidària de crear aquestes bones impressions entre la gent que s’apropi perquè, considera, “estem parlant d’una realitat que s’està imposant i que serà així a partir d’ara i que, per tant, es pot facilitar o queixar-se i no fer res”.

Pel que fa al relleu generacional, a Cal Sedasser es viu el dia a dia. Els fills de l’Anna tenen els seus estudis i la seva feina. Creu que no han d’existir obligacions en aquest aspecte i que, per tant, han de fer la seva i que el que hagi de ser serà. Ara hi és ella al capdavant i encara li queden temps per endavant. És conscient que molts comerços de la vila no contemplen un relleu generacional i creu que potser és fruit d’un nou tarannà. Els joves d’ara tenen perspectives de la professió, del futur,...molt diferents.

Aquesta botiguera se sent orgullosa que defineixin Cal Sedasser antiga Cal Casas com un negoci sincer, pròsper, a la última en quant a novetats i que el client s’hi pot sentir bé. Davant de la possibilitat que el client s’hi senti tan a gust que li costi marxar, l’Anna es queda amb el fet que “és molt gratificant i s’aprèn molt”.

Creu que el tema de la reforma horària és molt complicat perquè ja existeixen unes rutines difícils de canviar. Por suposat que els botiguers estarien encantats de poder gaudir més del seu temps lliure en aquestes franges horàries que ara estan treballant, però a “nivell global – per clima, per costums,... – sembla impossible”. Potser estaria bé treballar els dilluns pel matí i avançar l’horari de matí i de tarda...llavors es podrien plantejar coses com tancar una mica més aviat per la tarda. Potser cal mirar-s’ho com que “cal adaptar-se a les necessitats de la gent del carrer que al cap i a la fi vius d’ells...ser més flexibles”.  


El repte “del dia a dia és no parar i constantment mirar endavant” tot construint el futur perquè...mirar gaire enllà es fa molt llarg.