dimecres, 30 de novembre del 2016

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 12


Entrevistem a en Marc Parés. Un dels tres germans que conformen la quarta generació al capdavant del Forn Parés.

Des del punt de vista d’en Marc, constituir una quarta generació comporta, al mateix temps, il·lusió i responsabilitat. Consisteix a seguir una filosofia i una determinada manera de fer - dins i fora de l’obrador - que marca una línia, tant de producte com de negoci.

El relació a una frase que defineix a aquests professionals i que diu que “un forner cada dia se la juga”, aquest membre de la saga considera que és ben certa i que, a més, té els seus avantatges i inconvenients. Pel que fa als avantatges comenta que, per exemple, “si un s’equivoca, al dia següent té l’oportunitat de rectificar” i, en relació als inconvenients destaca el fet que “has de tenir un regularitat excepcional malgrat els canvis, que tant poden ser de temperatura, de mitjans, d’estris...de tot allò amb que et trobes i del que pots disposar a l’obrador”.

Aprofitant que és a l’obrador se li pregunta què tal està evolucionant la jornada i ens respon que “Déu n’hi do!”, tot explicant que quan comença el fred és quan augmenta el volum de feina d’un obrador perquè “a les persones ens ve més de gust menjar que no pas beure”.

Forn Parés incideix en el material amb el qual es treballa, en la manera en com s’exhibeix el producte final, però també en destacar la importància del respecte en tot plegat i, sobretot, en el tracte, tant amb el client com amb els proveïdors. En Marc explica que, al cap i a la fi, es tracta d’un “exercici d’honestedat” perquè, com argumenta, “treballem sí o sí amb matèries primeres de primer ordre i així ho transmetem al client i, a més, ho fem de la manera més transparent possible”. I en tot cas, afegeix, si un client necessita una cosa molt concreta, “és important per nosaltres que pugui trobar allà on convingui un responsable d’obrador”.

A aquesta família, la gestió de la tensió pròpia de la feina i del dia a dia es porta “perfectament bé” degut a que cadascú té la seva pròpia parecel.la. En Gabriel s’encarrega del pa, de tot el món vinculat a la farina i les masses mare, mentre que en Marc també toca la massa mare – tot i que en menor proporció - i bàsicament s’orienta cap a la brioxeria i la xocolata. Haver començat al negoci molt joves ha estat important però ho ha estat encara més, diuen, ser conscients del que significa treballar amb aliments des de ben petits. Això suposa que t’inculquen una forma d’organització, una manera de fer i una filosofia de feina que, al cap i la fi, suposa que és tan important treballar a dins de l’obrador com a fora. La mare dels tres membres d’aquesta generació, la Dolors Martí Grau – que durant molts anys va estar al peu de canó amb el seu pare, en Joan Mª Parés Costa – encara té a dir pel que fa al negoci i, de fet, com en Marc confirma és la veu de l’experiència: “com a totes les cases, però aquí ampliat al negoci”.

Els pares d’aquests tres germans van donar carta lliure als seus tres fills a l’hora de continuar el negoci familiar. Potser, apunta en Marc Parés, a l’hora de prendre la decisió hi va tenir a veure haver estat en contacte amb l’ordre i la disciplina d’un obrador...i saber com funciona...És clar que “hi va tenir alguna cosa a veure, però no ens van pressionar perquè continuéssim”. Tant és així que – rememora – “la meva germana va estudiar un ofici molt diferent i s’hi va dedicar però, en un moment donat, va fent-se saber que a ella el que de debò li agradava era el forn i treballar amb els de casa”. Tots van disposar de la llibertat per triar. En concret, en Marc reflexiona sobre el fet que, particularment, a ell sempre “per sort o per desgràcia – penso que per sort – sempre m’ha agradat molt i de ben jove, el pare – junt amb un comercial i bon amic – em va enviar a treballar a França, on vaig poder obrir una miqueta la visió del que és el món del pa i la pastisseria”.

Si els besavis de l’actual generació dels Parés aixequessin el cap i poguessin veure el forn tal i com és avui dia, probablement considerarien que “van encertar de traslladar-se a viure a Vilafranca del Penedès i instal·lar el seu punt de venda a l’Avinguda de Tarragona i, és clar, suposo que encantats que hi hagin hagut quatre generacions al darrera. Per la nostra part, seria bo que si hores d’ara entressin a la botiga els agradés el gènere que hi tenim i com el mostrem”. Amb el pas del temps, Forn Parés ha crescut fins a convertir-se en una petita indústria perquè, com planteja aquest vilafranquí, un obrador comporta contemplar tots els elements que exhibeix un negoci industrial a petita escala: transformació de matèria, producció, venda, transport, màrqueting,...i tot plegat “en un món molt competitiu i exigent”.

Les estratègies de futur al món del pa i la pastisseria passen perquè existeixi – i en aquest punt en Marc Parés és rotund – “una titulació oficial per a forners i pastissers”. De fet, a aquest professional li sembla increïble que en ple segle XXI no hi hagi uns estudis específics per a exercir un ofici, sigui de la naturalesa que sigui, i demana una reflexió al respecte com a país. Argumenta que no té sentit que algú que desenvolupi un ofici “no estigui titulat i, personalment, no ho he entès mai”. I en aquest sentit apunta que, a més de pròpiament l’aprenentatge, aquests estudis haurien de contemplar moltes altres matèries, com ara historia dels aliments, productes al·lèrgics, economia, normatives fiscals i laborals,...perquè, exposa, “avui dia pràcticament el 70% del meu temps l’he de dedicar a àrees que no són ben bé fer de forner o pastisser”. Aquesta situació comporta que “quan necessites un professional no saps on anar a buscar-lo, tot i que – assenyala – el gremi de pastissers està força avançat en aquest aspecte perquè compta amb l’escola, des d’on es treballa molt bé i es fa formació continuada. En tot cas, les institucions haurien de fer un cop de cap al respecte i posar a disposició del sector els mitjans necessaris per canviar aquest context”.

I amb una formació professional de qualitat i adequadament orientada, la ciutadania identificarà als bon professionals perquè d’una forma o altra hi estarà vinculada i sabrà reconèixer “la feina ben feta, per què està feta com està feta i per què té el preu que té. I a partir d’aquí, a una vila com ara Vilafranca del Penedès podrem desterrar l’engany i veurem com professionals que es donin a conèixer a peu de carrer com a forners i pastissers, ho faran tot acreditant que qui hi ha al darrera algú que coneix l’ofici i, per tant, garanteix que el que s’anuncia correspon amb la realitat”. 

En Marc Parés reflexiona sobre el fet que, sent tan importants en l’àmbit dels oficis factors com ara l’aprenentatge i l’educació, estiguin tan abandonats i que s’hagin establert més per cobrir l’expedient que d’una manera més seriosa per tal que existeixin unes normatives clares que exigeixin uns estudis a l’hora d’obrir un comerç i que es doni al client la seguretat que hi ha una persona entesa al darrera.


Pel que fa al futur a curt i mig termini, en Marc Parés es mostra “totalment optimista”. 

dilluns, 7 de novembre del 2016

El programa “La Ràdio a la Rebotiga” comparteix les seves primeres conclusions


Després d’haver dut a terme les primeres 10 entrevistes quinzenals, l’equip de treball de La Ràdio a la Rebotiga ha considerat oportú fer balanç i recollir en un document tot allò que s’ha anat comentant durant el temps que fa que dura la secció (al voltant dels 7 mesos) i que, per separat, s’ha anat publicant en aquest blog, així com en el del llibre “Converses de rebotiga: pessics de vida” (http://conversesderebotiga.blogspot.com.es/).
En primer lloc, s’ha fet un recordatori de qui ha passat pels estudis de Ràdio Vilafranca i ha tingut la gentilesa de compartir amb l’audiència la seva experiència i el seu punt de vista. El que hem anomenat el “QUI”.
En segon lloc, hem fet un repàs a què s’ha anat dient en relació a l’experiència de cinquanta anys o més de negoci, botiga o taller regentat per una mateixa família. L’hem batejat com el “QUÈ”.
I en tercer lloc, s’ha intentat aglutinar totes aquelles pistes que han anat apareixent sobre les estratègies a seguir per tal d’intentar revitalitzar el comerç de proximitat en general. Aquest apartat ha estat el “COM”.
I en quart, i darrer lloc, hem fet referència a dos aspectes que considerem l’essència de tot plegat i que hem denominat “IMPRESSIONS”.

La Ràdio a la Rebotiga
Debat sobre el futur del comerç de proximitat…
 QUI?
La Dolors Rius, tercera generació de Cal Rius; la Sílvia Raventós, tercera generació al capdavant de Cal Busquets; en Joan Terrades, tercera generació de Sastreria Terrades/Terradesports; en Ramon Bertran Casellas, tercera generació, i en Ramon Bertran Simón, quarta generació de Pastisseria Bertrán; en Cuqui Runsó, segona generació de Fusteria Carpen; la  Montse Bolet, tercera generació de Floristeria El Parquet; en Joan i Raimon Solà Sebastià, tercera generació de Teixits Cal Solà; en Fèlix Balañà Montaner, tercera generació de l’Espardenyeria La Fàbrica; la Sílvia i en Josep Gràcia Giralt, rebesnéts de Cistelleria Giralt, i l’Eduard Arroyo i en Cisco Arroyo, segona i tercera generació respectivament de bar Cal Ramon.
QUÈ?
Pel que fa a les capacitats, s’ha d’estar fet d’una determinada pasta per poder assumir els sacrificis, horaris, problemes, maldecaps…que s’han d’anar solucionant dia a dia en un negoci familiar. Cal tenacitat per no llençar la tovallola.
Hi ha una frase interessant pel que fa a tota la cadena del producte fins que arriba al consumidor final: “Per bo que sigui el producte, s’ha de saber vendre”. En aquest sentit també s’apunta la importància del sentit de l’humor.
El relleu generacional: un dels principals problemes que té el comerç de proximitat és que en molts casos és el propi botiguer el que no vol que els seus fills continuïn exercint la professió i, és clar, sense la gent jove, aquest tipus de comerç es pot trobar amb serioses dificultats per adaptar-se als nous temps.
Cal tenir en compte que hi ha generacions que es veuen més forçades a continuar que d’altres.
Quan, ja no un tipus de negoci, si no que un ofici tendeix a desaparèixer.
Les grans superfícies, Internet, els outlets…suposen una gran competència…Però hi ha un valor que distingeix als establiments de proximitat com és l’assessorament, la informació addicional que el professional pot proporcionar.
Un part dels consumidors són conscients de quin tipus de comerç estan fomentant. I sap que el comerç de proximitat és molt més que un espai on es comercialitza un producte, solució o servei, té una dimensió social i cultural.
Cal acceptar la irrupció en el dia a dia de la tecnologia, sempre i quan estigui al servei dels professionals i beneficiï al negoci en positiu.
Pels que transformen matèries primeres té cada cop més incidència la utilització de matèries primeres de proximitat. Perquè argumenten – se sap d’on prové i perquè acostuma a ser de molt bona qualitat. Aquest concepte de comerç crea sinergies amb proveïdors, amb clients,…tot fent xarxa.
El concepte de treballar a mida.
En el cas dels oficis o tallers, les darreres dècades la part administrativa o burocràtica ha guanyat terreny a la part més creativa.
La manera de començar o d’iniciar-se en l’ofici continua sent vàlida generació rere generació: de jove, per baix i d’aprenent.
Moltes innovacions de tot tipus que, amb el pas del temps, han estat cada vegada més ràpides, i també ha canviat el concepte de les coses i de la vida social. Per tot plegat cal adaptar-se.
Cal saber desconnectar de la feina i viure la vida.
La importància que agradi la professió o el tipus de negoci familiar i el sector en el qual et mous. A part d’intentar fer un producte el millor possible i tenir passió per fer-ho bé, cal estar pendent del client, de les novetats, d’aprendre, de moure’s,…Fins i tot, en alguna ocasió s’ha parlat de “treballar amb alegria”.
Pel que fa als rols dins del negoci, fins i tot el petit comerç ha de tenir una mínima estructura i ben definida, en la qual els apartats han d’estar ben diferenciats, els projectes treballats, els comptes quadrats,…i comptar amb un bon full de ruta,…
La importància d’aprofitar les eines i el recolzament que puguin proporcionar en qualsevol sentit gremis, associacions i l’administració,…
Es demana més implicació de les administracions, no per ben bé subvencionar, si no impulsar el comerç de proximitat, en la línia d’introduir mesures imaginatives.
Enfrontar reptes com a col·lectiu.
La vocació ho fa tot més fa més suportable i senzill de digerir, sobretot les hores i hores de dedicació que, sovint, no tenen recompensa estrictament econòmica.
El fet de treballar amb la família és complex. Depèn de cada família. S’ha de saber separar de tant en tant. Cadascú ho porta com pot.
Probablement el comerç de proximitat ha anat perdent prestigi al llarg dels anys. Tot i això, pot ser una bona oportunitat per tirar endavant un projecte.
Es convida a deixar-se anar: a pensar en que el que es fa agradarà, i que el que es proposa tindrà acceptació.
En moltes ocasions el negoci tira endavant gràcies al suport i l’ajut de tota la família: temps, ànims, suport, energia….
Els autònoms no treballen en el millor dels marcs de regulació possibles i, sent un dels règims de treball que menys avantatges té, cal trobar-li al·licients com, per exemple, la creativitat o la llibertat de decidir.
Estar present a les xarxes socials com un aspecte important a tenir en compte. Procurar ser actius i eludir el to publicitari.
La crisi socioeconòmica dels darrers anys ha empès als propietaris dels establiments a activar-se i fixar-se en coses que, si no hagués estat així, potser mai no haguessin tingut en compte.
Els darrers anys han coincidit amb el retorn de pràctiques oblidades com, per exemple, recuperar els mobles antics o arreglar els que encara serveixen; dur a terme hobbies handmade;…
La importància de la ubicació del negoci al poble, vila o ciutat.
L’edat de començar a treballar al negoci familiar: molt diferent de la d’ara.
Invertir en educació, tant des del negoci cap al client com des del client cap al negoci.
COM?
  • El futur passa per:
En general, estar pendent de tot el que passa al nostre voltant. I reflexionar-hi.
Existeixen diverses línies d’actuació. Cada casa és un món i, per tant, l’especialització podria ser una solució.
Conèixer el client i reaccionar en base a aquesta informació privilegiada. Animar-lo a entrar a la botiga o taller.
El consumidor va canviant els seus hàbits i, per tant, cal saber detectar les seves necessitats. El tracte, en aquest sentit, és vital.
Proporcionar valor afegit.
Apostar per la gent jove, l’emprenedoria i la formació. En aquest darrer cas es parla de les petites càpsules formatives i de la formació continuada.
Pensar en la gent molt jove que serà el client del demà. Connectar amb ell des del present.
Cal entendre que el consumidor pot comprar per necessitat o bé per impuls i que té un inconvenient determinant com és la manca de temps.
Fomentar l’esperit de col·laboració. Beneficis empresarials, però també emocionals per ambdues parts.
La viabilitat de la convivència, a  Vilafranca del Penedès, de diferents àrees comercials, cadascuna amb les seves peculiaritats.
 IMPRESSIONS:
El comerç de proximitat té futur: hi ha un públic per aquest tipus de negoci.
La importància d’aspectes com l’entusiasme; la il·lusió; el sentiment de pertinença; el fet de tenir un projecte entre mans; la satisfacció de la feina ben feta; el conèixer l’ofici o la feina i poder transmetre-ho,…

dijous, 3 de novembre del 2016

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 10


Entrevistem a l’Eduard Arroyo i en Cisco Arroyo. Segona i tercera generació de bar Cal Ramon.

Ubicats al bell mig del centre de la vila, estan al cas de tot. Fins fa molt poc l’Eduard i la seva dona, la Carme, i des de fa un parell d’anys – en el moment d’escriure el llibre “Converses de rebotiga: pessics de vida” s’estava acabant de perfilar el traspàs - en Cisco estan al capdavant del negoci familiar.

En Cisco recalca que “el relleu ha estat la meva intenció des d’un bon principi. Des dels inicis jo sabia que acabaria al bar. De fet, ja fa temps que ho tenia al cap”. I, és clar, es va donar la coincidència: a en Cisco se li acabava el contracte del negoci de restauració que tenia en el moment que els pares es jubilaven. Com que les dates van ser tan properes, ho van tenir molt clar.

I aquesta és una història que es repeteix a Cal Ramon perquè és tal qual com havia anat a la generació anterior. La Carme i l’Eduard van deixar un negoci de restauració que regentaven per agafar el bar familiar, que llavors era dels pares de la Carme. L’Eduard confia en que la dinàmica es torni a repetir amb els seus néts – “si és que volen fer-ho” – perquè, tal i com ell manifesta,  “estic molt content de la meva vida...de la meva feina. Vaig començar molt petit i he gaudit molt”.

L’Eduard es va haver de posar a treballar a l’edat de 8 anys perquè “a casa hi havia molta necessitat. El pare havia estat malalt i tot i que la mare feia feines, no teníem gairebé ni casa per viure”. Va començar a La Lecheria, repartint iogurts amb una moto i una bicicleta, i anava a l’escola només 3 hores al dia.

Els fills de l’Eduard i la Carme no han hagut de passar per això, però com diu aquest pare “també s’ho han guanyat”. Aquí, en Cisco apunta que no van començar a treballar als 8 anys, però que als 13 ja estaven contribuint a que el negoci rutllés. No exactament com el pare – perquè estudiaven -, però “sempre que s’havia de treballar es treballava”.

En quant a què suposa a nivell professional haver hagut de posar-se les piles des de tan aviat, en Cisco considera que “m’ha fet com a persona. També perquè és un negoci que s’està de cara el públic”. Reflexiona sobre el fet que, com tot, l’experiència va tenir pros i contres, però considera que “tenia més pros”. I explica que mentre que és cert que sorgien problemes i els pares eren a casa; de vegades no era possible cobrar;...però també cal esmentar que, diu, si et calia alguna cosa, t’ho donaven...”treballant és clar!”. I, per tant, amb el pas del temps ho valores positivament.

Ens remuntem a quan l’actual generació era jove i començava a treballar a l’establiment i a guanyar-se una mica el sou i li preguntem a l’Eduard si tenia la sensació que, d’alguna manera, explotava als seus fills i ens comenta rotundament que no perquè, com ell exposa, “els hi donava prou marge per a anar a jugar i gaudir...i és que mai els havia obligat”. Els fills tenien una educació, no els faltava de res i comptaven amb el seu propi espai de temps per anar a jugar a futbol o el que fos...ara bé estaven ocupats, “en el sentit que s’estaven formant en comptes d’anar amunt i avall pel carrer sense rumb. Més aviat els tenia a casa”. 
En Cisco, posant-se una mica en el lloc del seu pare, manifesta la seva satisfacció quan explica que els dissabtes el seu fill ajuda a plegar la terrassa. Comenta que li “omple molt” veure com amb 9 anys ja vol ajudar. Davant del comentari de si el nen ja està encaminat, en Cisco puntualitza que “faci el que vulgui indubtablement. Té un negoci obert, si ell vol, – igual que les nenes -..., però si puc evitar que continuïn la saga...” I és que – explica – el negoci dels bars ha canviat molt. Hi ha molta pressió, i “si vols que la cosa vagi bé t’has d’esforçar molt”. Per això preferiria que exercissin alguna professió que els ocupés de dilluns a divendres i els deixés el cap de setmana lliure per poder gaudir de la vida. L’Eduard no ho veu igual. Considera que el seu fill, en part, té raó, però que, al mateix temps, treballant entre setmana s’entra en una dinàmica de feina rutinària. Creu que s’hauria d’ajudar als joves a veure que si un vol alguna cosa, es pot aconseguir treballant. Tenint ambició i buscant la prosperitat. Ell explica que, quan va començar, treballava per altres – moltes hores per cobrar dues pessetes -, però ja llavors aspirava a tenir el seu propi negoci. I així va anar “poc a poc i vaig tirar endavant”. Una part d’aquesta empenta i entusiasme, l’Eduard admet que existeix perquè li agrada la feina. En aquest sentit, considera que “he tingut bons mestres al meu costat, que m’han format professionalment, m’han ensenyat a expressar-me i m’han proporcionat l’educació que no vaig tenir l’oportunitat d’obtenir al no poder anar a l’escola. Me’n sento molt orgullós”. Aquest veterà sosté que ha aprés molt exercint la feina i que segurament és per això que se l’estima. I afirma que “la feina te l’has d’estimar i, és clar, has de saber treballar”. En Cisco també expressa la seva estimació per la feina. De fet, afirma “és la millor cosa que he pogut fer”.  

També en Cisco creu que caldria fer una guia o un llibre sobre com s’han de comportar les persones als bars...”ja fa temps que hi penso”. Aquests professionals constaten que a l’hosteleria, així com a d’altres sectors que treballen de cara al públic, hi manca formació i educació de cara al client. Potser – pensen - perquè avui dia moltes de les persones que treballen al sector o porten un negoci del sector “no en tenen ni idea. Hi ha una certa deixadesa perquè popularment es pensa que un bar o un restaurant el pot portar tothom i que, a més, et fas d’or, i això és mentida”. És, com qualsevol altre negoci, - assenyalen - difícil de portar. I, per altra banda, en Cisco també reivindica una determinada manera de fer per part dels clients que, en moltes ocasions, no són massa empàtics amb els treballadors.

Pel que fa a la formació, no sempre acadèmica sinó moltes vegades subministrada per veterans del sector amb anys d’experiència, avui dia sembla ser que hi ha molts aspectes que no es tenen em compte. En algunes coses s’ha millorat, però en professionalitat s’ha empitjorat. Massa vegades – es lamenta l’Eduard – “les coses es fan de qualsevol manera”. (I en aquest moment l’Eduard fa gala de conèixer molt bé l’ofici quan s’esplaia en detalls inherents a la feina que – deduïm els presents - ben poca gent avui dia coneix...).

Aquest veterà ha vist com els seus companys de quinta s’han anat jubilant sense, moltes vegades, relleu. De manera que es van perdent metodologies de treball, però també fets intrínsecs a la feina com ara la celebració – el 15 d’agost, per Santa Marta – del dia de la patrona. Estèticament també han canviat molt els costums pel que fa a la vestimenta o bé a l’aspecte dels cambrers – explica - tot fent gala de com dominava l’ofici la vella escola.

En Cisco reconeix que el seu pare està a un nivell al qual ell no hi ha arribat mai. El pare “és un mestre i jo sóc un professional de l’hosteleria a la meva manera. He aprés dia a dia darrera una barra: una altra manera de treballar. I en gaudeixo molt...molt. He tingut un restaurant on he treballat molt bé i hi he estat molt de gust però, com que em vaig criar a Cal Ramon,...m’agrada estar a Cal Ramon...i m’hi trobo com a casa meva”.

En Cisco explica que els clients es porten bé amb ell i que, després de tants anys d’ofici, té la sort o la desgràcia que quan un client entra per la porta de l’establiment ja intueix que ve a buscar.


Segons l’Eduard, el futur dels bars passa perquè els professionals del demà vagin a l’escoles d’hosteleria i aprenguin, però - adverteix – cal també observar l’evolució de la societat: l’economia que té, el sistema que la regenta,...Abans, recorda, hi havia la figura de l’aprenent...que no cobrava, però que sabia que al final tindria un ofici i cobraria. Avui dia, apunta amb desencís, els joves no tenen al·licients en aquest sentit. En Cisco és encara menys optimista quan afirma que el bar de tota la vida “se’n va a fer punyetes”. Sembla ser que tot plegat està evolucionant molt de pressa perquè ni s’ofereix el que s’oferia fins ara ni són regentats, en la majoria dels casos, per persones autòctones. Lluny de criticar la situació, aquest cambrer creu que és inevitable perquè si no és com ell – que li agrada molt el que fa – quan arriba una bona proposta, és difícil no acceptar-la. Es consideren afortunats d’estar ubicats on estan ubicats i de tenir un establiment com Cal Ramon. I, de fet, en Cisco rubrica l’entrevista afirmant que ell considera que ha trobat professionalment el seu lloc.