dimecres, 1 de març de 2017

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 17


La convidada, Anna Casas, constitueix la setena generació de Cal Sedasser antiga Cal Casas, que ja compta amb 190 anys de trajectòria a la vila.

En aquest cas, al contrari del que es pugui pensar, el fet de tenir tant de pes generacional al darrera no ha estat un handicap perquè el que es té clar és que cada etapa té el seu propi recorregut. En el cas de l’Anna, ella partia de la base que la seva tasca consistia a portar el negoci com ella volia o creia que s’havia de dur i - amb el temps, l’experiència i l’evolució del comerç a nivell general - “he aprés a fer-ho i com fer-ho”.  El que tenia, però, molt interioritzat des dels inicis és que “el passat és el passat i que cada vegada s’han d’establir les bases per iniciar una nova etapa”.

25 anys enrere, quan ella va començar en aquest sector de treball, es va trobar amb un món d’homes on ella era l’única dona. En aquest sentit, recorda que el volum de clients masculí era molt superior al femení i valora que ara, en canvi, tot plegat ha variat molt perquè “darrera el taulell de Cal Sedasser hi ha 5 dones – cap home – i totes elles molt professionals”. I és que “la cosa ha anat així”.


Com que a casa seva no hi havia possibilitat de tria: o continuava el negoci en mans de l’Anna o no continuava, ella va establir la seva manera de fer i ha vist com dia a dia s’ha anat trobant més còmoda treballant amb companys dones que amb companys homes. I, és clar, ha estat un procés molt natural, d’una banda, perquè l’àmbit del parament de la llar ja té en si mateix un aire més femení i, d’una altra banda, perquè la ferreteria a ella, en concret, li “encanta i no em fa por res”. Aquesta circumstància, si bé “al principi la gent era una mica reticent a acceptar-ho, ara n’estan encantats”. 

El procés ha comportat una identificació de cara al públic també molt personal. Tradicionalment, al sector de la ferreteria “es llueix el gris i el blau marí i jo em vaig negar a que a casa continués sent així”. Per això va decidir que el seu personal s’uniformaria de taronja “que és un color molt alegre i que a mi personalment m’agrada molt”. Aquesta decisió ha propiciat que, amb el pas del temps, els vilatans identifiquin aquest color “amb el negoci i que així ens ho facin saber”.

En els anys que fa que hi és l’Anna, el món de la ferreteria ha evolucionat moltíssim. Abans era un univers que anava principalment dirigit al “professional, mentre que ara hi han irromput els particulars gràcies al bricolatge”. I, és clar, aquesta tendència unida a que Cal Sedasser té més aviat de caire domèstic ha fet que “tinguem públic de tot tipus”.


Des d’un punt de vista formatiu, si bé és cert que aquesta ferretera procura anar a fires i convencions per conèixer productes nous, reconeix que a l’hora de saber com funciona una cosa l’escola principal és el mostrador i el client: “aprendre del que t’explica un, del que t’explica l’altre...”. De fet, assenyala, el client “és un gran mestre” al qual “tracto com si fos jo mateixa” perquè – pensa - que això les persones ho agraeixen moltíssim. És més, pensa que és important que el botiguer gaudeixi amb la feina que fa. Ella, concretament, gaudeix molt “fent la meva feina i, és clar, això es transmet”. S’estableix una mena de feedback que fa que “el que tu dones, també ho reps per part de l’altre: s’encomana”; tot plegat a través d’un tracte directe i basat en la franquesa. Davant del supòsit de com encara els mals dies, l’Anna ens confessa que en té pocs i que, quan aquesta situació es dóna, són els mateixos clients els qui l’ajuden a canviar les circumstàncies. A poder impregnar d’aquest tarannà l’establiment i a portar el millor possible tantes hores de treball hi contribueix moltíssim “saber gestionar-ho, procurant tenint-ho tot molt ben muntat”. En aquest cas, aquesta botiguera compta amb un molt bon equip de professionals amb qui dialoga i, entre tots, busquen la manera de gestionar i solucionar les situacions per tal de mirar de tenir-ho tot cobert. Cada treballadora – ens explica - té el seu tipus de feina, cadascuna té el seu caràcter,...i “ens complementem molt bé”.

En general, percep al col·lectiu del comerç de proximitat – al qual pertany – una mica acomodat. N’hi ha que sí, n’hi ha que no però en molts casos “esperen que els hi facin les coses la resta, però el que està clar és que si no es porta una iniciativa a nivell individual, un no pot esperar que els de fora facin allò que jo no estic fent dins del meu establiment”. Comenta que hi ha entitats a les quals pertànyer, que fomenten una sèrie d’iniciatives que incentiven el negoci, i anima a tothom a buscar eines per tal de trobar estímuls, tot cercant un lloc dins del futur d’aquest tipus de comerç que, tot hi els problemes, reserva un espai per tothom. Més enllà de la supervivència es tracta de buscar estratègies per oferir un valor afegit: “que els clients es sentin còmodes quan venen a comprar a Vilafranca i també aprofitar tota una sèrie d’esdeveniments importants i propis d’aquí i que es porten a terme a la vila – tant en un recinte com en un altre, depenent de la magnitud i la naturalesa – per donar-se a conèixer als visitants i animar-los a que s’apropin al centre i s’engresquin a repetir”. L’Anna és partidària de crear aquestes bones impressions entre la gent que s’apropi perquè, considera, “estem parlant d’una realitat que s’està imposant i que serà així a partir d’ara i que, per tant, es pot facilitar o queixar-se i no fer res”.

Pel que fa al relleu generacional, a Cal Sedasser es viu el dia a dia. Els fills de l’Anna tenen els seus estudis i la seva feina. Creu que no han d’existir obligacions en aquest aspecte i que, per tant, han de fer la seva i que el que hagi de ser serà. Ara hi és ella al capdavant i encara li queden temps per endavant. És conscient que molts comerços de la vila no contemplen un relleu generacional i creu que potser és fruit d’un nou tarannà. Els joves d’ara tenen perspectives de la professió, del futur,...molt diferents.

Aquesta botiguera se sent orgullosa que defineixin Cal Sedasser antiga Cal Casas com un negoci sincer, pròsper, a la última en quant a novetats i que el client s’hi pot sentir bé. Davant de la possibilitat que el client s’hi senti tan a gust que li costi marxar, l’Anna es queda amb el fet que “és molt gratificant i s’aprèn molt”.

Creu que el tema de la reforma horària és molt complicat perquè ja existeixen unes rutines difícils de canviar. Por suposat que els botiguers estarien encantats de poder gaudir més del seu temps lliure en aquestes franges horàries que ara estan treballant, però a “nivell global – per clima, per costums,... – sembla impossible”. Potser estaria bé treballar els dilluns pel matí i avançar l’horari de matí i de tarda...llavors es podrien plantejar coses com tancar una mica més aviat per la tarda. Potser cal mirar-s’ho com que “cal adaptar-se a les necessitats de la gent del carrer que al cap i a la fi vius d’ells...ser més flexibles”.  


El repte “del dia a dia és no parar i constantment mirar endavant” tot construint el futur perquè...mirar gaire enllà es fa molt llarg. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.