LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 10

Entrevistem a l’Eduard Arroyo i en Cisco Arroyo. Segona i tercera generació de bar Cal Ramon.

Ubicats al bell mig del centre de la vila, estan al cas de tot. Fins fa molt poc l’Eduard i la seva dona, la Carme, i des de fa un parell d’anys – en el moment d’escriure el llibre “Converses de rebotiga: pessics de vida” s’estava acabant de perfilar el traspàs - en Cisco estan al capdavant del negoci familiar.

En Cisco recalca que “el relleu ha estat la meva intenció des d’un bon principi. Des dels inicis jo sabia que acabaria al bar. De fet, ja fa temps que ho tenia al cap”. I, és clar, es va donar la coincidència: a en Cisco se li acabava el contracte del negoci de restauració que tenia en el moment que els pares es jubilaven. Com que les dates van ser tan properes, ho van tenir molt clar.

I aquesta és una història que es repeteix a Cal Ramon perquè és tal qual com havia anat a la generació anterior. La Carme i l’Eduard van deixar un negoci de restauració que regentaven per agafar el bar familiar, que llavors era dels pares de la Carme. L’Eduard confia en que la dinàmica es torni a repetir amb els seus néts – “si és que volen fer-ho” – perquè, tal i com ell manifesta,  “estic molt content de la meva vida...de la meva feina. Vaig començar molt petit i he gaudit molt”.

L’Eduard es va haver de posar a treballar a l’edat de 8 anys perquè “a casa hi havia molta necessitat. El pare havia estat malalt i tot i que la mare feia feines, no teníem gairebé ni casa per viure”. Va començar a La Lecheria, repartint iogurts amb una moto i una bicicleta, i anava a l’escola només 3 hores al dia.

Els fills de l’Eduard i la Carme no han hagut de passar per això, però com diu aquest pare “també s’ho han guanyat”. Aquí, en Cisco apunta que no van començar a treballar als 8 anys, però que als 13 ja estaven contribuint a que el negoci rutllés. No exactament com el pare – perquè estudiaven -, però “sempre que s’havia de treballar es treballava”.

En quant a què suposa a nivell professional haver hagut de posar-se les piles des de tan aviat, en Cisco considera que “m’ha fet com a persona. També perquè és un negoci que s’està de cara el públic”. Reflexiona sobre el fet que, com tot, l’experiència va tenir pros i contres, però considera que “tenia més pros”. I explica que mentre que és cert que sorgien problemes i els pares eren a casa; de vegades no era possible cobrar;...però també cal esmentar que, diu, si et calia alguna cosa, t’ho donaven...”treballant és clar!”. I, per tant, amb el pas del temps ho valores positivament.

Ens remuntem a quan l’actual generació era jove i començava a treballar a l’establiment i a guanyar-se una mica el sou i li preguntem a l’Eduard si tenia la sensació que, d’alguna manera, explotava als seus fills i ens comenta rotundament que no perquè, com ell exposa, “els hi donava prou marge per a anar a jugar i gaudir...i és que mai els havia obligat”. Els fills tenien una educació, no els faltava de res i comptaven amb el seu propi espai de temps per anar a jugar a futbol o el que fos...ara bé estaven ocupats, “en el sentit que s’estaven formant en comptes d’anar amunt i avall pel carrer sense rumb. Més aviat els tenia a casa”. 

En Cisco, posant-se una mica en el lloc del seu pare, manifesta la seva satisfacció quan explica que els dissabtes el seu fill ajuda a plegar la terrassa. Comenta que li “omple molt” veure com amb 9 anys ja vol ajudar. Davant del comentari de si el nen ja està encaminat, en Cisco puntualitza que “faci el que vulgui indubtablement. Té un negoci obert, si ell vol, – igual que les nenes -..., però si puc evitar que continuïn la saga...” I és que – explica – el negoci dels bars ha canviat molt. Hi ha molta pressió, i “si vols que la cosa vagi bé t’has d’esforçar molt”. Per això preferiria que exercissin alguna professió que els ocupés de dilluns a divendres i els deixés el cap de setmana lliure per poder gaudir de la vida. L’Eduard no ho veu igual. Considera que el seu fill, en part, té raó, però que, al mateix temps, treballant entre setmana s’entra en una dinàmica de feina rutinària. Creu que s’hauria d’ajudar als joves a veure que si un vol alguna cosa, es pot aconseguir treballant. Tenint ambició i buscant la prosperitat. Ell explica que, quan va començar, treballava per altres – moltes hores per cobrar dues pessetes -, però ja llavors aspirava a tenir el seu propi negoci. I així va anar “poc a poc i vaig tirar endavant”. Una part d’aquesta empenta i entusiasme, l’Eduard admet que existeix perquè li agrada la feina. En aquest sentit, considera que “he tingut bons mestres al meu costat, que m’han format professionalment, m’han ensenyat a expressar-me i m’han proporcionat l’educació que no vaig tenir l’oportunitat d’obtenir al no poder anar a l’escola. Me’n sento molt orgullós”. Aquest veterà sosté que ha aprés molt exercint la feina i que segurament és per això que se l’estima. I afirma que “la feina te l’has d’estimar i, és clar, has de saber treballar”. En Cisco també expressa la seva estimació per la feina. De fet, afirma “és la millor cosa que he pogut fer”.  

També en Cisco creu que caldria fer una guia o un llibre sobre com s’han de comportar les persones als bars...”ja fa temps que hi penso”. Aquests professionals constaten que a l’hosteleria, així com a d’altres sectors que treballen de cara al públic, hi manca formació i educació de cara al client. Potser – pensen - perquè avui dia moltes de les persones que treballen al sector o porten un negoci del sector “no en tenen ni idea. Hi ha una certa deixadesa perquè popularment es pensa que un bar o un restaurant el pot portar tothom i que, a més, et fas d’or, i això és mentida”. És, com qualsevol altre negoci, - assenyalen - difícil de portar. I, per altra banda, en Cisco també reivindica una determinada manera de fer per part dels clients que, en moltes ocasions, no són massa empàtics amb els treballadors.

Pel que fa a la formació, no sempre acadèmica sinó moltes vegades subministrada per veterans del sector amb anys d’experiència, avui dia sembla ser que hi ha molts aspectes que no es tenen em compte. En algunes coses s’ha millorat, però en professionalitat s’ha empitjorat. Massa vegades – es lamenta l’Eduard – “les coses es fan de qualsevol manera”. (I en aquest moment l’Eduard fa gala de conèixer molt bé l’ofici quan s’esplaia en detalls inherents a la feina que – deduïm els presents - ben poca gent avui dia coneix...).

Aquest veterà ha vist com els seus companys de quinta s’han anat jubilant sense, moltes vegades, relleu. De manera que es van perdent metodologies de treball, però també fets intrínsecs a la feina com ara la celebració – el 15 d’agost, per Santa Marta – del dia de la patrona. Estèticament també han canviat molt els costums pel que fa a la vestimenta o bé a l’aspecte dels cambrers – explica - tot fent gala de com dominava l’ofici la vella escola.

En Cisco reconeix que el seu pare està a un nivell al qual ell no hi ha arribat mai. El pare “és un mestre i jo sóc un professional de l’hosteleria a la meva manera. He aprés dia a dia darrera una barra: una altra manera de treballar. I en gaudeixo molt...molt. He tingut un restaurant on he treballat molt bé i hi he estat molt de gust però, com que em vaig criar a Cal Ramon,...m’agrada estar a Cal Ramon...i m’hi trobo com a casa meva”.

En Cisco explica que els clients es porten bé amb ell i que, després de tants anys d’ofici, té la sort o la desgràcia que quan un client entra per la porta de l’establiment ja intueix que ve a buscar.

Segons l’Eduard, el futur dels bars passa perquè els professionals del demà vagin a l’escoles d’hosteleria i aprenguin, però - adverteix – cal també observar l’evolució de la societat: l’economia que té, el sistema que la regenta,...Abans, recorda, hi havia la figura de l’aprenent...que no cobrava, però que sabia que al final tindria un ofici i cobraria. Avui dia, apunta amb desencís, els joves no tenen al·licients en aquest sentit. En Cisco és encara menys optimista quan afirma que el bar de tota la vida “se’n va a fer punyetes”. Sembla ser que tot plegat està evolucionant molt de pressa perquè ni s’ofereix el que s’oferia fins ara ni són regentats, en la majoria dels casos, per persones autòctones. Lluny de criticar la situació, aquest cambrer creu que és inevitable perquè si no és com ell – que li agrada molt el que fa – quan arriba una bona proposta, és difícil no acceptar-la. Es consideren afortunats d’estar ubicats on estan ubicats i de tenir un establiment com Cal Ramon. I, de fet, en Cisco rubrica l’entrevista afirmant que ell considera que ha trobat professionalment el seu lloc.