dimecres, 15 de juny de 2016

“La Ràdio a la Rebotiga”. Crònica Programa 3


El convidat d’aquest tercer programa ha estat en Joan Terrades, fill i nét de botiguers (tercera generació) i apassionat de la muntanya. De fet, han estat aquestes dues condicions les que, en un moment donat, el van portar a continuar un negoci familiar però, això sí, donant-li un gir important centrat en, una vegada més al llarg de la trajectòria familiar, l’especialització del producte. La coneguda Sastreria Terrades (1921) va ser un establiment de sastres que va experimentar un primer canvi determinant amb l’arribada de la confecció i que ara, centrant-se en un sector com és el de la muntanya, n’ha tornat a fer un altre d’important. Així doncs, Terradesports va irrompre a la vila amb un producte molt concret.

La segona generació Terrades (Joan Terrades Cuscó) va explicar en el seu moment, quan es va escriure el llibre, que ell es va anar adaptant als canvis a mesura que la societat anava evolucionat, descobrint una autocapacitat d’adaptació molt interesant. I, en aquest sentit, el convidat considera que aquest és l’únic camí i ho argumenta relacionant-ho amb la natura - el seu terreny - on la vida és una mica això “adaptar-se o desaparèixer”. Cal buscar – afegeix -camins per sobreviure...o viure.

Per en Joan Terrades Pons la natura ho és tot. És també inspiradora. En el dia a dia, en el comerç també, ja que “si et mous en el món del producte que comercialitzes tens l’oportunitat d’observar, per exemple, tendències. I aquesta  és una pràctica que marca una mica el camí. Desenvolupes la capacitat d’observació, però també la de la reflexió. Si no totes, una bona part de les decisions importants preses o, com a mínim el moment d’optar per anar cap aquí o cap allà, s’han produït estant en contacte amb la natura i, en conseqüència,  amb mi mateix.

Durant la conversa, el convidat es defineix com “algú a qui el fet de poder tirar endavant la seva pròpia aventura l'omplia més que estar a les ordres d'algú altre fent feines que no el motivaven”. Una reflexió que parteix del fet d’estar en contacte amb la natura, però també del fet d’estar treballant en una entitat financera: en un espai tancat “on em feien vendre productes que és qüestionable si les persones necessiten”. En Joan se n’adonava que aquest potser no era el camí, que la societat precisava d’altres coses i, en un moment donat, va decidir que no volia ser part de l’engranatge que contribuís a això. Tot plegat va fer que 13 anys enrere fes el pas: provem-ho!

És curiós, a més, com en aquest cas, mentre la segona generació hagués desitjat treballar en una oficina - perquè li agradaven els números - i que el seu fill – que treballava amb números – decidís deixar-ho tot per abordar el món tèxtil perquè, precisament, els números no el van convèncer. De vegades, confessa, “t’agrada el que no tens”. En aquest sentit, el membre d’aquesta tercera generació de botiguers assenyala que avui dia, de vegades, pensa en el que seria tenir un lloc fixe, plegar a l’hora i no haver de pensar-hi més...Llavors recorda com estava quan ho tenia i perquè va optar per fer un canvi i s’ho treu del cap perquè tot té coses bones i no tan bones...De tota manera, incideix, a l’època del seu pare les coses eren diferents, tant perquè la pressió familiar era significativa – s’estava més obligat - com perquè llavors el fet de sastre era un ofici valorat i que generava feina. En un moment en que Vilafranca era una vila més petita; després tot s’ha anat complicant en el sentit en que “l’oferta ha canviat i t’has de moure i, és clar, tots ens anem movent”.

A nivell familiar, a casa, són els propis pares els que no et motiven a quedar-te a la botiga. I, de fet, “en el nostre cas, cap del germans no hi vam parar atenció massa conscientment. Tots vam passar per la botiga en un moment o altra però no ens van animar a prendre el relleu”. El matrimoni Terrades Pons es va esforçar perquè els descendents estiguéssim ben formats. “Quan em vaig decidir em deien allò de: vols dir?, vols dir?...però sempre vaig comptar amb el seu suport. De fet, jo sol no ho hagués pogut fer”. Van ser el pare i tota la resta da la família els que, d’una manera o altra, el van ajudar: temps, ànims, suport, energia....

Amb el panorama que hi ha al comerç de proximitat, en Joan considera que per continuar viu cal...”és una pregunta que em faig...i el cert es que ho veig complicat”. I continua plantejant que “en el nostre sector, Internet i els outlets suposen una gran competència...tot i que moltes vegades, no t’informen prou bé...I precisament aquest és un valor que nosaltres sí que tenim”. El convidat es refereix a què es necessita per fer bé una activitat com la que es pot fer amb el seu producte? Perquè cal pensar que, “tot i que és oci, una mica t’hi jugues la vida exercint-lo...no pots anar de qualsevol manera a fer, per exemple, escalada”. S’ha d’estar ben preparat i vestit per evitar ensurts i problemes de veritat, derivats d’una complicació.

La conversa radiofònica constata que “la gent tira molt cap al què hem costa...i amb aquest vessant es difícil competir. Seria interessant que ens forméssim molt per tal de saber portar adequadament un negoci – que sembla fàcil i controlable perquè d’alguna manera hem estat botiguers tota la vida...- però el que acaba passant és que has de fer tantes coses tu sol que és difícil abastar-ho. I en aquest sentit les entitats i les associacions ens poden donar un cop de mà”.


Malauradament, afirma, “Internet és on es compra i a la botiga on s’emprova”.  Què es fa amb això? Es va vivint de qui a l’hora de consumir és coherent. Ara bé, “sóc perfectament conscient que la crisi ha deixat sous molt minsos. Hem passat del pobre xicot que cobrava mil euros a qui ara es pot sentir satisfet d’arribar a cobrar-los. I amb aquesta realitat és difícil allunyar-se d’allò barato o de poca qualitat, o d’un outlet, d’on probablement no s’estarà del tot ben assessorat”. Així doncs, com que hi ha poc per gastar caldrà prioritzar molt bé el que es necessita i el que convé i, és clar, establir el màxim de confiança amb els clients.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.