dimarts, 4 d’abril de 2017

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 20


Remei  Sogas Mascaró (segona generació) i Gemma Gibert Sogas (tercera generació junt amb el seu germà Janvi) de l’Estanc Gibert.

Els pares de la Remei es van casar i al cap de cinc mesos ell va haver de marxar a la guerra  i ella es va quedar sola i embarassada. Quan la Remei va néixer, al seu pare li van donar permís per anar a conèixer la criatura, però després d’haver tramitat tots els permisos, quan va emprendre el camí, li van disparar per l’esquena i el van matar. Com la Remei diu “ni jo el vaig arribar a conèixer ni ell em va arribar a conèixer a mi”. I, és clar, van quedar totes dues soles: mare i filla, perquè tot i que hi havia els avis, els tiets i els cosins – que em feien sentir prou bé -, quan anàvem cap a casa hi anàvem totes dues soles i “jo em sentia sola. Si ella estava de bon humor perfecte i, si no ho estava tant, malament. El cas és que jo m’ho empassava tot”. I així van acabar de passar la guerra aquesta mare i filla que es tenien l’una a l’altra.



Un cop es va donar per acabat el conflicte bèl·lic, en Francisco Franco va decretar que totes aquelles mares vídues que tinguessin una filla al seu càrrec se’ls hi facilités un estanc, i que a totes aquelles mares vídues que tinguessin un fill un pal de benzinera. I l’avi de la Remei “que era molt dinàmic” es va presentar a l’ajuntament i va notificar que a la seva filla li havien mort el marit a la guerra i que tenia una nena, i no va haver-hi cap problema per aconseguir la concessió després de fer tots els tràmits i buscar els testimonis corresponents. I tant bon punt els hi ho van confirmar, aquell home va sortir per Vilafranca a buscar un local, i li va agradar el de Cal Campllong i és que, com assenyala la Remei, “el Doctor Campllong tenia un local on t’hi tancaven el cavall i els carros, o sigui que estava pelat i brut. Quan hi vam entrar nosaltres hi vam posar unes bigues grans de ferro perquè era un edifici alt i el doctor tenia por que si tocàvem alguna estructura no li anés la casa avall. La vam reforçar i ens vam posar a fer l’estanc”. Tenien unes estanteries finetes i petites “poca cosa” i el primer que “va arribar a casa van ser quatre caixes de paper de fumar que vam posar dretes perquè no es veiés massa que estava buit, i quatre paquets de tabac”. Arribat aquest punt, la Remei explica que llavors el tabac s’havia d’anar a buscar a Vilafranca mateix, ja que com a capital de comarca disposava d’un parell de magatzems molt grans a l’antic Can Freixedes, a la Carretera de Sant Martí, - on ara hi ha el Consell Comarcal – “i allà, concretament, hi havia la nostra tabacalera, que estava plena de caixes de tabac i nosaltres hi podíem anar a encomanar una caixa d’aquestes i una d’aquelles...nosaltres i tots els estancs del pobles del voltant, i això era una cosa que a mi m’agradava molt perquè, arran d’aquesta circumstància, coneixia tots els estanquers de la comarca...que avui dia encara, quan ens veiem, ens reconeixem, i ens saludem”.



I, de fet, aquest vessant, més de socialització, que en aquest moment comenta aquesta veterana comerciant, és el que dóna peu a parlar de com mantenir un determinat tracte amb el públic, que és un dels elements que caracteritza a l’Estanc Gibert. Ella recorda que també és un dels aspectes que la seva mare més li va inculcar i, per fer-ho patent, ens explica un conte al respecte:
“Hi havia una vegada, en una plaça, una colla de nens que jugaven a futbol. També hi havia una colla d’avis que, asseguts, els observaven. I hi havia un nen coix que quan gairebé arribava a la pilota...ja n’hi havia un que li havia pres. I en un moment donat, un dels avis es va aixecar i va anar cap allà on era un dels nens que sí que arribava a la pilota i li va dir:

  •       Escolta’m. Jo veig que jugueu molt bé. Crec que podríeu arribar a guanyar, però és que amb aquest nen que va coix i que no corre...com voleu guanyar?!


Aquell nen, tot seriós, es va mirar a aquell home i li va respondre:

  •          Aquest nen coix és l’amo de la pilota. Si ell se l’endú ningú no podrà jugar.


I és en aquest moment del conte  – recorda la Remei – quan a mi se’m deia:

-          Pensa que el client té la pilota i, per tant, si ve a casa teva a comprar, tu li has de donar entrada perquè, en el cas que el facis fora, no tindràs oportunitat de jugar”.



La Remei rememora que, de petits, als seus fills els havia explicat aquesta història i, tot i que expressa els seus dubtes que se’n recordin, la Gemma – que fins ara havia escoltant atentament a la seva mare – assenteix que sí, i verbalitza que sí, que “me’n recordo d’aquesta història”.

Arribat a aquest moment de l’entrevista s’enllaça amb la impressió que es té quan s’entra a l’Estanc Gibert. Es perceben valors com ara naturalitat, senzillesa, alegria, amabilitat...tot una sèrie d’aspectes que sorgeixen espontàniament...i és aprofitant l’avinentesa que es pregunta a la Gemma si d’alguna manera aquesta actitud podria tenir a veure amb fets determinats - com aquest conte - en la trajectòria de la família. Ella matisa que ben bé no és així si es té en compte que “no crec que estiguem pendents de si la pilota és meva o bé del client, però sí que és cert que aquesta és la única manera que sabem de tractar al client perquè és la que hem vist. Seria molt difícil per mi no poder somriure. De fet, si no ho fes, no seria jo”. Es conclou, doncs, que el conte va funcionar.

Una altra de les característiques que distingeix a aquest estanc és la fluïdesa amb que diferents membres de la família hi treballen en funció de les seves necessitats. La Gemma ens explica que tot plegat “es combina de manera que es pugui atendre al públic, evidentment, però també es fa de forma que hi hagi temps per a fer altres coses. I en aquesta línia, la quarta generació ja hi està treballant. Al cap i a la fi es tracta de que tots fem el que puguem”. Una vida, en definitiva, a part del negoci.

I, de fet, la mateixa Remei durant els anys que va ser al capdavant de la botiga va poder anar explorant un vessant més creatiu que, en el seu cas, va treballar amb més intensitat quan organitzava els aparadors. Era una tasca amb la qual “gaudia molt inventant-me coses” i en la que, un cop arribada la jubilació, ha continuat aprofundint. Recorda que durant molt temps – en concret fins que va néixer la filla que avui l’acompanya a la ràdio – era un recinte molt petit i que, per tant, calia imaginació per fer-lo lluir. I seguint amb el fil d’aquests records enllaça amb el que van suposar aquelles obres per adequar als nous temps l’estanc i rememora que, durant les obres, van continuar treballant i que ella, en concret, ho va fer embarassada.

La Remei sempre ha intentat està alegre. Recorda que la seva mare – tot i les circumstàncies - també ho era, d’alegre, i  que per la botiga “va ser el tot. I, de fet, molta gent encara la recorda”.

El tipus de producte que comercialitza aquest comerç vilafranquí ha experimentat un canvi significatiu entre una generació i una altra. Si bé en el temps del racionament, l’administració destinava un dels cupons a adquirir tabac i, per tant, si no tenies tarja no podies comprar-ne i, així doncs, es considerava un producte que, d’alguna manera, era de primera necessitat. Fins i tot, apunta la Gemma, qui no fumava venia el seu cupó o bé l’intercanviava per una altra cosa. Avui dia, en canvi, - exposa - tothom pot comprar-ne fins a una quantitat limitada sense cap tipus d’inconvenient. Als aparadors, per exemple, al contrari d’abans no es pot exhibir publicitat. Les persones que venen a presentar-te una nova marca de tabac “no poden oferir-te un cigarret perquè el tastis perquè està totalment prohibit. Socialment, a més, està mal vist fumar. S’ha passat del fet que fumar quedava bé a que, ara mateix, això és impensable”. Ha canviat molt el sector fins al punt que, com recalca la Remei “és nit i dia”. D’altra banda, la forma en que els estancs passen d’un propietari a un altre ja no és tampoc la mateixa que anys enrere: abans es passava de generació en generació dins d’una mateixa família mentre que ara el pot adquirir qualsevol persona.

La confiança que la Remei té en els seus fills ha fet que, un cop alliberada del treball diari, hagi deixat d’anar a la botiga si no és per un motiu molt concret i que pugui dedicar-se a fer el que li agrada com ara, en aquest moment, explotar les seves inquietuds creatives i escriure sobre les seves vivències i, d’aquesta manera, deixar un llegat als seus descendents. Li agradaria que aquesta darrera activitat, més literària, servís perquè els que la segueixin puguin familiaritzar-se amb una sèrie de valors. Enrere queden aquells temps en que aquesta estanquera, amb cinc fills a càrrec, portava la botiga i la casa...tot a l’hora i amb una actitud vital positiva.  


Cap comentari:

Publica un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.