Remei Sogas Mascaró (segona generació) i Gemma Gibert
Sogas (tercera generació junt amb el seu germà Janvi) de l’Estanc Gibert.
Els pares de la
Remei es van casar i al cap de cinc mesos ell va haver de marxar a la
guerra i ella es va quedar sola i
embarassada. Quan la Remei va néixer, al seu pare li van donar permís per anar
a conèixer la criatura, però després d’haver tramitat tots els permisos, quan
va emprendre el camí, li van disparar per l’esquena i el van matar. Com la
Remei diu “ni jo el vaig arribar a conèixer ni ell em va arribar a conèixer a
mi”. I, és clar, van quedar totes dues soles: mare i filla, perquè tot i que hi
havia els avis, els tiets i els cosins – que em feien sentir prou bé -, quan
anàvem cap a casa hi anàvem totes dues soles i “jo em sentia sola. Si ella
estava de bon humor perfecte i, si no ho estava tant, malament. El cas és que
jo m’ho empassava tot”. I així van acabar de passar la guerra aquesta mare i
filla que es tenien l’una a l’altra.
Un cop es va donar
per acabat el conflicte bèl·lic, en Francisco Franco va decretar que totes
aquelles mares vídues que tinguessin una filla al seu càrrec se’ls hi facilités
un estanc, i que a totes aquelles mares vídues que tinguessin un fill un pal de benzinera. I l’avi de la Remei “que era molt dinàmic”
es va presentar a l’ajuntament i va notificar que a la seva filla li havien
mort el marit a la guerra i que tenia una nena, i no va haver-hi cap problema
per aconseguir la concessió després de fer tots els tràmits i buscar els
testimonis corresponents. I tant bon punt els hi ho van confirmar, aquell home va
sortir per Vilafranca a buscar un local, i li va agradar el de Cal Campllong i
és que, com assenyala la Remei, “el Doctor Campllong tenia un local on t’hi
tancaven el cavall i els carros, o sigui que estava pelat i brut. Quan hi vam
entrar nosaltres hi vam posar unes bigues grans de ferro perquè era un edifici
alt i el doctor tenia por que si tocàvem alguna estructura no li anés la casa
avall. La vam reforçar i ens vam posar a fer l’estanc”. Tenien unes estanteries
finetes i petites “poca cosa” i el primer que “va arribar a casa van ser quatre
caixes de paper de fumar que vam posar dretes perquè no es veiés massa que
estava buit, i quatre paquets de tabac”. Arribat aquest punt, la Remei explica
que llavors el tabac s’havia d’anar a buscar a Vilafranca mateix, ja que com a
capital de comarca disposava d’un parell de magatzems molt grans a l’antic Can
Freixedes, a la Carretera de Sant Martí, - on ara hi ha el Consell Comarcal –
“i allà, concretament, hi havia la nostra tabacalera, que estava plena de
caixes de tabac i nosaltres hi podíem anar a encomanar una caixa d’aquestes i
una d’aquelles...nosaltres i tots els estancs del pobles del voltant, i això
era una cosa que a mi m’agradava molt perquè, arran d’aquesta circumstància,
coneixia tots els estanquers de la comarca...que avui dia encara, quan ens
veiem, ens reconeixem, i ens saludem”.
I, de fet, aquest
vessant, més de socialització, que en aquest moment comenta aquesta veterana
comerciant, és el que dóna peu a parlar de com mantenir un determinat tracte
amb el públic, que és un dels elements que caracteritza a l’Estanc Gibert. Ella
recorda que també és un dels aspectes que la seva mare més li va inculcar i,
per fer-ho patent, ens explica un conte al respecte:
“Hi havia una
vegada, en una plaça, una colla de nens que jugaven a futbol. També hi havia
una colla d’avis que, asseguts, els observaven. I hi havia un nen coix que quan
gairebé arribava a la pilota...ja n’hi havia un que li havia pres. I en un
moment donat, un dels avis es va aixecar i va anar cap allà on era un dels nens
que sí que arribava a la pilota i li va dir:
- Escolta’m. Jo veig que jugueu molt bé. Crec que podríeu arribar a guanyar, però és que amb aquest nen que va coix i que no corre...com voleu guanyar?!
Aquell nen, tot seriós,
es va mirar a aquell home i li va respondre:
- Aquest nen coix és l’amo de la pilota. Si ell se l’endú ningú no podrà jugar.
I és en aquest
moment del conte – recorda la Remei –
quan a mi se’m deia:
-
Pensa que el client té la pilota
i, per tant, si ve a casa teva a comprar, tu li has de donar entrada perquè, en
el cas que el facis fora, no tindràs oportunitat de jugar”.
La Remei rememora
que, de petits, als seus fills els havia explicat aquesta història i, tot i que
expressa els seus dubtes que se’n recordin, la Gemma – que fins ara havia
escoltant atentament a la seva mare – assenteix que sí, i verbalitza que sí,
que “me’n recordo d’aquesta història”.
Arribat a aquest
moment de l’entrevista s’enllaça amb la impressió que es té quan s’entra a l’Estanc
Gibert. Es perceben valors com ara naturalitat, senzillesa, alegria, amabilitat...tot
una sèrie d’aspectes que sorgeixen espontàniament...i és aprofitant l’avinentesa
que es pregunta a la Gemma si d’alguna manera aquesta actitud podria tenir a
veure amb fets determinats - com aquest conte - en la trajectòria de la família.
Ella matisa que ben bé no és així si es té en compte que “no crec que estiguem
pendents de si la pilota és meva o bé del client, però sí que és cert que
aquesta és la única manera que sabem de tractar al client perquè és la que hem
vist. Seria molt difícil per mi no poder somriure. De fet, si no ho fes, no
seria jo”. Es conclou, doncs, que el conte va funcionar.
Una altra de les
característiques que distingeix a aquest estanc és la fluïdesa amb que diferents
membres de la família hi treballen en funció de les seves necessitats. La Gemma
ens explica que tot plegat “es combina de manera que es pugui atendre al
públic, evidentment, però també es fa de forma que hi hagi temps per a fer
altres coses. I en aquesta línia, la quarta generació ja hi està treballant. Al
cap i a la fi es tracta de que tots fem el que puguem”. Una vida, en definitiva,
a part del negoci.
I, de fet, la mateixa
Remei durant els anys que va ser al capdavant de la botiga va poder anar explorant
un vessant més creatiu que, en el seu cas, va treballar amb més intensitat quan
organitzava els aparadors. Era una tasca amb la qual “gaudia molt inventant-me
coses” i en la que, un cop arribada la jubilació, ha continuat aprofundint. Recorda
que durant molt temps – en concret fins que va néixer la filla que avui l’acompanya
a la ràdio – era un recinte molt petit i que, per tant, calia imaginació per
fer-lo lluir. I seguint amb el fil d’aquests records enllaça amb el que van
suposar aquelles obres per adequar als nous temps l’estanc i rememora que,
durant les obres, van continuar treballant i que ella, en concret, ho va fer
embarassada.
La Remei sempre ha
intentat està alegre. Recorda que la seva mare – tot i les circumstàncies - també
ho era, d’alegre, i que per la botiga “va
ser el tot. I, de fet, molta gent encara la recorda”.
El tipus de
producte que comercialitza aquest comerç vilafranquí ha experimentat un canvi
significatiu entre una generació i una altra. Si bé en el temps del
racionament, l’administració destinava un dels cupons a adquirir tabac i, per
tant, si no tenies tarja no podies comprar-ne i, així doncs, es considerava un
producte que, d’alguna manera, era de primera necessitat. Fins i tot, apunta la
Gemma, qui no fumava venia el seu cupó o bé l’intercanviava per una altra cosa.
Avui dia, en canvi, - exposa - tothom pot comprar-ne fins a una quantitat
limitada sense cap tipus d’inconvenient. Als aparadors, per exemple, al
contrari d’abans no es pot exhibir publicitat. Les persones que venen a
presentar-te una nova marca de tabac “no poden oferir-te un cigarret perquè el
tastis perquè està totalment prohibit. Socialment, a més, està mal vist fumar.
S’ha passat del fet que fumar quedava bé a que, ara mateix, això és impensable”.
Ha canviat molt el sector fins al punt que, com recalca la Remei “és nit i dia”.
D’altra banda, la forma en que els estancs passen d’un propietari a un altre ja
no és tampoc la mateixa que anys enrere: abans es passava de generació en
generació dins d’una mateixa família mentre que ara el pot adquirir qualsevol
persona.
La confiança que la
Remei té en els seus fills ha fet que, un cop alliberada del treball diari,
hagi deixat d’anar a la botiga si no és per un motiu molt concret i que pugui dedicar-se
a fer el que li agrada com ara, en aquest moment, explotar les seves inquietuds
creatives i escriure sobre les seves vivències i, d’aquesta manera, deixar un
llegat als seus descendents. Li agradaria que aquesta darrera activitat, més
literària, servís perquè els que la segueixin puguin familiaritzar-se amb una
sèrie de valors. Enrere queden aquells temps en que aquesta estanquera, amb cinc
fills a càrrec, portava la botiga i la casa...tot a l’hora i amb una actitud
vital positiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.