La Ràdio a la Rebotiga. Conclusions finals

Avui, a Ràdio Vilafranca tocava, d’una banda, agrair i, d’una altra, fer balanç de 24 programes en antena de la secció “La Ràdio a la Rebotiga” i, per tant, un any i mig d’entrevistes per tal d’intentar generar un debat sobre el comerç de proximitat.

L’agraïment a totes les persones que, tot i el poc temps del qual disposen degut a les moltes hores que dediquen al seu negoci, han acceptat la nostra invitació per tractar d’establir possibles estratègies en l’inevitable evolució que, com tots els sectors, estan experimentant les botigues i tallers de petit format. Així com a totes aquelles persones que, desvinculades ja del negoci familiar, han volgut venir a ser portantveus d’una etapa generacional que va ser la seva.

També l’agraïment a la Sílvia Delgado, la conductora del magazine “Penedès Gamma Extra” de Ràdio Vilafranca que des d’un primer moment va creure en el projecte i l’hi ha donat suport des de diferents perspectives, sent-t’hi sempre que se l’ha necessitat i fins i tot quan no ha calgut, en que ha mostrat el seu desig per implicar-s’hi.

I finalment la nostra gratitud a un patrocinador que ha sabut donar suport i que, sense el qual aquesta aventura no hagués estat possible: Caser Assegurances. Carles Ibàñez ens ha acompanyat avui a l’estudi perquè hem cregut que era just i enriquidor que també pogués dir-hi la seva.

A continuació, el recull de conceptes, frases i valors que ens han ajudat a articular el programa i que quedem, com tota la resta de material recopilat, en aquest blog i al personal (https://escoltador.wordpress.com/blog/) perquè tothom que hi tingui interès pugui consultar-lo:

CONCEPTES

Cal recuperar la idea que el propietari d’un establiment “cada dia se la juga”.

La gestió de la tensió pròpia de la feina i del dia a dia es porta “perfectament bé” quan cadascú té la seva pròpia parecel.la.

És determinant pel que fa a la continuïtat “disposar de la llibertat per poder triar”.

Estem immersos “en un món molt competitiu i exigent”.

Una formació professional de qualitat i adequadament orientada, ha de permetre que la ciutadania identifiqui als bon professionals.

El sector tendeix a anar especialitzant-se cada vegada més. Hi ha més competència i, per tant, “t’has de centrar en un producte”.

El període d’aprenentatge “permet anar superant-se”.

L’establiment que es regenta esdevé “una mena de punt de trobada”.

Cal esforçar-se “per estar present a les xarxes socials”. I és que “la irrupció de la tecnologia ha suposat introduir nombrosos canvis”.

Donar importància al “tracte directe i basat en la franquesa”.

Comptar amb un molt bon equip de professionals amb qui dialogar i, entre tots, busquen la manera de gestionar i solucionar les situacions per tal de mirar de tenir-ho tot cobert”.

Per a un comerç ubicat a una vila “és molt important tenir presència”.

Per estar al capdavant del negoci cal que “t’ho guanyis”. És un privilegi supeditat “a les capacitats personals i professionals”.

“És primordial tenir una vida, més enllà del negoci”.

De vegades,...”entre una generació i una altra ha canviat tant el sector que és la nit i el dia”...o...”una ubicació o un element pot identificar a un negoci més enllà del que pròpiament comercialitza”.

En ocasions, “cal fixar l’atenció en que l’alternativa no sempre és la millor opció”...”les coses no són ben bé el que semblen”.

“El teixit comercial dóna una vida que s’hauria d’intentar preservar”.

Impulsar els productes artesanals “ens distingeix davant dels nostres clients”.

Els vincles amb el negoci i, dins del negoci, entre les diferents generacions, “són més emocionals que materials”.

Cal potenciar “estratègies que vinculin el comerç amb la restauració i l’oci en general, tot donant vida a la ciutat”.

Les places d’aparcament gratuïtes “potencien que els clients de comarques pugui dirigir-se a Vilafranca amb més facilitat”.   

FRASES

Cal intentar “anar continuant”.

Tot i que habitualment el que un client pot arribar a demanar és de sobres conegut, “de vegades es tracta d’endevinar què necessita aquella persona que tens al davant”.

“Una nova adaptació suposa tirar endavant una altra vegada”...”El futur passa pel fet d’assimilar que hi ha molts camins possibles”.

“La botiga, més que un establiment, ha estat la meva vida i la del meu marit i company de viatge durant tants i tants anys”

”El fet és que el contacte amb la gent a mi sempre m’ha agradat”.

“Els clients agraeixen que se’ls orienti sense de cap manera arribar a imposar”.

“L’objectiu consisteix a anar tirant poc a poc el negoci endavant i fer-ho amb il·lusió”.

“Cada generació i, per tant, cada etapa té el seu propi recorregut”.

“Els amics tenen molt clar que jo treballo els caps de setmana i que, a més, ho faig amb la família, i ho respecten”.

“Gaudeixo amb la feina que faig”.

El col·lectiu del comerç de proximitat “està una mica acomodat. N’hi ha que sí, n’hi ha que no però en molts casos esperen que els hi facin les coses la resta, però el que està clar és que si no es porta una iniciativa a nivell individual, un no pot esperar que els de fora facin allò que jo no estic fent dins del meu establiment”.

“Més enllà de la supervivència es tracta de buscar estratègies per oferir un valor afegit...per donar-se a conèixer als visitants i animar-los a que s’apropin al centre i s’engresquin a repetir”.

“Cal adaptar-se a les necessitats de la gent del carrer que al cap i a la fi vius d’ells...ser més flexibles”. 

“Els oficis artesans tornaran. S’exerciran, però, de més a més o tenint en compte premisses com les que defensen que algú que treballa en el que li agrada ja és una mica ric en un aspecte que comença a ser tan valorat avui dia com és la felicitat”.

“Abans les hores de treball no es contaven...”.

“Jo vull poder fer les coses ben fetes i amb paciència, i enfrontant el dia a dia sense abastar més del que puc”.

VALORS

“Tenir cura del material amb el qual es treballa, en la manera en com s’exhibeix el producte final, però també en destacar la importància del respecte en tot plegat i, sobretot, en el tracte, tant amb el client com amb els proveïdors”.

En moltes ocasions, més enllà d’un producte, “com a professionals oferim al client una forma de viure amb la qual ens identifiquem profundament”.

Entre molts altres factors, l’emocional és un dels més importants: “el que ens fa moure al llarg del dia a dia”.

Els clients busquen la seriositat, el bon servei, competitivitat, bon producte...El factor econòmic també és important, tot i que hi ha molts nivells de preu.

“La gent es mereix un respecte”

El negoci com “una manera de viure diferent que implica una mirada oberta a través dels altres i un munt d’històries dignes de ser narrades”.

Al client “que és un gran mestre, el tracto com si fos jo mateixa”.

Això de no poder passar massa hores amb la família “ho pateixen tant els homes com les dones”.

La Ràdio a la Rebotiga. Programa 23

Salvador Valls (Vadó Valls). Quarta generació de la nissaga Salvador Valls i, és clar, de Cal Valls.

A Cal Valls hi treballa una bona part de la família Valls: la mare, tres germans i l’esposa d’en Salvador Valls. Tal i com explica en Vadó “tenim les nostres coses però ho portem amb tolerància. Cadascú es posa al seu lloc i amb paciència - com si es tractés d’una mena de matrimoni, en el sentit que un estira i l’altre arronsa - van passant els anys”. I sent aquesta la realitat del dia a dia, com que són tantes hores de feina, quan arriba l’hora de plegar o bé hi ha reunions familiars s’intenta no parlar de feina: es procura desconnectar.

Un tret que distingeix als integrants de Cal Valls és la voluntat per formar-se i dominar més la professió, tot incorporant les novetats que puguin anar sorgint al mercat. En concret, aquest xarcuter es va endinsar en l’ofici finalitzats els estudis universitaris. Va ser llavors quan – com relata – “em vaig apuntar a diferents cursos del gremi provincial de Barcelona i, poc a poc, vaig anar perfeccionant l’ofici i em vaig anar interessant per les formes més artesanes d’elaborar”. Tot i que aquest botiguer continua elaborant les especialitats de sempre, ha vist com altres productes que ara fa 10 anys no existien han irromput en el mercat: el carpaccio de peus de porc, el pollastre farcit per menjar fred,...

En Vadó considera que el fet que siguin tocinaires de tota la vida i que, a més, tinguin tendència com a negoci a impulsar els productes artesanals els distingeix davant dels seus clients perquè, com argumenta, “qui vol tastar una bona botifarra crua o blanca ha d’anar a un tocinaire de tota la vida. A Vilafranca n’hi han i un d’ells sóc jo”.  En Salvador Valls Admetlla, de 83 anys, integrant de la tercera generació de Cal Valls li ha manifestat al seu fill en moltes ocasions que durant la seva trajectòria professional el gran avenç pel sector per poder evolucionar va ser “l’aparició dels taulells frigorífics”. Prèviament, el besavi, en Salvador Valls Esteve,  havia comprat l’edifici de Cal Valls l’any 1926 i  l’avi, en Salvador Valls Valls, el 1929 havia adquirit la primera cambra frigorífica i això, com explica el convidat, “va canviar el negoci perquè fins llavors s’elaborava durant tres mesos l’any i després tot es salava  i es venia salat la resta de l’any com avui dia passa amb les persones que fan la matança del porc”. Ara, des de que no hi ha escorxador a Vilafranca, “comptem amb gènere fresc cada dia, que ve dels escorxadors industrials”.

Avui dia, per exemple, - exposa aquest exdiable vilafranquí -  “s’està posant de moda el porc de raça Duroc que són uns animals que mengen herba, fan exercici i, és clar, això es nota a l’hora de treballar la carn. I si bé la clientela tendeix a demanar els clàssics de tota la vida, es noten els canvis d’hàbits en “la demanda les safates: de pernil, d’embotits, de formatges, d’escalivada, com una mena de càtering però casolà perquè la gent no tingui feina, sobretot ara que ve l’estiu i que la gent té ganes de sopar a la fresca és el més pràctic”.

Després de, que se sàpiga, uns 125 anys al negoci se li pregunta a en Salvador Valls que, des del seu punt de vista, quin és el futur del comerç de proximitat i respon que per “fer les coses ben fetes i amb paciència i enfrontant el dia a dia sense abastar més del que es pot perquè en el moment en que la teva producció passa d’un límit ja és massa industrial i no és això el que jo vull. A mi m’agrada treballar amb poca cosa i anar fent artesanalment. Amb dues botigues ja en tenim prou.” En Vadó reflexiona sobre el fet que veure treballar el seu pare ha fet que s’anés “amarant de l’ofici i que, per tant, més que parlar o donar-me consells a base de temps m’ha traspassat unes vivències”, reiterant una vegada més que els vincles amb el negoci i, dins del negoci, entre les diferents generacions són més emocionals que materials. En l’actualitat, cap dels tres fills d’en Salvador, així com cap dels seus nebots, ha manifestat el seu desig de posar-se al capdavant del negoci però, com diu aquest tocinaire, les coses són com són i passen com passen i “jo encara tinc l’esperança que algú aterri al negoci, però encara és aviat i les coses s’han de deixar fluir i, si no fos així, jo ja hauré fet a meva etapa. De fet, personalment, no m’imagino fent cap altra feina”. Això sí, confessa, “sóc molt optimista: quan no treballo m’ho passo molt bé, sóc capaç de desconnectar completament. I, en aquest sentit, cada setmana tinc vacances des del dissabte, quan plego, i fins el dilluns”.

A en Salvador li agradaria que la gent de Vilafranca els conegués com “uns tocinaires de tota la vida que fan bons productes perquè m’agrada sentir-me tocinaire”. Pel que fa a la clientela, aquest negoci compta amb persones de totes les edats: des dels més grans que hi van de tota la vida fins a persones de la mitjana edat, passant per joves que “els hi ve de gust tastar productes autèntics o encarregar els plats preparats. Precisament els més joves són els que expressen més la impressió que els hi causa el fet de provar un embotit artesà, tot comentant allò de “si que és bo això!” i és que com apunta amb un somriure murri aquest botiguer: “la diferència es nota”.

Com a col·lectiu, aquest representant de Cal Valls considera que cal ser conscients que a Vilafranca hi ha comerç de tot tipus i bo i, en aquest sentit, comenta que no compren la dèria “d’anar a Barcelona a comprar”.  En concret, en el ram de la tocineria – diu – hi ha molt bons professionals i, de fet, incideix en que aquest fet “dóna vida a la vila”. Ara bé, com a persona que li agrada la vida nocturna, en Salvador reivindica més presència de, per exemple, “bars musicals” i, per tant, conclou que potser caldria complementar l’esforç per comptar amb un bon teixit comercial de proximitat amb una aposta perquè després de comprar i sopar es pugui disposar d’una bona oferta en oci nocturn, sobretot de cara l’estiu, potenciant estratègies que vinculin el comerç amb la restauració i l’oci en general, tot – com diu aquest tocinaire – “donant vida a la ciutat”. Paral·lelament a aquesta oferta, reflexiona en Salvador, caldria que s’habilitessin més places d’aparcament gratuïtes i que la gent pugui dirigir-se a la capital de comarca amb totes les facilitats possibles.   

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 22

Visiten els estudis de Ràdio Vilafranca Joan Bonell (segona generació) i l’Antònia Bonell (tercera generació) de Ca la Madrona.

A Ca la Madrona la segona generació va ser constituïda per la segona de les filles, la Pepita Solsona, però també un gendre, en Joan Bonell, que va tenir una relació molt especial amb el seu sogre, l’Antonio Solsona Ferrer. En Joan explica que es va “enamorar d’un home realment excepcional. Deia acudits, feia jocs de màgia,...Molt inquiet i també molt bona persona”. Desgraciadament, va ser poc el temps que van coincidir perquè al cap de dos anys d’haver-se casat en Joan i la Pepita, va morir. Això sí, durant els 6 anys que es van poder relacionar, l’Antonio va saber sempre engrescar a en Joan perquè li donés un cop de mà i, és clar, quan ell es va posar malalt, aquest gendre relata com “jo feia la seva feina i, des del llit, m’anava indicant com calia fer les coses i així va ser com, de fet, vaig entrar en aquesta dinàmica de tirar endavant la botiga”. L’Antonio Solsona junt amb la seva esposa, la Madrona Esteve – per això Ca la Madrona -, va engegar el negoci que la seva filla petita va continuar. La filla gran s’havia casat i havia sortit de casa i a ell, que “s’havia casat gran, tot i que físicament estava molt bé, li feia il·lusió que una filla quedés a casa i continués el negoci”. En Joan Bonell no pot saber del cert què en pensava el seu sogre d’ell, però sí que comenta que s’havien relacionat molt bé i que ell, personalment, “estava molt content amb ell perquè conviure amb en Tonet era gaudir d’un xou cada dia”. 

El relleu femení, doncs, va ser per la Pepita mentre que en Joan va assumir el masculí, donat que algú havia de donar continuïtat “a aquella petita impremta, ubicada en un altell. No es feien tantes coses i vaig pensar que no seria tan difícil i, d’altra banda, és el que feia el meu sogre. Com que tenia una feina de matins, a ben dinat me n’anava a la impremta i, moltes vegades, també després de sopar.” El tema de la impremta Ca la Madrona ja no el toca perquè amb la irrupció de la informàtica “aquell posar les lletres una a una, fer el motllo,...” ja no tenia massa sentit. La trajectòria d’en Joan al capdavant de Cala Madrona, primer, amb la seva esposa i la seva sogra i, després, també amb les filles ha estat llarga i fructífera perquè – rememora – “amb 18 anys, que vaig començar a festejar, quan anava a buscar la núvia, en Tonet ja em deia que, abans de marxar, m’hi posés una estona per tal de tirar, per exemple, unes 100 estampes que després ja tindria temps d’anar a donar un tomb per la Rambla amb la seva filla”.

L’Antònia, per la seva banda, comenta que ella i les seves germanes tenen molt integrades totes aquestes vivències que explica el seu pare perquè quan elles van anar naixent ho van poder anar veient, donat que vivien a la botiga.  Pel que fa al pare, però també a la mare i la iaia, “tens – diu - la visió d’estar tant a casa com a la botiga i de que, per tant, “tot era un”. Aquelles nenes de Ca la Madrona, que es fan grans i disposen de màniga ampla per poder estudiar allò que els agrada i, de fet, ho fan per circumstàncies de la vida tornen al negoci familiar. L’Antònia assenyala que aquest fet potser que tingui a veure amb el fet que “com a rerefons sempre hi ha la botiga, a la qual sempre hi ha feina i sempre calen mans. I tot i que estudies, els estius ets a la botiga  donant un cop de mà, i si cal el vespre ajudes a fer un aparador. I quan acabes d’estudiar per diferents motius acabes implicant-te a la botiga més del que és habitual i t’hi acabes quedant”. L’Antònia reconeix que hi ha un equilibri a la balança tal i com han anat les coses i, de fet, - reflexiona -  “en el fons, si no m’hi hagués volgut quedar, no m’hi hagués quedat, i no hagués passat res”. Aquesta tercera generació ha contribuït a “diversificar un negoci que ha anat evolucionant i contribuint a fer-nos més grans, tot coincidint amb l’ingrés a la cooperativa de joguines de Catalunya (JAC) i l’augment de volum del negoci. Una mica sense voler, cadascuna es va anar encarregant d’una part del negoci, aportant les seves capacitats en els diferents vessants”.

El fet que hi hagi tres filles i es compti amb tres botigues, com diu en Joan Bonell, “té a veure. En el moment que vam entrar a JAC ens vam veure obligats a adquirir material per caixes senceres i no pas per caixes soltes - com passaria amb un majorista - i, és clar, calia disposar de molt de magatzem i amb dos punts de venda no n’hi havia prou per donar sortida a tot el gènere. És per això que, quan l’Eva, la nostra filla petita va optar per aparcar la seva professió, vam decidir obrir una altre punt de venda al barri de l’Espirall, amb l’objectiu d’augmentar el volum de vendes i, així, reduir estoc”.

Tot i els horaris i la dedicació que comporta el bon funcionament d’un negoci com Ca la Madrona – un aspecte que van tenir molt en compte la Pepita i en Joan a l’hora d’animar les seves filles a que estudiessin i fessin el que els agradés – l’Antònia, per exemple, ha disposat de marge per desenvolupar una altra faceta professional com a il·lustradora. Ella comenta que, degut a un altre daltabaix, “em vaig plantejar que m’agradava dibuixar i que alguna cosa havia de fer al respecte. De fet, he dibuixat tota la vida”. Aquesta botiguera es mostra molt satisfeta d’haver-se concedit l’opció de dedicar un temps a formar-se en aquest sentit i, tot i fer una jornada complerta, aconseguir destinar temps a desenvolupar quatre contes com a il·lustradora i un parell de compartits en un bagatge de deu anys.

Tal i com diu en Joan és “desgraciadament” molt difícil la supervivència del comerç de proximitat perquè, com argumenta, ”sense anar més lluny, s’acaba de saber que un gegant del comerç electrònic xines s’establirà a Barcelona i, és clar, nosaltres no podem competir ni en preus ni en estocs ni en diversitat amb aquestes organitzacions. Crec que ens passarà a tots plegats una mica el que ha passat amb les botigues de comestibles i, per tant, probablement en uns deu anys estarem molt malament. Cal pensar que Internet et porta a casa el que adquireixes de seguida. Resistim, en gran part, per la gent gran que no domina Internet. Tot i així, estem intentant posar-nos al nivell d’Internet”. L’Antònia, tot i que en part hi està d’acord, contrasta aquest punt de vista amb un reflexió que la porta a considerar que una de les claus de la supervivència pot estar “en l’atenció a les persones: el tracte cara a cara i l’assessorament del que hi és cada dia...cal posar-se en el lloc del client i orienta’l el millor que puguem”. Aquesta botiguera posa l’èmfasi en que si, efectivament, el comerç dóna vida ens plantegem tots plegats com seria un centre de la vila amb els locals tancats?...Conclou que “el teixit comercial dóna una vida que s’hauria d’intentar preservar”. 

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 21

Josep Mª Catasús (primera generació) i Mª Teresa Catasús (segona generació) de Modes Reno.

Modes Reno és un negoci que està ubicat a la Plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès.  Aquesta ubicació ha fet que el seu rètol identificatiu hagi aparegut, al llarg dels anys, vinculat a un munt d’esdeveniments que es desenvolupen en aquest indret i, per tant, apareix a nombroses fotografies i audiovisuals. Tant és així que, com explica en Josep Mª, “ens coneixen com els del Reno i, de fet, la majoria no saben ni com ens diem”.

El nom de Reno, però, és del tot circumstancial perquè, tal i com explica el cofundador del negoci, en un començament es pretenia treballar tallant peces de pell per confeccionar i, per tant, es va buscar un nom escaient en aquest sentit. Ara...fins i tot els néts diuen que “anem al Reno”.  Antigament, al local on ara hi ha aquesta botiga hi havia una merceria i les seves propietàries pràcticament no hi havien fet reformes, de manera que el seu aspecte era molt diferent  del que es va poder exhibir a partir de la intervenció d’un professional de la decoració que, segons el parer d’en Josep Mª, “ho va voler fer tan selecte que – amb el vistiplau d’un arquitecte - va tirar parets a terra i va fer una columna de ciment armat que va vestir de rajoles de colors”. Un element que també ha estat identificador, però que amb aquell revestiment, i a causa de la incidència del sol, es va anar deteriorant. El vestíbul resultant d’aquesta actuació arquitectònica ha resultat ser un lloc de pas pels ciutadans vilafranquins i, en aquest sentit, la Mª Teresa apunta a la importància que pren un element com aquest quan arriben esdeveniments com la Festa Major, ja que la gent tendeix a utilitzar-lo, o bé habitualment com a drecera.

Al principi, doncs, aquesta botiga venia articles de pell i, al cap dels anys, els seus responsables van optar per passar a comprar i vendre confecció, però el nom en cap moment no es va canviar. De fet, es va continuar en el sector de producte de la moda i, tal i com recorda en Josep Mª, la botiga es va anar convertint en un referent degut a detalls com, per exemple, que ja en aquella època disposava d’una rampa per salvar les barreres arquitectòniques perquè “els cotxets de canalla hi poguessin accedir “. Pel que fa a les vicissituds inherents a l’univers del comerç, com aquest veterà explica, “n’hem passat com tots n’han passat, però hem anat continuant.  No tot són flors i violes, però resistim”. 

Pel que fa a la perspectiva des d’avui dia, la Mª Teresa comenta que un canvi - potser el més impactant - és que “llavors tot era petit comerç i que cada vegada hi ha anat havent més grans superfícies”. I aquesta circumstància ha comportat obrir l’establiment moltes més hores l’any i en dates molt concretes i el resultat és que “cada vegada et sacrifiques més per menys” - amb el que això comporta a nivell de família – perquè, com argumenta aquesta botiguera, “abans una família podia viure de la botiga, mentre que ara si la parella no té una altra feina costa passar aquests mesos que, sobretot en el món de la moda, són tan tontos”. D’altra banda, argumenta, el clima també ha canviat, amb tot el que això comporta. El resultat una mica de tot plegat és que “els petits acabem entrant en la dinàmica que marquen els grans, però el calaix que es fa no té comparació”. Els petits comerciants també tenen les seves pròpies estratègies per atreure la gent. Tot i que “hi ha comerços que se n’aprofiten sense contribuir (també alguns de grans), iniciatives com, per exemple, les llums de Nadal, donen vida i, per tant, creen un ambient que anima a les persones a apropar-se a les botigues durant les festes”. I és que “és clar que és una despesa – diu -, però és una inversió relativament recent perquè en època dels pares no existia aquesta necessitat”. La Mª Teresa incideix en la predisposició del petit comerç per fer coses i emprendre iniciatives i, en aquest sentit, puntualitza que “cada vegada costa més”. Així mateix, puntualitza que, de vegades, cal fixar l’atenció en que l’alternativa no sempre és la millor opció. En aquesta línia, observa com – per exemple – marques que ella comercialitza a la seva botiga tenen un preu millor en el seu establiment que a Internet, desterrant el mite que tot el que s’adquireix online presenta un preu més assequible. Si això es suma al fet que, utilitzant aquest mitjà de comunicació – que abans no hi era -, “no es pot tocar el teixit, no es pot emprovar, que hi ha una part d’enlluernament en tot plegat es conclou que, de vegades, les coses no són ben bé el que semblen”.

En Josep Mª va viure una època professional en actiu durant la qual els clients demanaven per tocar el gènere, emprovar-se les peces de roba i preguntar sobre aquell producte. Recorda com n’era d’important “disposar de bons gèneres. Tant és així que encara ara hi ha clients de tota la vida que comenten que compten amb peces de fa molts i molts anys, i que encara les llueixen”. De fet, la Mª Teresa explica com a anècdota que hi ha una senyora que li ha comentat que encara guarda un vestit que va adquirir quan es va obrir la botiga perquè “el troba tant i tant bonic”. Avui dia, però, Reno ha hagut de posar-se al dia pel que fa també a l’excessiva qualitat dels gèneres perquè els mateixos clients no tenen intenció de dur aquella peça durant tant de temps “volen variar i potser, per això, busquen un major l’equilibri entre la qualitat i l’assequibilitat”.

En Josep Mª acaba recordant que abans...”les hores de treball no es contaven”...

El Sant Jordi més col·laboratiu

Què passa si les reflexions en clau de passat relatades en un llibre escrit fa 4 anys viatgen des dels fulls escrits a les ones hertzianes per tal de debatre sobre el futur del comerç de proximitat al voltant d’un micròfon? Doncs que sorgeix la secció radiofònica La Ràdio a la Rebotiga i està en antena més d’una temporada.

Què passa si una Diada de Sant Jordi el teu company d’aventures amb el llibre sota el braç no pot estar amb tu i has de muntar una paradeta “sola davant del perill”? Doncs que se t’acut convidar a que et facin costat a un grapat de grans persones amb qui mai no tens temps de fer un kit kat i totes accepten encantades i, a més, s’hi apunten alguns espontanis.

Què passa si resulta que la tradicional diada escau en diumenge i és una de les més sonades a Vilafranca del Penedès dels darrers anys? Doncs que gaudeixes d’un dia excepcional amb molt bona companyia.

Què passa si decideixes compartir l’estand amb una altra escriptora que també ha autoeditat el seu propi llibre? Doncs que te n’adones una vegada més que la col·laboració només pot ser font de bones experiències: Gràcies Mª Concepció Campamà!

• Enllaç amb l’entrevista que s’ha emès a Penedès Televisió:

Especial Sant Jordi 23/04/17 A partir de minut 54

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/sant-jordi/

Aventures de Sant Jordi: de la pàgina escrita a les ones hertzianes!

El llibre “Converses de rebotiga: pessics de vida” ha evolucionat. Tal i com els seus ideòlegs vam tenir clar des del començament, un conjunt de testimonis com aquest no es podia quedar dins d’un calaix i és per això que li vam donar vida i, també, ales.

Aquella embranzida del principi ens ha dut a viure, junt amb ell, un munt d’aventures. La darrera de la mà de Ràdio Vilafranca que, amb la voluntat d’engegar un debat sobre el comerç de proximitat, ha permès que els protagonistes del llibre – guiats pels artífexs del projecte – s’acostessin als estudis d’aquest mitjà per tal d’expressar els seus punts de vista i, en moltes ocasions, també les seves emocions.

La secció “La Ràdio a la Rebotiga”, inclosa en el programa magazine “Penedès Gamma Extra”, ha permès durant un any anar reunint els parers i els sentiments de diferents generacions de vilafranquins tradicionalment vinculats als tallers, botigues i negocis familiars de la vila al voltant d’un micròfon.

La parada d’aquest any torna a ser un homenatge a qui, dècada rere dècada, ha exercit un ofici o bé ha venut un producte.

Us esperem la Diada de Sant Jordi a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès!!!!!

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 20

Remei  Sogas Mascaró (segona generació) i Gemma Gibert Sogas (tercera generació junt amb el seu germà Janvi) de l’Estanc Gibert.

Els pares de la Remei es van casar i al cap de cinc mesos ell va haver de marxar a la guerra  i ella es va quedar sola i embarassada. Quan la Remei va néixer, al seu pare li van donar permís per anar a conèixer la criatura, però després d’haver tramitat tots els permisos, quan va emprendre el camí, li van disparar per l’esquena i el van matar. Com la Remei diu “ni jo el vaig arribar a conèixer ni ell em va arribar a conèixer a mi”. I, és clar, van quedar totes dues soles: mare i filla, perquè tot i que hi havia els avis, els tiets i els cosins – que em feien sentir prou bé -, quan anàvem cap a casa hi anàvem totes dues soles i “jo em sentia sola. Si ella estava de bon humor perfecte i, si no ho estava tant, malament. El cas és que jo m’ho empassava tot”. I així van acabar de passar la guerra aquesta mare i filla que es tenien l’una a l’altra.

Un cop es va donar per acabat el conflicte bèl·lic, en Francisco Franco va decretar que totes aquelles mares vídues que tinguessin una filla al seu càrrec se’ls hi facilités un estanc, i que a totes aquelles mares vídues que tinguessin un fill un pal de benzinera. I l’avi de la Remei “que era molt dinàmic” es va presentar a l’ajuntament i va notificar que a la seva filla li havien mort el marit a la guerra i que tenia una nena, i no va haver-hi cap problema per aconseguir la concessió després de fer tots els tràmits i buscar els testimonis corresponents. I tant bon punt els hi ho van confirmar, aquell home va sortir per Vilafranca a buscar un local, i li va agradar el de Cal Campllong i és que, com assenyala la Remei, “el Doctor Campllong tenia un local on t’hi tancaven el cavall i els carros, o sigui que estava pelat i brut. Quan hi vam entrar nosaltres hi vam posar unes bigues grans de ferro perquè era un edifici alt i el doctor tenia por que si tocàvem alguna estructura no li anés la casa avall. La vam reforçar i ens vam posar a fer l’estanc”. Tenien unes estanteries finetes i petites “poca cosa” i el primer que “va arribar a casa van ser quatre caixes de paper de fumar que vam posar dretes perquè no es veiés massa que estava buit, i quatre paquets de tabac”. Arribat aquest punt, la Remei explica que llavors el tabac s’havia d’anar a buscar a Vilafranca mateix, ja que com a capital de comarca disposava d’un parell de magatzems molt grans a l’antic Can Freixedes, a la Carretera de Sant Martí, - on ara hi ha el Consell Comarcal – “i allà, concretament, hi havia la nostra tabacalera, que estava plena de caixes de tabac i nosaltres hi podíem anar a encomanar una caixa d’aquestes i una d’aquelles...nosaltres i tots els estancs del pobles del voltant, i això era una cosa que a mi m’agradava molt perquè, arran d’aquesta circumstància, coneixia tots els estanquers de la comarca...que avui dia encara, quan ens veiem, ens reconeixem, i ens saludem”.

I, de fet, aquest vessant, més de socialització, que en aquest moment comenta aquesta veterana comerciant, és el que dóna peu a parlar de com mantenir un determinat tracte amb el públic, que és un dels elements que caracteritza a l’Estanc Gibert. Ella recorda que també és un dels aspectes que la seva mare més li va inculcar i, per fer-ho patent, ens explica un conte al respecte:

“Hi havia una vegada, en una plaça, una colla de nens que jugaven a futbol. També hi havia una colla d’avis que, asseguts, els observaven. I hi havia un nen coix que quan gairebé arribava a la pilota...ja n’hi havia un que li havia pres. I en un moment donat, un dels avis es va aixecar i va anar cap allà on era un dels nens que sí que arribava a la pilota i li va dir:

•       Escolta’m. Jo veig que jugueu molt bé. Crec que podríeu arribar a guanyar, però és que amb aquest nen que va coix i que no corre...com voleu guanyar?!

Aquell nen, tot seriós, es va mirar a aquell home i li va respondre:

•          Aquest nen coix és l’amo de la pilota. Si ell se l’endú ningú no podrà jugar.

I és en aquest moment del conte  – recorda la Remei – quan a mi se’m deia:

-          Pensa que el client té la pilota i, per tant, si ve a casa teva a comprar, tu li has de donar entrada perquè, en el cas que el facis fora, no tindràs oportunitat de jugar”.

La Remei rememora que, de petits, als seus fills els havia explicat aquesta història i, tot i que expressa els seus dubtes que se’n recordin, la Gemma – que fins ara havia escoltant atentament a la seva mare – assenteix que sí, i verbalitza que sí, que “me’n recordo d’aquesta història”.

Arribat a aquest moment de l’entrevista s’enllaça amb la impressió que es té quan s’entra a l’Estanc Gibert. Es perceben valors com ara naturalitat, senzillesa, alegria, amabilitat...tot una sèrie d’aspectes que sorgeixen espontàniament...i és aprofitant l’avinentesa que es pregunta a la Gemma si d’alguna manera aquesta actitud podria tenir a veure amb fets determinats - com aquest conte - en la trajectòria de la família. Ella matisa que ben bé no és així si es té en compte que “no crec que estiguem pendents de si la pilota és meva o bé del client, però sí que és cert que aquesta és la única manera que sabem de tractar al client perquè és la que hem vist. Seria molt difícil per mi no poder somriure. De fet, si no ho fes, no seria jo”. Es conclou, doncs, que el conte va funcionar.

Una altra de les característiques que distingeix a aquest estanc és la fluïdesa amb que diferents membres de la família hi treballen en funció de les seves necessitats. La Gemma ens explica que tot plegat “es combina de manera que es pugui atendre al públic, evidentment, però també es fa de forma que hi hagi temps per a fer altres coses. I en aquesta línia, la quarta generació ja hi està treballant. Al cap i a la fi es tracta de que tots fem el que puguem”. Una vida, en definitiva, a part del negoci.

I, de fet, la mateixa Remei durant els anys que va ser al capdavant de la botiga va poder anar explorant un vessant més creatiu que, en el seu cas, va treballar amb més intensitat quan organitzava els aparadors. Era una tasca amb la qual “gaudia molt inventant-me coses” i en la que, un cop arribada la jubilació, ha continuat aprofundint. Recorda que durant molt temps – en concret fins que va néixer la filla que avui l’acompanya a la ràdio – era un recinte molt petit i que, per tant, calia imaginació per fer-lo lluir. I seguint amb el fil d’aquests records enllaça amb el que van suposar aquelles obres per adequar als nous temps l’estanc i rememora que, durant les obres, van continuar treballant i que ella, en concret, ho va fer embarassada.

La Remei sempre ha intentat està alegre. Recorda que la seva mare – tot i les circumstàncies - també ho era, d’alegre, i  que per la botiga “va ser el tot. I, de fet, molta gent encara la recorda”.

El tipus de producte que comercialitza aquest comerç vilafranquí ha experimentat un canvi significatiu entre una generació i una altra. Si bé en el temps del racionament, l’administració destinava un dels cupons a adquirir tabac i, per tant, si no tenies tarja no podies comprar-ne i, així doncs, es considerava un producte que, d’alguna manera, era de primera necessitat. Fins i tot, apunta la Gemma, qui no fumava venia el seu cupó o bé l’intercanviava per una altra cosa. Avui dia, en canvi, - exposa - tothom pot comprar-ne fins a una quantitat limitada sense cap tipus d’inconvenient. Als aparadors, per exemple, al contrari d’abans no es pot exhibir publicitat. Les persones que venen a presentar-te una nova marca de tabac “no poden oferir-te un cigarret perquè el tastis perquè està totalment prohibit. Socialment, a més, està mal vist fumar. S’ha passat del fet que fumar quedava bé a que, ara mateix, això és impensable”. Ha canviat molt el sector fins al punt que, com recalca la Remei “és nit i dia”. D’altra banda, la forma en que els estancs passen d’un propietari a un altre ja no és tampoc la mateixa que anys enrere: abans es passava de generació en generació dins d’una mateixa família mentre que ara el pot adquirir qualsevol persona.

La confiança que la Remei té en els seus fills ha fet que, un cop alliberada del treball diari, hagi deixat d’anar a la botiga si no és per un motiu molt concret i que pugui dedicar-se a fer el que li agrada com ara, en aquest moment, explotar les seves inquietuds creatives i escriure sobre les seves vivències i, d’aquesta manera, deixar un llegat als seus descendents. Li agradaria que aquesta darrera activitat, més literària, servís perquè els que la segueixin puguin familiaritzar-se amb una sèrie de valors. Enrere queden aquells temps en que aquesta estanquera, amb cinc fills a càrrec, portava la botiga i la casa...tot a l’hora i amb una actitud vital positiva.