LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 15

L’Àngels Soler és integrant, tot i que no pròpiament “de sang” – ha estat la jove -, de la tercera i darrera generació de Cal Biosca.

Ja no és a la botiga i, per tant, aporta la interessant perspectiva que dóna el fet d’haver deixat enrere el dia a dia del negoci. Un negoci – Cal Biosca – que ha desaparegut per manca de relleu generacional.

L’Àngels manifesta que se sent contenta de poder venir a la ràdio a parlar de la botiga que, més que un establiment, ha estat la seva vida i la del seu marit i company de viatge – Ramon Biosca – durant tants i tants anys. Confessa que encara ara els hi queda una espècie de cuquet que, considera, es porta a la sang, i destaca que potser al seu marit en més mesura, donat que va ser el seu avi i després el seu pare que varen engegar i consolidar el projecte familiar. Una trajectòria de tantes dècades, primer fent de marxants per la comarca (on tothom els coneixia) i després, des de l’any 1950, establint-se a la vila, feien que a en Ramon li costés deixar anar...I, de fet, durant els anys que, ja jubilat, l’Àngels encara va continuar al peu del canó, no se’n va poder estar de creuar la porta de l’establiment familiar diàriament. Tot i així, explica aquesta veterana, amb les noies que ara porten la botiga hi ha una entesa molt entranyable i, de fet, una mica han seguit les directrius amb que aquesta família es movia quan hi estava al capdavant. Tant és així, que moltes vegades aquest matrimoni entre a saludar o diuen el seu parer davant de les consultes que els hi poden fer arribar. En aquest sentit, alguns dels representants – sabent que la darrera generació ja s’havia jubilat i que, en concret, l’Àngels havia pres mal en un accident – s’han interessat pel seu estat trucant-la i bé visitant-la i això ella ho interpreta com una mena de reconeixement a la tasca feta i al tracte familiar que des de sempre es va voler donar des de Cal Biosca. I, essent així, una de les coses que més l’emociona és quan treu el nas a l’establiment que ara mateix porten les noies que ho han seguit i coincideix amb un client o una clienta de tota la vida, aquest o aquesta s’atansa i “et plantà  un petó, adonant-te que la feina feta durant tots aquests anys té un valor”.

L’Àngels ens fa partícips del seu desig d’estudiar, que no va ser possible a causa de l’època en que va néixer – quan, rememora, les coses eren molt difícils – i, reflexiona, tot i que “la feina que he fet no és la que hagués escollit, l’he intentat fer el millor que he sabut i al veure que força gent, d’una manera o altra, et reconeix que l’has atès el millor que has sabut, que has estat honest i que els has donat confiança fa que el cuquet del qual parlàvem abans estigui del tot present”.

Pel que fa al fet de si atendre al públic d’aquesta forma en que ho ha fet l’Àngels es porta a la sang o s’aprèn, ella comenta que no ho sap. Recorda que ella va començar a treballar als 15 anys a una carnisseria i que “quan vaig conèixer el Ramon i, després, ens vam casar vaig travessar d’una banda a l’altra l’Avinguda  Tarragona – el 1968 s’hi va instal·lar Cal Biosca – per continuar fent tasques d’atenció al públic”. Reitera que “potser no és la feina que hauria escollit, però sé que la gent es mereix un respecte...que sóc molt xerraire...i el fet és que el contacte amb la gent a mi sempre m’ha agradat”.

Aquesta botiguera alliberada del dia a dia a l’establiment familiar explica que “ja en època del meu sogre – com que havia anat a repartir per molts pobles - la botiga s’havia convertit en una mena de punt de trobada. I, és clar, et demanaven que els hi guardessis el cabàs, que li donessis un encàrrec al marit de part de la dona o a l’inrevés, o bé que li fessis arribar un objecte – un llibre, per exemple - a un parent o a un amic. Així doncs, en moltes ocasions et trobaves que gent que entrava a “casa” no venia ben bé per comprar sinó que venia a fer relacions humanes, establint-se un vincle que tenia com a eix el caliu, l’amistat,...Està clar que en un negoci has de procurar guanyar-t’hi la vida perquè tens unes necessitats, però nosaltres no devem haver estat massa bons negociants perquè sempre hem mirat més aviat el benestar emocional que anar a arrancar la pesseta ”. L’Àngels afirma, en aquesta línia, que el secret d’haver aguantat tant de temps potser rau en no haver enganyat mai a la gent ni haver volgut aprofitar-se’n. I, en aquest sentit, fa una crida en favor de, en concret, la gent gran, reivindicant que se’ls mimi com a col·lectiu perquè són un actiu que potser, reflexiona, necessiten un tracte especialment humà i digne. I, recalca, són molt agraïts i, el fet de fer-ho, proporciona molta satisfacció. Com exposa aquesta botiguera, “el jovent tomba molt, però segurament la gent gran – a la qual li costa una mica més entrar per primera vegada a un establiment - és més fidel”.

Aquest va ser el tarannà de la botiga al llarg de totes les generacions que la van encapçalar, tot i que, per suposat – per caràcter i per habilitats – s’han repartit les tasques a fer entre, per exemple, ella i el seu marit. De cara als clients, la feina forta ha estat per part d’ella mateixa i les dependentes que hi han estat, en general, molts anys i per les quals tenen un record especial. I, en aquest sentit, explica que encara ara, tant aquelles noies com les seves famílies, es preocupen per com està ella i el seu marit i, si coincideixen pel carrer, “ens fem una abraçada”. Uns gestos que – explica - tenen un valor més enllà dels diners.

L’Àngels Soler defineix un negoci de comerç de proximitat com “un servei públic perquè no som una multinacional ni tenim la mateixa funció. I de la mateixa manera que hi ha gent que li agrada mirar i que no el destorbin, també hi ha persones a les quals els hi agrada que els hi donin un cop de mà”. L’experiència de tants anys rere el taulell li ha fet entendre que hi ha clients de tota la vida que agraeixen que se’ls orienti sense de cap manera arribar a imposar. Tota una “personal shopper” amb molta mà esquerra que té una experiència de 52 anys a l’esquena que reivindica l’empatia a la botiga!

Quan ara l’aturen pel carrer i els que han estat els seus clients li pregunten on aniran a comprar ara que ella s’ha jubilat, aquesta botiguera els anima a anar a comprar a la botiga que les noies que havien treballat amb ells porten. En primer lloc perquè creu que els atendran la mar de bé i en segon lloc perquè segueixen una mica aquell esperit de la botiga pel que fa a comprar pràcticament tota la roba a proveïdors del país. Els anima a provar-ho i, si no els hi agrada, doncs no passa res. De la mateixa manera, quan les noies tenen algun dubte sobre un client, li pregunten a ella i posa al seu servei la seva experiència. Tot i això és conscient que està desvinculada del negoci.

Ara que està alliberada s’està dedicant a donar ales a les seves inquietuds. S’ha apuntat al projecte de lectura EVA354 - un servei de voluntariat lector, amb una dimensió social, que organitza lectures en veu alta a hospitals, residències de gent gran, presentacions d’actes i domicilis particular -, i està pesant en dur a terme alguna activitat intergeneracional. És “una experiència que em satisfà. També m’agrada cuinar i, en aquest aspecte, em centro en la cuina tradicional”. Quan arriba l’alliberació, doncs, comença una nova etapa i “hi ha moltes coses a fer”. 

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 14

Segona i tercera generació Mestres Cisteller o, avui dia, Joguines de Fusta: el matrimoni format per Antoni Mestres Esteve i Antònia Bolet Quer, que van constituir en el seu moment la segona generació, i en Xavier Mestres Bolet, que encapçala actualment la tercera generació.

El fet que hi hagi tres persones d’una mateixa família fomenta que s’exposin punts de vista diferents i que, per tant, sorgeixi el contrast d’opinió i, d’aquesta manera, s’enriqueixi el debat.

Antoni Mestres Esteve és fill de l’Antoni Mestres Saumell, que va ser un home arriscat i va muntar una cistelleria l’any 1929. En un moment donat, el nostre convidat més veterà, amb el suport del seu pare, s’incorpora al negoci per tal de donar-li continuïtat. I per poder fer-ho, passà per un període d’aprenentatge que el va permetre anar superant-se. Aquesta circumstància, unida al fet que el seu pare sempre va tenir al seu costat cistellers experimentats, tant de la vila com de la comarca, i a que les caves cada vegada necessitaven més coves per cobrir la verema, va fer que el negoci fos pròsper. L’Antoni recorda que no sempre s’ha collit amb caixes de plàstic i puntualitza que els coves de llavors tenien una capacitat de fins a 100 kg i que, degut a això, es feia difícil de pujar-los als tractors. I en paral·lel a les necessitats de la industria del cava, la gent demandava cistells per portar conills, posar els ous (de vímet blanc), anar a comprar,...”una gran quantitat de productes de cistelleria que ara ja no es necessiten. Ha canviat això”.

En aquella època, i durant molt de temps, “vam dedicar-nos a fer el forrat de garrafes”. Però, a partir d’una disposició de la Renfe – que deia que les garrafes que anaven facturades havien d’anar amb una gàbia de fusta – el pare de l’Antoni va adquirir una serra per mirar de poder tallar ell mateix les fustes per no haver de donar-les a fer i, és clar, va començar una nova àrea de negoci que consistia en fer el vestit de fusta de les garrafes de vidre. Allò va acabar esdevenint l’empresa d’embalatge. 

Els canvis i l’adaptació a la realitat vigent en cada moment han estat la tònica habitual al llarg de la trajectòria d’aquesta saga familiar. Recentment també han estat subjectes a canvis. En Xavier Mestres Bolet ens relata que el 2007 va assistir a una fira on va descobrir unes joguines de fusta que li van encantar i va pensar que, si no estaven massa vistes a nivell local, tampoc ho estarien enlloc i va iniciar-ne la venda a través d’Internet. Així doncs, Joguines de Fusta va néixer per comercialitzar un producte especialitzat online i, posteriorment, com explica en Xavier, “li vaig plantejar a la meva germana – que llavors estava a la botiga – que es poguessin també vendre a peu de carrer, coexistint amb la cistelleria”. Possibilitant una nova adaptació i tirar endavant una altra vegada.

La cistelleria es va estancar perquè van aparèixer al mercat altres tipus de producte i, és clar, el dia a dia es va complicar. Incorporant les joguines “li donàvem una nova oportunitat a la botiga que, finalment, ha anat agafant més protagonisme”. De fet, aquesta aposta per la fusta entroncava directament amb la serrería -  que havia estat un dels apartats del conjunt del negoci familiar - i permetia difondre al màxim aquest tipus de joguina.

Tant bon punt va passar a formar part de la família, als 25 anys, l’Antònia Bolet Quer es va incorporar a la botiga. Al llarg dels primers anys, la seva sogra li va anar indicant quines eren les tasques que calia dur a terme i com fer-ho. El gènere, que fabricaven ells mateixos, com ella molt bé indica “calia vendre’l”. Hi havia una extensa gamma de producte vinculada a la cistelleria i dirigida a la pagesia - de la qual amb prou feines sobreviu el cistell d’anar a buscar bolets - i al dia a dia de la casa – cistelles, cistells, paneres,... – i és que, al cap i a la fi, “tot era cistelleria. Recordo també els “roperos” per posar la roba bruta o els encàrrecs específics d’alguns professionals com ara els carnissers per transportar el gènere d’un lloc a un altre,...”. Passats els anys, quan ho va creure oportú, la sogra li va passar el relleu a l’Antònia i ella – que llavors estava immersa en la criança de quatre fills – va acceptar. Ara bé, puntualitza, “sempre vaig poder comptar amb el seu ajut per entre totes dues fer-ho tot”.

Quan els pares “veiem que els fills tiren endavant el negoci, ens adonem que el que un ha començat va per bon camí i, per tant, sents orgull. És per això que procures anar a veure’ls cada dia...perquè allà hi tens uns records. Allò que es va iniciar ara fa tants anys encara funciona...d’una altra manera, però és que no pots anar contra els nous temps... Tot i així, sempre hi ha algú que pregunta si tenim aquest o aquell cabàs o cistell”.

En un moment de l’any amb tanta pressió, en Xavier admet que el que més el neguiteja “és que la gent vingui a darrera hora perquè llavors pot ser que no tinguis el que vol i llavors ja no hi ha marge de maniobra per aconseguir-ho, i això sap greu”. Explica que sí, que hi ha gent que planifica el tema de les compres, però que avui dia – degut al ritme de vida amb el que es viu - tot plegat es fa molt de pressa. Hi ha moltes persones “que no disposen de marge de maniobra per fer-ho d’una altra manera”.

Entre la compra presencial i l’online, aquest botiguer prefereix el tracte directe que proporciona la primera – captar què vol la persona, donar-li opcions i, de fet, assessorar i personalitzar la compra -, però reconeix que ambdues formules funcionen, tot i la fredor del canal digital. Al cap i a la fi, s’està parlant de joguines educatives i ha gent que encara “es preocupa de què compra. Ara bé, en moltes ocasions i degut a la massificació es tendeix a cobrir l’expedient, a adquirir el més gran,...sense preocupar-se de quins són els gustos del nen o nena que rebrà aquella joguina o què és el més adequat en les seves circumstàncies. Sortosament, encara hi ha persones que es desmarquen d’aquesta dinàmica i demanen que li recomanis el que més els hi convé”. Massa vegades s’aplica el comprar per comprar sense parar-se a pensar si, efectivament, aquella criatura voldrà, sabrà o li agradarà jugar amb allò que se li ha regalat.

El futur passa, segons aquesta saga familiar, pel fet d’assimilar que hi ha molts camins possibles. Tal i com sembla – perquè així ho deixen entreveure els darrers estudis – s’acabarà imposant la compra via Internet. Només cal observar com “la gent de menys de trenta anys compra moltíssim per Internet, però també hi ha una sèrie de persones que desitgen rebre aquesta atenció personalitzada que nosaltres podem oferir”.

Pel que fa als materials i, en concret, a la fusta, i això en contraposició a d’altres materials, en Xavier ens comenta que “a nivell de tacte la fusta és totalment diferent al plàstic - textura, pes,... – i, en aquest sentit, a les llars d’infants, per exemple, es pot observar com la canalla quan es tracta d’un mateix objecte prefereix la fusta. La raó té a veure, crec jo, amb el fet que és un material més pròxim que d’altres”. 

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 13

Ricard Sans, tercera generació de Cicles Sans.

En Ricard és al taller. Explica que són dies de feina (som a la segona setmana de desembre). S’acosta la temporada nadalenca i el ritme acostuma a ser una mica més alt del que és normal.

En Ricard i la seva dona, l’Esther Queraltó, dirigeixen un negoci al qual ell hi aporta l’experiència de ser el tercer en la línia de successió d’una saga vinculada a un negoci familiar que té com a leitmotiv la bicicleta. Un bagatge acumulat, comenta en Ricard, que va començar el 1940 gràcies a l’avi, en Ricard Sans; que va continuar a través d’en Joan – el pare - i l’Enric Sans – el tiet -, i que ara defensa el propi Ricard. El balanç és que cal intentar “anar continuant”.

Li recordem a en Ricard Sans que ha dit alguna vegada que més enllà d’un producte, com a professional ofereix al client una forma de viure amb la qual s’identifica profundament i, en aquest sentit, exposa que la bicicleta, a part de ser un vehicle purament mecànic, comporta moltes altres coses. A nivell físic, transmet “la sensació de llibertat, tant si es va per muntanya com si es va per carretera, i - considero - que tots necessitem aquests moments per estar amb nosaltres mateixos, que són uns espais que s’aconsegueixen fins i tot anant en colla. És sens dubte una bona experiència que fins que no la practiques, no la pots explicar”. I, afegeix, que – si es va més enllà – és un “prolongació de la pròpia personalitat”.

Així doncs, en Ricard no només ofereix bicicletes, accessoris per la bicicleta o un servei de reparació de bicicletes...si no que ven emocions. I, en aquest sentit, comenta que la part emotiva ens mou a tots plegats i, en concret, als que els agrada anar a en bicicleta i als que estan al capdavant d’un negoci com el seu perquè, entre molts altres factors, l’emocional és un dels més importants: “el que ens fa moure al llarg del dia a dia”.

La bicicleta s’ha mantingut al llarg de la seva història en el marc d’un mateix concepte físic i mecànic. Ha anat millorant, però, pel que fa als materials – cada cop més lleugers -, a nivell de precisió, de més velocitat,...de rodes més grosses o més preparades, més bons frens, de transmissions mitjançant grups electrònics,...tot el que sigui “anar a buscar més comoditat pel ciclista i tot allò que contribueixi a que sigui més agraït practicar el ciclisme: menys problemes, menys pes,...” Al cap i a la fi, conclou, “el més important és que el concepte bàsic d’una bicicleta es manté des dels inicis”.

Aquest expert explica com el sector s’ha anat especialitzant cada vegada més. Hi ha molta més diversitat de models, cadascun d’ells específic per a cada modalitat (carretera, passeig, muntanya, per baixar,...).De fet, planteja, ara s’obre tot un món nou amb l’aparició de les bicicletes elèctriques que permeten que la pugui utilitzar les persones amb més o menys limitacions o bé que simplement qui vol gaudir d’una bicicleta que l’ajudi a dur-la amb més facilitat que una tradicional.

També exposa que “entre tots els col·lectius – també entre el dels ciclistes – hi ha de tot. És un món en el que et vols superar a tu mateix i busques el màxim. I a nivell de preparació,  i també de mecànica, penso que és positiu, però cadascú ha de saber fins on pot arribar. Saber on tens els seus límits és molt important”. 

En Ricard incideix en que, tot i que habitualment el que un client pot arribar a demanar és de sobres conegut, de vegades es tracta d’endevinar què necessita aquella persona que tens al davant. El tracte social i comercial – reconeix – és complex tot i que cal que algú el faci. I és que ell va començar fent de mecànic i “m’encanta” i, és clar, estar de cara el públic “em resulta molt més complicat”. De tota manera, diu que quan es tanca al taller sol i està amb si mateix i la bicicleta “és quan gaudeixo més. Per a mi és molt important a la vida – i concretament a la feina - estar a gust amb el que estàs fent perquè, si no, el dia a dia seria molt feixuc”. Es considera un privilegiat i n’està content.

L’Esther Queraltó – la seva companya de viatge en aquesta aventura que és el negoci – és qui “és al meu costat i em dóna suport en tot moment, a més de complir amb tota la responsabilitat que té dins de l’empresa”. És cert, comenta, que no ha estat una ciclista de tota la vida, però mica en mica li va agradant cada vegada una mica més. En definitiva, com ell expressa, “fem pinya tots dos”. De fet, pel que fa a sagues familiars al darrera d’un negoci, ella també sap de què va perquè forma part de la família Queraltó, vinculada a l’àmbit de la carnisseria al terme municipal de Vilafranca del Penedès. El tema de tractar amb el públic “el porta bastant bé”.

Pel que fa a com ha canviat en aquestes darreres dècades el negoci, la botiga i el taller, en Ricard exposa que es treballa – tant al nostre sector com en general - amb un producte més divers i, a l’hora més específic, i hi ha més competència i, per tant, t’has de centrar en un producte. Antigament, “a casa meva havíem venut bicicletes, però també motos, televisors, neveres, joguines,...de tot i, al final, treballaves molt abastant molt i penso que avui dia cal especialitzar-se en un producte al 100% i quan més et focalitzis millor”.

Li plantegem què pensarien el seu avi i el seu tiet i què pensa el seu pare de com és avui dia l’univers de la bicicleta i ens comenta que probablement el que més els sorprendria a tots plegats és que existeixi la possibilitat de només viure de la bicicleta. Creu, però, que estarien orgullosos que el projecte familiar continuï.

Parlant de canvis, en Ricard planteja que la ubicació actual – un cop abandonat el centre – té una vista privilegiada i, a més, està envoltada d’espai verd. Comporta un millor aparcament pel client a l’hora de visitar la botiga o portar la bicicleta. En concret, argumenta que “hem passat d’una zona eminentment comercial, com és l’Avinguda Tarragona, a una altra de caràcter molt diferent i que ens afavoreix perquè allà ens limitava molt el fet que no es pogués aparcar al davant per baixar la bicicleta”.

Aquest comerciant diu que la continuïtat d’una botiga i taller com el seu – tot i que és un tema difícil d’abordar – passa per la incertesa, donat que “ningú no sap el futur”. La clau creu que passa per centrar-se en el present i “pensar-hi quan arribi el moment”. En el seu cas, els fills són jovenets i estan centrats en els estudis. No obstant, està convençut que alguna formula trobaran. En benefici del comerç en general cal que els negocis continuïn, que sigui qui sigui el que estigui al davant faci el que li agradi perquè és garantia de que les coses vagin sortint per si soles.

I és que avui dia, en qüestió de valors, els clients - més que l’esforç que hi ha al darrera d’un negoci familiar – en busquen d’altres com ara la seriositat, el bon servei, competitivitat, bon producte... Al final, “s’ha deixat de banda la veterania. És llàstima, però”. El factor econòmic també és important, tot i que depenent del producte perquè hi ha molts nivells de preu. Per exemple, no es pot anar desfasat en quan preu de mà d’obra al taller. I les marques, en quant a producte, estableixen molta igualtat de preus en productes de qualitat similar.

L’atenció al públic, la gestió interna i el control del taller implica molta feina, “que és una mica el que passa quan treballes per tu: que acabes invertint en el negoci, no 8 hores, sinó 12 moltes vegades”.

Ocasionalment, en Ricard surt amb la bicicleta acompanyant als seus clients. Menys del que voldria perquè valora el temps que passa amb la seva família, però procura fer-ho. És una tendència que està previst que s’incrementi de cara al futur. La socialització amb els usuaris afavoreix un vincle molt especial i li resulta molt divertit.

Per acabar admet que li agradaria que hi hagués relleu generacional a Cicles Sans però que, de moment, ho deixa obert.

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 12

Entrevistem a en Marc Parés. Un dels tres germans que conformen la quarta generació al capdavant del Forn Parés.

Des del punt de vista d’en Marc, constituir una quarta generació comporta, al mateix temps, il·lusió i responsabilitat. Consisteix a seguir una filosofia i una determinada manera de fer - dins i fora de l’obrador - que marca una línia, tant de producte com de negoci.

El relació a una frase que defineix a aquests professionals i que diu que “un forner cada dia se la juga”, aquest membre de la saga considera que és ben certa i que, a més, té els seus avantatges i inconvenients. Pel que fa als avantatges comenta que, per exemple, “si un s’equivoca, al dia següent té l’oportunitat de rectificar” i, en relació als inconvenients destaca el fet que “has de tenir un regularitat excepcional malgrat els canvis, que tant poden ser de temperatura, de mitjans, d’estris...de tot allò amb que et trobes i del que pots disposar a l’obrador”.

Aprofitant que és a l’obrador se li pregunta què tal està evolucionant la jornada i ens respon que “Déu n’hi do!”, tot explicant que quan comença el fred és quan augmenta el volum de feina d’un obrador perquè “a les persones ens ve més de gust menjar que no pas beure”.

Forn Parés incideix en el material amb el qual es treballa, en la manera en com s’exhibeix el producte final, però també en destacar la importància del respecte en tot plegat i, sobretot, en el tracte, tant amb el client com amb els proveïdors. En Marc explica que, al cap i a la fi, es tracta d’un “exercici d’honestedat” perquè, com argumenta, “treballem sí o sí amb matèries primeres de primer ordre i així ho transmetem al client i, a més, ho fem de la manera més transparent possible”. I en tot cas, afegeix, si un client necessita una cosa molt concreta, “és important per nosaltres que pugui trobar allà on convingui un responsable d’obrador”.

A aquesta família, la gestió de la tensió pròpia de la feina i del dia a dia es porta “perfectament bé” degut a que cadascú té la seva pròpia parecel.la. En Gabriel s’encarrega del pa, de tot el món vinculat a la farina i les masses mare, mentre que en Marc també toca la massa mare – tot i que en menor proporció - i bàsicament s’orienta cap a la brioxeria i la xocolata. Haver començat al negoci molt joves ha estat important però ho ha estat encara més, diuen, ser conscients del que significa treballar amb aliments des de ben petits. Això suposa que t’inculquen una forma d’organització, una manera de fer i una filosofia de feina que, al cap i la fi, suposa que és tan important treballar a dins de l’obrador com a fora. La mare dels tres membres d’aquesta generació, la Dolors Martí Grau – que durant molts anys va estar al peu de canó amb el seu pare, en Joan Mª Parés Costa – encara té a dir pel que fa al negoci i, de fet, com en Marc confirma és la veu de l’experiència: “com a totes les cases, però aquí ampliat al negoci”.

Els pares d’aquests tres germans van donar carta lliure als seus tres fills a l’hora de continuar el negoci familiar. Potser, apunta en Marc Parés, a l’hora de prendre la decisió hi va tenir a veure haver estat en contacte amb l’ordre i la disciplina d’un obrador...i saber com funciona...És clar que “hi va tenir alguna cosa a veure, però no ens van pressionar perquè continuéssim”. Tant és així que – rememora – “la meva germana va estudiar un ofici molt diferent i s’hi va dedicar però, en un moment donat, va fent-se saber que a ella el que de debò li agradava era el forn i treballar amb els de casa”. Tots van disposar de la llibertat per triar. En concret, en Marc reflexiona sobre el fet que, particularment, a ell sempre “per sort o per desgràcia – penso que per sort – sempre m’ha agradat molt i de ben jove, el pare – junt amb un comercial i bon amic – em va enviar a treballar a França, on vaig poder obrir una miqueta la visió del que és el món del pa i la pastisseria”.

Si els besavis de l’actual generació dels Parés aixequessin el cap i poguessin veure el forn tal i com és avui dia, probablement considerarien que “van encertar de traslladar-se a viure a Vilafranca del Penedès i instal·lar el seu punt de venda a l’Avinguda de Tarragona i, és clar, suposo que encantats que hi hagin hagut quatre generacions al darrera. Per la nostra part, seria bo que si hores d’ara entressin a la botiga els agradés el gènere que hi tenim i com el mostrem”. Amb el pas del temps, Forn Parés ha crescut fins a convertir-se en una petita indústria perquè, com planteja aquest vilafranquí, un obrador comporta contemplar tots els elements que exhibeix un negoci industrial a petita escala: transformació de matèria, producció, venda, transport, màrqueting,...i tot plegat “en un món molt competitiu i exigent”.

Les estratègies de futur al món del pa i la pastisseria passen perquè existeixi – i en aquest punt en Marc Parés és rotund – “una titulació oficial per a forners i pastissers”. De fet, a aquest professional li sembla increïble que en ple segle XXI no hi hagi uns estudis específics per a exercir un ofici, sigui de la naturalesa que sigui, i demana una reflexió al respecte com a país. Argumenta que no té sentit que algú que desenvolupi un ofici “no estigui titulat i, personalment, no ho he entès mai”. I en aquest sentit apunta que, a més de pròpiament l’aprenentatge, aquests estudis haurien de contemplar moltes altres matèries, com ara historia dels aliments, productes al·lèrgics, economia, normatives fiscals i laborals,...perquè, exposa, “avui dia pràcticament el 70% del meu temps l’he de dedicar a àrees que no són ben bé fer de forner o pastisser”. Aquesta situació comporta que “quan necessites un professional no saps on anar a buscar-lo, tot i que – assenyala – el gremi de pastissers està força avançat en aquest aspecte perquè compta amb l’escola, des d’on es treballa molt bé i es fa formació continuada. En tot cas, les institucions haurien de fer un cop de cap al respecte i posar a disposició del sector els mitjans necessaris per canviar aquest context”.

I amb una formació professional de qualitat i adequadament orientada, la ciutadania identificarà als bon professionals perquè d’una forma o altra hi estarà vinculada i sabrà reconèixer “la feina ben feta, per què està feta com està feta i per què té el preu que té. I a partir d’aquí, a una vila com ara Vilafranca del Penedès podrem desterrar l’engany i veurem com professionals que es donin a conèixer a peu de carrer com a forners i pastissers, ho faran tot acreditant que qui hi ha al darrera algú que coneix l’ofici i, per tant, garanteix que el que s’anuncia correspon amb la realitat”. 

En Marc Parés reflexiona sobre el fet que, sent tan importants en l’àmbit dels oficis factors com ara l’aprenentatge i l’educació, estiguin tan abandonats i que s’hagin establert més per cobrir l’expedient que d’una manera més seriosa per tal que existeixin unes normatives clares que exigeixin uns estudis a l’hora d’obrir un comerç i que es doni al client la seguretat que hi ha una persona entesa al darrera.

Pel que fa al futur a curt i mig termini, en Marc Parés es mostra “totalment optimista”. 

El programa “La Ràdio a la Rebotiga” comparteix les seves primeres conclusions

Després d’haver dut a terme les primeres 10 entrevistes quinzenals, l’equip de treball de La Ràdio a la Rebotiga ha considerat oportú fer balanç i recollir en un document tot allò que s’ha anat comentant durant el temps que fa que dura la secció (al voltant dels 7 mesos) i que, per separat, s’ha anat publicant en aquest blog, així com en el del llibre “Converses de rebotiga: pessics de vida” (http://conversesderebotiga.blogspot.com.es/).

En primer lloc, s’ha fet un recordatori de qui ha passat pels estudis de Ràdio Vilafranca i ha tingut la gentilesa de compartir amb l’audiència la seva experiència i el seu punt de vista. El que hem anomenat el “QUI”.

En segon lloc, hem fet un repàs a què s’ha anat dient en relació a l’experiència de cinquanta anys o més de negoci, botiga o taller regentat per una mateixa família. L’hem batejat com el “QUÈ”.

I en tercer lloc, s’ha intentat aglutinar totes aquelles pistes que han anat apareixent sobre les estratègies a seguir per tal d’intentar revitalitzar el comerç de proximitat en general. Aquest apartat ha estat el “COM”.

I en quart, i darrer lloc, hem fet referència a dos aspectes que considerem l’essència de tot plegat i que hem denominat “IMPRESSIONS”.

La Ràdio a la Rebotiga

Debat sobre el futur del comerç de proximitat…

 QUI?

La Dolors Rius, tercera generació de Cal Rius; la Sílvia Raventós, tercera generació al capdavant de Cal Busquets; en Joan Terrades, tercera generació de Sastreria Terrades/Terradesports; en Ramon Bertran Casellas, tercera generació, i en Ramon Bertran Simón, quarta generació de Pastisseria Bertrán; en Cuqui Runsó, segona generació de Fusteria Carpen; la  Montse Bolet, tercera generació de Floristeria El Parquet; en Joan i Raimon Solà Sebastià, tercera generació de Teixits Cal Solà; en Fèlix Balañà Montaner, tercera generació de l’Espardenyeria La Fàbrica; la Sílvia i en Josep Gràcia Giralt, rebesnéts de Cistelleria Giralt, i l’Eduard Arroyo i en Cisco Arroyo, segona i tercera generació respectivament de bar Cal Ramon.

QUÈ?

Pel que fa a les capacitats, s’ha d’estar fet d’una determinada pasta per poder assumir els sacrificis, horaris, problemes, maldecaps…que s’han d’anar solucionant dia a dia en un negoci familiar. Cal tenacitat per no llençar la tovallola.

Hi ha una frase interessant pel que fa a tota la cadena del producte fins que arriba al consumidor final: “Per bo que sigui el producte, s’ha de saber vendre”. En aquest sentit també s’apunta la importància del sentit de l’humor.

El relleu generacional: un dels principals problemes que té el comerç de proximitat és que en molts casos és el propi botiguer el que no vol que els seus fills continuïn exercint la professió i, és clar, sense la gent jove, aquest tipus de comerç es pot trobar amb serioses dificultats per adaptar-se als nous temps.

Cal tenir en compte que hi ha generacions que es veuen més forçades a continuar que d’altres.

Quan, ja no un tipus de negoci, si no que un ofici tendeix a desaparèixer.

Les grans superfícies, Internet, els outlets…suposen una gran competència…Però hi ha un valor que distingeix als establiments de proximitat com és l’assessorament, la informació addicional que el professional pot proporcionar.

Un part dels consumidors són conscients de quin tipus de comerç estan fomentant. I sap que el comerç de proximitat és molt més que un espai on es comercialitza un producte, solució o servei, té una dimensió social i cultural.

Cal acceptar la irrupció en el dia a dia de la tecnologia, sempre i quan estigui al servei dels professionals i beneficiï al negoci en positiu.

Pels que transformen matèries primeres té cada cop més incidència la utilització de matèries primeres de proximitat. Perquè argumenten – se sap d’on prové i perquè acostuma a ser de molt bona qualitat. Aquest concepte de comerç crea sinergies amb proveïdors, amb clients,…tot fent xarxa.

El concepte de treballar a mida.

En el cas dels oficis o tallers, les darreres dècades la part administrativa o burocràtica ha guanyat terreny a la part més creativa.

La manera de començar o d’iniciar-se en l’ofici continua sent vàlida generació rere generació: de jove, per baix i d’aprenent.

Moltes innovacions de tot tipus que, amb el pas del temps, han estat cada vegada més ràpides, i també ha canviat el concepte de les coses i de la vida social. Per tot plegat cal adaptar-se.

Cal saber desconnectar de la feina i viure la vida.

La importància que agradi la professió o el tipus de negoci familiar i el sector en el qual et mous. A part d’intentar fer un producte el millor possible i tenir passió per fer-ho bé, cal estar pendent del client, de les novetats, d’aprendre, de moure’s,…Fins i tot, en alguna ocasió s’ha parlat de “treballar amb alegria”.

Pel que fa als rols dins del negoci, fins i tot el petit comerç ha de tenir una mínima estructura i ben definida, en la qual els apartats han d’estar ben diferenciats, els projectes treballats, els comptes quadrats,…i comptar amb un bon full de ruta,…

La importància d’aprofitar les eines i el recolzament que puguin proporcionar en qualsevol sentit gremis, associacions i l’administració,…

Es demana més implicació de les administracions, no per ben bé subvencionar, si no impulsar el comerç de proximitat, en la línia d’introduir mesures imaginatives.

Enfrontar reptes com a col·lectiu.

La vocació ho fa tot més fa més suportable i senzill de digerir, sobretot les hores i hores de dedicació que, sovint, no tenen recompensa estrictament econòmica.

El fet de treballar amb la família és complex. Depèn de cada família. S’ha de saber separar de tant en tant. Cadascú ho porta com pot.

Probablement el comerç de proximitat ha anat perdent prestigi al llarg dels anys. Tot i això, pot ser una bona oportunitat per tirar endavant un projecte.

Es convida a deixar-se anar: a pensar en que el que es fa agradarà, i que el que es proposa tindrà acceptació.

En moltes ocasions el negoci tira endavant gràcies al suport i l’ajut de tota la família: temps, ànims, suport, energia….

Els autònoms no treballen en el millor dels marcs de regulació possibles i, sent un dels règims de treball que menys avantatges té, cal trobar-li al·licients com, per exemple, la creativitat o la llibertat de decidir.

Estar present a les xarxes socials com un aspecte important a tenir en compte. Procurar ser actius i eludir el to publicitari.

La crisi socioeconòmica dels darrers anys ha empès als propietaris dels establiments a activar-se i fixar-se en coses que, si no hagués estat així, potser mai no haguessin tingut en compte.

Els darrers anys han coincidit amb el retorn de pràctiques oblidades com, per exemple, recuperar els mobles antics o arreglar els que encara serveixen; dur a terme hobbies handmade;…

La importància de la ubicació del negoci al poble, vila o ciutat.

L’edat de començar a treballar al negoci familiar: molt diferent de la d’ara.

Invertir en educació, tant des del negoci cap al client com des del client cap al negoci.

COM?

• El futur passa per:

En general, estar pendent de tot el que passa al nostre voltant. I reflexionar-hi.

Existeixen diverses línies d’actuació. Cada casa és un món i, per tant, l’especialització podria ser una solució.

Conèixer el client i reaccionar en base a aquesta informació privilegiada. Animar-lo a entrar a la botiga o taller.

El consumidor va canviant els seus hàbits i, per tant, cal saber detectar les seves necessitats. El tracte, en aquest sentit, és vital.

Proporcionar valor afegit.

Apostar per la gent jove, l’emprenedoria i la formació. En aquest darrer cas es parla de les petites càpsules formatives i de la formació continuada.

Pensar en la gent molt jove que serà el client del demà. Connectar amb ell des del present.

Cal entendre que el consumidor pot comprar per necessitat o bé per impuls i que té un inconvenient determinant com és la manca de temps.

Fomentar l’esperit de col·laboració. Beneficis empresarials, però també emocionals per ambdues parts.

La viabilitat de la convivència, a  Vilafranca del Penedès, de diferents àrees comercials, cadascuna amb les seves peculiaritats.

 IMPRESSIONS:

El comerç de proximitat té futur: hi ha un públic per aquest tipus de negoci.

La importància d’aspectes com l’entusiasme; la il·lusió; el sentiment de pertinença; el fet de tenir un projecte entre mans; la satisfacció de la feina ben feta; el conèixer l’ofici o la feina i poder transmetre-ho,…

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 10

Entrevistem a l’Eduard Arroyo i en Cisco Arroyo. Segona i tercera generació de bar Cal Ramon.

Ubicats al bell mig del centre de la vila, estan al cas de tot. Fins fa molt poc l’Eduard i la seva dona, la Carme, i des de fa un parell d’anys – en el moment d’escriure el llibre “Converses de rebotiga: pessics de vida” s’estava acabant de perfilar el traspàs - en Cisco estan al capdavant del negoci familiar.

En Cisco recalca que “el relleu ha estat la meva intenció des d’un bon principi. Des dels inicis jo sabia que acabaria al bar. De fet, ja fa temps que ho tenia al cap”. I, és clar, es va donar la coincidència: a en Cisco se li acabava el contracte del negoci de restauració que tenia en el moment que els pares es jubilaven. Com que les dates van ser tan properes, ho van tenir molt clar.

I aquesta és una història que es repeteix a Cal Ramon perquè és tal qual com havia anat a la generació anterior. La Carme i l’Eduard van deixar un negoci de restauració que regentaven per agafar el bar familiar, que llavors era dels pares de la Carme. L’Eduard confia en que la dinàmica es torni a repetir amb els seus néts – “si és que volen fer-ho” – perquè, tal i com ell manifesta,  “estic molt content de la meva vida...de la meva feina. Vaig començar molt petit i he gaudit molt”.

L’Eduard es va haver de posar a treballar a l’edat de 8 anys perquè “a casa hi havia molta necessitat. El pare havia estat malalt i tot i que la mare feia feines, no teníem gairebé ni casa per viure”. Va començar a La Lecheria, repartint iogurts amb una moto i una bicicleta, i anava a l’escola només 3 hores al dia.

Els fills de l’Eduard i la Carme no han hagut de passar per això, però com diu aquest pare “també s’ho han guanyat”. Aquí, en Cisco apunta que no van començar a treballar als 8 anys, però que als 13 ja estaven contribuint a que el negoci rutllés. No exactament com el pare – perquè estudiaven -, però “sempre que s’havia de treballar es treballava”.

En quant a què suposa a nivell professional haver hagut de posar-se les piles des de tan aviat, en Cisco considera que “m’ha fet com a persona. També perquè és un negoci que s’està de cara el públic”. Reflexiona sobre el fet que, com tot, l’experiència va tenir pros i contres, però considera que “tenia més pros”. I explica que mentre que és cert que sorgien problemes i els pares eren a casa; de vegades no era possible cobrar;...però també cal esmentar que, diu, si et calia alguna cosa, t’ho donaven...”treballant és clar!”. I, per tant, amb el pas del temps ho valores positivament.

Ens remuntem a quan l’actual generació era jove i començava a treballar a l’establiment i a guanyar-se una mica el sou i li preguntem a l’Eduard si tenia la sensació que, d’alguna manera, explotava als seus fills i ens comenta rotundament que no perquè, com ell exposa, “els hi donava prou marge per a anar a jugar i gaudir...i és que mai els havia obligat”. Els fills tenien una educació, no els faltava de res i comptaven amb el seu propi espai de temps per anar a jugar a futbol o el que fos...ara bé estaven ocupats, “en el sentit que s’estaven formant en comptes d’anar amunt i avall pel carrer sense rumb. Més aviat els tenia a casa”. 

En Cisco, posant-se una mica en el lloc del seu pare, manifesta la seva satisfacció quan explica que els dissabtes el seu fill ajuda a plegar la terrassa. Comenta que li “omple molt” veure com amb 9 anys ja vol ajudar. Davant del comentari de si el nen ja està encaminat, en Cisco puntualitza que “faci el que vulgui indubtablement. Té un negoci obert, si ell vol, – igual que les nenes -..., però si puc evitar que continuïn la saga...” I és que – explica – el negoci dels bars ha canviat molt. Hi ha molta pressió, i “si vols que la cosa vagi bé t’has d’esforçar molt”. Per això preferiria que exercissin alguna professió que els ocupés de dilluns a divendres i els deixés el cap de setmana lliure per poder gaudir de la vida. L’Eduard no ho veu igual. Considera que el seu fill, en part, té raó, però que, al mateix temps, treballant entre setmana s’entra en una dinàmica de feina rutinària. Creu que s’hauria d’ajudar als joves a veure que si un vol alguna cosa, es pot aconseguir treballant. Tenint ambició i buscant la prosperitat. Ell explica que, quan va començar, treballava per altres – moltes hores per cobrar dues pessetes -, però ja llavors aspirava a tenir el seu propi negoci. I així va anar “poc a poc i vaig tirar endavant”. Una part d’aquesta empenta i entusiasme, l’Eduard admet que existeix perquè li agrada la feina. En aquest sentit, considera que “he tingut bons mestres al meu costat, que m’han format professionalment, m’han ensenyat a expressar-me i m’han proporcionat l’educació que no vaig tenir l’oportunitat d’obtenir al no poder anar a l’escola. Me’n sento molt orgullós”. Aquest veterà sosté que ha aprés molt exercint la feina i que segurament és per això que se l’estima. I afirma que “la feina te l’has d’estimar i, és clar, has de saber treballar”. En Cisco també expressa la seva estimació per la feina. De fet, afirma “és la millor cosa que he pogut fer”.  

També en Cisco creu que caldria fer una guia o un llibre sobre com s’han de comportar les persones als bars...”ja fa temps que hi penso”. Aquests professionals constaten que a l’hosteleria, així com a d’altres sectors que treballen de cara al públic, hi manca formació i educació de cara al client. Potser – pensen - perquè avui dia moltes de les persones que treballen al sector o porten un negoci del sector “no en tenen ni idea. Hi ha una certa deixadesa perquè popularment es pensa que un bar o un restaurant el pot portar tothom i que, a més, et fas d’or, i això és mentida”. És, com qualsevol altre negoci, - assenyalen - difícil de portar. I, per altra banda, en Cisco també reivindica una determinada manera de fer per part dels clients que, en moltes ocasions, no són massa empàtics amb els treballadors.

Pel que fa a la formació, no sempre acadèmica sinó moltes vegades subministrada per veterans del sector amb anys d’experiència, avui dia sembla ser que hi ha molts aspectes que no es tenen em compte. En algunes coses s’ha millorat, però en professionalitat s’ha empitjorat. Massa vegades – es lamenta l’Eduard – “les coses es fan de qualsevol manera”. (I en aquest moment l’Eduard fa gala de conèixer molt bé l’ofici quan s’esplaia en detalls inherents a la feina que – deduïm els presents - ben poca gent avui dia coneix...).

Aquest veterà ha vist com els seus companys de quinta s’han anat jubilant sense, moltes vegades, relleu. De manera que es van perdent metodologies de treball, però també fets intrínsecs a la feina com ara la celebració – el 15 d’agost, per Santa Marta – del dia de la patrona. Estèticament també han canviat molt els costums pel que fa a la vestimenta o bé a l’aspecte dels cambrers – explica - tot fent gala de com dominava l’ofici la vella escola.

En Cisco reconeix que el seu pare està a un nivell al qual ell no hi ha arribat mai. El pare “és un mestre i jo sóc un professional de l’hosteleria a la meva manera. He aprés dia a dia darrera una barra: una altra manera de treballar. I en gaudeixo molt...molt. He tingut un restaurant on he treballat molt bé i hi he estat molt de gust però, com que em vaig criar a Cal Ramon,...m’agrada estar a Cal Ramon...i m’hi trobo com a casa meva”.

En Cisco explica que els clients es porten bé amb ell i que, després de tants anys d’ofici, té la sort o la desgràcia que quan un client entra per la porta de l’establiment ja intueix que ve a buscar.

Segons l’Eduard, el futur dels bars passa perquè els professionals del demà vagin a l’escoles d’hosteleria i aprenguin, però - adverteix – cal també observar l’evolució de la societat: l’economia que té, el sistema que la regenta,...Abans, recorda, hi havia la figura de l’aprenent...que no cobrava, però que sabia que al final tindria un ofici i cobraria. Avui dia, apunta amb desencís, els joves no tenen al·licients en aquest sentit. En Cisco és encara menys optimista quan afirma que el bar de tota la vida “se’n va a fer punyetes”. Sembla ser que tot plegat està evolucionant molt de pressa perquè ni s’ofereix el que s’oferia fins ara ni són regentats, en la majoria dels casos, per persones autòctones. Lluny de criticar la situació, aquest cambrer creu que és inevitable perquè si no és com ell – que li agrada molt el que fa – quan arriba una bona proposta, és difícil no acceptar-la. Es consideren afortunats d’estar ubicats on estan ubicats i de tenir un establiment com Cal Ramon. I, de fet, en Cisco rubrica l’entrevista afirmant que ell considera que ha trobat professionalment el seu lloc.