La Ràdio a la Rebotiga. Crònica programa 9

Els convidats del programa són la Sílvia i en Josep Gràcia Giralt, rebesnéts del fundador de Cistelleria Giralt, una botiga que també és coneguda a alguns pobles de la comarca com a “Cal Sevé”.

“Cal Sevé” és el sobrenom de l’establiment del pare del rebesavi, que es deia Severo. En Josep comenta que “antigament la gent de Pacs, Sant Martí Sarroca, Torrelles, Pontons,...quan havien d’arreglar el carro a Ca l’Esparter o comprar corda parlaven d’apropar-se a Cal Sevé i avui dia encara se’ns coneix i ràpidament se’ns identifica per aquest sobrenom”.

“El que hagi de ser serà” deia la mare d’aquests dos botiguers i, per tant, l’anterior generació del negoci. Aquesta màxima, aplicada al dia a dia, la Silvia indica que es tradueix en “deixar-se anar: pensar en que el que fas agradarà, que el que proposes tindrà acceptació...”. De fet, a aquesta comerciant la motiva fer els aparadors diferents i canviar-los molt sovint – desterrant una visió estàtica -, tot donant a entendre al públic que allò que se li suggereix pot formar part de casa seva perquè, considera la Sílvia, “la casa diu molt d’un mateix i, en certa forma, reflecteix el tarannà d’una persona o bé d’una família”. En aquest sentit, des del seu establiment proposa que la llar canviï i evolucioni tal i com canvia i evoluciona qui l’habita. Incideix en que el fet que ella no rep cap pressió a l’hora de muntar els aparadors i que això es nota en el resultat final.

Mentre la formació acadèmica d’en Josep està vinculada a la història, la de la Sílvia ho està a la decoració. Quan se li pregunta sobre si, quan estudiava, pensava que exerciria la professió d’aquesta manera explica que no ben bé, que s’imaginava “una trajectòria laboral no tan vinculada a la botiga”, però després de treballar en diversos projectes en altres àmbits del sector se n’adonà que, tenint la botiga, “podia fer que tot plegat anés de la mà: altre cop deixar-me anar i fent-ne la meva feina”. De fet, especifica, “quan adquireixo material per la botiga no ho faig pensant en conjunt. M’agraden peces per separat i, després, acaben conjuntant. Considero que s’ha d’anar comprant el que t’agrada i, a partir d’aquí, sorgeix l’harmonia. I és que les persones jo ho som un mica així”.   

En quan a si els hi agrada la seva feina, aquesta generació de Cistelleria Giralt admet que sí, que gaudeix molt quan el client li dóna l’oportunitat de fer la seva feina. És llavors quan per ambdues parts – botiguer i client - es deixen anar i junts aconsegueixen que aquest darrer s’estigui bé a casa seva.

Aquesta saga és de 1870. A cadascuna de les generacions fins arribar a la cinquena, com explica en Josep, “ens ha agradat conservar el patrimoni que llueix a casa nostra que, a més, no és nostre sinó que és de Vilafranca. Creiem que li dóna a la botiga una patina diferent a la que pot tenir un altre comerç i, per això, quan vam fer les reformes, vam decidir conservar-lo tan bé com poguéssim. De fet, és dels pocs trams de muralla que es conserva en un edifici públic i que, per tant, es pot visitar”.

Pel que fa a les estratègies de futur del comerç de proximitat, la Sílvia deixa clar que cal que cadascú tingui clar quin es el seu posicionament en relació a, per exemple, un centre comercial o un comerç de grans dimensions. En aquest sentit, insta a que es coneguin les eines de les quals es disposa i s’utilitzin en favor del client. Aquesta decoradora ens explica que és partidària que “els clients s’enduguin les coses a casa i les provin...que, per exemple, les recullin el dissabte per la tarda i les col·loquin i les tinguin a casa el diumenge perquè vegin com els hi queda. Segur que queden més convençuts”.  Però no contenta amb aquestes eines, si cal es desplaça a casa dels clients i els hi porta producte de la botiga i, un cop allà, fa proves. El client “gaudeix i jo també, i és una manera de fer que no té competència, per dir-ho d’alguna manera”. També assenyala el fet d’estar a les xarxes com un aspecte important a tenir en compte. Cistelleria Giralt, en concret, “és a Facebook i a Instagram i procuro ser molt activa i penjar gairebé cada dia alguna proposta: fotografies, idees, novetats, ofertes, descomptes,...”. S’ha convertit en una rutina el tipus “...i avui què els hi comentaré...” Això sí, procurant eludir el to publicitari. Aquesta pràctica, diu, “ens ofereix l’oportunitat de compensar el fet que la botiga no estigui ubicada ben bé al centre de la vila”. Sobre si considera que ha apostat per aquestes eines perquè, en certa forma, s’hi ha vist empesa, aquesta generació argumenta que “el que hem viscut aquests darrers anys ens ha fet activar i fixar-nos en coses que potser mai no haguéssim pensat. I són coses que ens han de passar. Acabes traient coses d’allà on et semblava que no hi havia res. És un procés lent encara que des de fora sembli més ràpid...i n’acabes fent una rutina. No sempre cal que parlem d’actuacions integrals...de vegades amb una cosa senzilla canvies molt. I, per tant, no sempre parlem de gran pressupostos”. I, en aquest sentit, la porta de Cistelleria Giralt “sempre està oberta perquè la gent s’atreveixi a entrar i es deixi anar”.

En Josep Gràcia recalca que un establiment com el que regenta junt amb la seva germana és el resultat “d’un esforç màxim i, com que ens agrada, crec que a força de voluntat i d’adaptar-nos als canvis perdurarem”.

En aquest cas, el secret de la convivència a nivell professional i familiar entre germans passa per complementar-se. Cadascun proposa segons al seu criteri i l’altre tendeix a donar-li suport perquè confia en la seva experiència. Coincideixen a destacar que els darrers anys, coincidint amb la crisi, les persones han tornat a dur els mobles vells a arreglar i, d’aquesta forma, com assenyala en Josep, “s’ha tornat a la cultura de la recuperació”.

Pel que fa al tipus de client, la Sílvia recalca la importància del consumidor del demà. S’ha d’estar pendent del que demana la gent: dels joves, dels que volen donar nova vida als objectes,...I fer-ho, com apunta en Josep “és un al·licient perquè cada dia t’entra gent per la porta que pensa com tu”. I és que, com conclou la Sílvia, “quan connectes amb el client, treballes més de gust i el resultat sempre és més bo”. 

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 8

El convidat del programa és en Fèlix Balañà Montaner, tercera generació de l’Espardenyeria La Fàbrica.

En aquest cas ens trobem davant d’un comerç de proximitat on s’hi porta a terme un ofici que tendeix a desaparèixer. Tal i com assenyala en Fèlix, “els oficis no estan pagats. En aquest cas, en concret, el de l’espardenya”. Aquest negoci familiar ha tingut la sort, com diu un dels seus descendents, que “a la meva parella li agrada molt l’ofici i en sap més que jo. Ha après a envetar...passar vetes...encintar...en definitiva...passar les vetes a les espardenyes”.

L’avi, en Pepet Montaner, tenia un negoci de barberia i espardenyeria i com que llavors no hi havia tanta gent, quan no pelaven o afaitaven, feien d’espardenyers. Dos oficis en un mateix espai. Una circumstància no tan llunyana en el temps, però que sembla molt difícil d’emular avui dia perquè, sospita en Fèlix, “a nivell d’impostos seria inviable”. Pel que fa a treballar amb la parella, aquest veterà botiguer considera que és una circumstància que li ha donat vida, si bé, com explica, no conviuen durant el dia a dia. Ella viu a una altra població. En aquest moment, aprofita per expressar el seu descontent amb una mitjà de transport com és el tren, que en el seu cas no facilita la fluïdesa a la feina degut a la seva manca de puntualitat. En qualsevol cas, han buscat i han trobat una manera pròpia de treballar, en la qual es combina la botiga amb la tasca feta a casa.

En Fèlix explica detalls sobre l’ofici, com ara quan arriba la Festa Major i cal envetar la comanda de les espardenyes de tots els membres de tots els balls. Per exemple, en el cas dels diables “hi ha una hora de feina mínim de passar vetes i també cal tenir en compte l’estona que cal dedicar a tallar les vetes...”. En aquest particular, comenta que “aquest any contaré les hores i els metres de veta i ho faré constar a la factura que faré arribar a l’ajuntament”. En Fèlix està d’acord a innovar, però recalca que en aquest cas és l’ofici en general el que es perd perquè les persones que es dediquen a elaborar cadascuna de les matèries primeres “que nosaltres utilitzem es van fent grans i, per tant, és fa dificultós continuar, encara que vulguis”. El risc de tot plegat és acabar amb un producte que, en part, sigui fet a màquina. Ara bé, cal tenir en compte – com adverteix en Fèlix Balañà - “que no serà, entre d’altres coses, un calçat tan còmode”. Potser l’administració, diu aquest artesà, hi hauria de fer alguna cosa en aquelles províncies on tradicionalment els professionals i artesans elaboren les diferents parts del procés. Tot i això, aquests darrers anys firmes de sabateria de prestigi de casa nostra han agafat el concepte d’espardenya, li han donat el tomb i l’han posat de moda – “a preus astronòmics” puntualitza aquest botiguer -. Aquesta ha estat una circumstància que ha suposat certa repercussió i que ha donat feina, assenyala.

Pel que fa als botiguers com ells, que encara continuen exercint l’ofici, en Fèlix comenta que “...que passin vetes hi ha una persona a Vilanova, amb qui ens ajudem, però que no s’hi dedica exclusivament perquè el seu ofici és el de cuiner. És un creatiu. Per la comarca, que jo sàpiga, no crec que hi hagi ningú...bé...sí...a Valls hi ha una senyora que ho fa, es diu Candela, i el cert és que un dia d’aquestes ens hem de conèixer...Un dels altres problemes amb que també topem és trobar les eines perquè són antigues, les que tinc són de la mare o del avi...Sí que és cert que una vegada un senyor me’n va fer unes – sort d’això! – però la gran majoria són antigues”. I és que la qüestió, resumeix, és que no n’hi han.

Quan els integrants de l’Espardenyeria La Fàbrica diguin prou sembla ser que hi haurà relleu generacional perquè algú ja s’ha interessat pel negoci i, per tant, les persones que necessitin espardenyes de vetes tindran un lloc on continuar anant. Pel que fa a ells, que ja s’han estrenat a les fires d’artesans, pensen que potser continuaran per aquí. Ara mateix ja munten la paradeta a algunes fires i, a més de vendre producte, passen vetes davant de la gent – “anem fent feina” - i, com per animar als assistents, posen una cadira a l’abast de la gent per si algú s’hi vol asseure a observar – “la gent comenta que li porta records” - o bé a passar vetes. En aquest sentit, un públic agraït són els nens, als quals els fascina el que ens veu fer.

Trucada: L’Eulàlia, també descendent d’uns avis que feien de barbers i espardenyers, recorda com els avis envetaven i, en concret, la iaia cantava mentre ho feia i, per tant, dedueix que allò la feia feliç. Lamenta obertament que l’ofici es perdi perquè, al cap i a la fi també és cultura. Pel que fa al comerç de proximitat considera que s’hauria de fer molt per aconseguir conservar-lo. Ella, comenta, té per costum anar a comprar a les botigues a peu de carrer i creu que una de les qüestions cabdals és l’edat. De fet, exposa, el jovent tendeix a no anar-hi tant. Potser, reflexiona, amb la irrupció d’una sèrie de nous productes i el reciclatge es pugui contribuir a donar el tomb en aquest sentit. Quan tanca una botiga petita de la vila – explica – “em sap molt de greu. A mi potser m’agrada perquè ja he nascut amb això, però és que valoro tant conèixer a aquella persona amb qui tracto i a qui li compro”.

En Fèlix ha pogut comprovar que hi ha un interès dels ciutadans per saber què passarà amb la botiga quan ells tanquin...per, en definitiva, donar-los suport perquè puguin continuar quan més temps millor. Comenta que, pel que fa a la paradeta, cada dia van avançant una mica més perquè apareixen noves propostes, tant pel que fa a l’àmbit geogràfic – cada vegada una mica més lluny - com pel que fa a la quantitat de dies que hi són – d’aquí a poc s’atreviran amb tres dies en comptes d’un -. Diu que els ho demanen “perquè no hi ha ningú que ho faci” i, a més, hi ha el contacte amb la gent que “si tu vols, t’enriqueix”. La gent s’acosta i pregunta, observa,...entaulen converses. Tot practicant les tasques de l’ofici, amb honestedat i “fent el que un sap fer – sense fantasmades, per tal de ser respectuós amb tantes i tantes persones que han passat per l’ofici – fas feina i t’ho passes bé”.

En Fèlix tanca l’espai recordant un dels finals tradicionals a l’hora d’explicar contes:

“Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s’ha acaba”

Desitja, finalment, molta salut i, sobretot, moltes ganes de riure.

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 7

Els convidats a aquest programa són en Joan i Raimon Solà Sebastià. Tercera generació de germans al front de la botiga de Teixits Cal Solà.

En primer lloc, es comenta una reflexió que apareix al llibre i que és una mica el leitmotiv de la botiga: “Si un treballa amb alegria, a més de guanyar-se la vida, pot gaudir de la feina” . En Joan – autor de la frase en el seu moment – apunta a que “tota la vida ho hem procurat. De fet, considerem que és la base de la vida   i també de la societat: el que facis, que ho facis content. Tenim la botiga com a herència familiar - ens ve dels nostres avis i per circumstancies l’hem volgut seguir -, i els nostres antecessors ens van saber transmetre allò d’intentar treballar amb alegria. I és que cada dia és un nou dia, i cal lluitar i procurar passar-s’ho bé”.

Li preguntem a en Raimon com es això de treballar amb el germà i més si és el gran. Ell ens respon que no hi ha cap problema. És clar que “és com totes les coses, té avantatges i també inconvenients”. Quan es porta en comú una botiga – assenyala -  sorgeixen petites discussions...que no deixen de produir-se en el marc de la família i “un ja sap en què ha d’“apretar” més i en què ho pot fer menys. Fa molts anys que treballem junts i ho portem molt bé”. Cal puntualitzar, però, que cadascun dels germans s’encarrega d’una sèrie d’apartats, una mica diferents els uns dels altres. “Tots dos – afirma Raimon - sabem fer de tot. Ara bé, pel tipus de feina que fem, en Joan s’encarrega més d’estar de cara el públic, de visitar els habitatges dels clients, mentre que jo em centro més en la rebotiga”.

El fet de tenir a l’estudi a en Raimon ens permet enllaçar amb la Festa Major. I en aquest sentit es remarca la importància que un administrador hagi estat ell, donat que – un cop més – un comerç ha estat un emplaçament útil de cara a d’altres usos que no són pas el seu pròpiament. En aquest cas Cal Solà, pel que fa a la logística de la preparació de la Festa Major 2016, ha estat oficina, magatzem, punt de trobada, secretaria,...En Raimon puntualitza que, evidentment, “a l’estar la botiga ubicada al centre – la resta d’administradors no comptaven amb aquesta circumstancia – suposava una disponibilitat, encara que tot plegat s’ha dut a terme d’una manera controlada”. I, de fet, això reitera allò que un comerç, en ocasions, acaba sent molt més que un espai on es comercialitza un producte, solució o servei. Una situació com aquesta – que, recorden aquests germans, no es poden permetre totes les persones que exerceixen d’administradors - ha suposat que la estructura i organització de l’establiment s’hagués d’adaptar a les circumstancies i que l’estiu hagi estat diferent i, per suposat, “tot i que n’estem encantats – diu en Joan – hem anat de bòlit, substituint-lo amb ell en part de les seves tasques,...” I, de nou, també s’ha fet evident que un comerç de proximitat pot ser també un referent a nivell de la vila. I en aquesta línia, en Raimon recorda que “els anys que fa que hi som i la nostra implicació amb entitats de la vila – en Joan ha estat president del Centre Vila – fa que ens coneguin els clients, però també els no clients”.

El tracte personal – diuen alguns estudis – està deixant de ser apreciat per la societat però, en canvi, és un dels punts forts de Cal Solà. Serà que hi ha gent per a tot? Ells creuen que sí, en Joan recalca que es parla de “la deshumanització de les persones però, en tot cas, - precisa – qui vol ser un “estaquirot” (per dir-ho d’alguna manera) ho pot ser i qui prefereix ser tractat d’una forma directa i personal, ho trobarà al nostre espai com ja fa gairebé 100 anys”. Una tercera generació que s’espera – desitgen obertament - que continuï tirant endavant.

Hi ha d’haver gent per tot, reflexionen...En Raimon recalca, a més, que a un tipus de botiga com la que ells regenten no és per entrar i passejar-hi, és un establiment més personalitzat on la persona que està de cara al públic ha d’explicar i ensenyar tot el que té. Perquè, és clar, el client sap el què vol, però quin tipus de producte, com ha de ser la solució, quina funció ha de tenir la instal·lació...al cap i a la fi, con conclou en Raimon, “vénen a assessorar-se. Després, et compraran o no, però volen sortir sabent el què es porta i el que no; el que el pot fer i el que no. És molt diferent d’anar a un gran supermercat on agafes una unitat, la pagues i te’n vas”. Cal Solà té aquesta responsabilitat de transformar un producte base en un de concret segons les necessitats de la persona que entra per la porta. S’informa pel que fa al material, als colors...”perquè volen saber i que els aconsellis. De vegades, també es posen enterament a les nostres mans i llavors acostumem a tirar de la nostra experiència per empatitzar amb el client i proporcionar-li allò que deduïm que li cal”.

De l’empenta i inquietud de l’avi vallesà, en Joan Solà Solé, que va venir a parar a Ca l’Estevet, a Vilafranca, per tal de fer de dependent, en Joan explica que queda “la mateixa empenta i il·lusió d’aquell avi tan ben vestit que se’n va fer un fart de treballar”. Tal i com ell il·lustra molt bé: “el cor segueix batallant cada dia per intentar tirar les coses endavant”.

Les estratègies de futur per la supervivència del comerç de proximitat passen, en el cas de Cal Solà, pel contacte i la calidesa vers el client i per tocar molts tipus de producte vinculats a la llar, tenint en compte que no es limiten a allò estàndard, sinó que, com incideix Raimon, “ho fem pràcticament tot a mida. De fet, intentem tocar totes les tecles i intentar tocar-les bé. Ens poden demanar el que vulguin – dins de les nostres possibilitats, és clar - que ben poques vegades no ho hem pogut proporcionar”. I afegeix que cal ser primmirat i estar atent a tot allò que demanen des de l’altra banda del taulell i si, al final, no es pot servir, oferir alternatives. Una cosa que acostuma a funcionar.

La moda al tèxtil de la roba de la casa no és tan canviant com al sector de la roba de vestir. No hi ha grans innovacions. Sí que hi ha, però, tendències.

En Joan és qui va a casa dels clients i, com recalca, “vaig a fer la meva feina i, per tant, el que intento és orientar en tot allò que puc . Si tenen el llit per fer – que entenc que és el més normal a les 9 h del matí – com que no seré jo qui els hi faci...”. Aquest botiguer – que ha visitat de l’ordre de 20 domicilis per setmana des de els 17 anys - n’és molt conscient que la discreció és essencial per exercir la seva feina. A nivell mundà o d’aprenentatge personal i professional visitar un domicili aporta moltes pistes sobre el client i això ajuda a recomanar-li una solució o una altra. A més, afegeix, aquest bagatge permet “discutir” amb el client i, encara que sembli mentida, en moltes ocasions donar-li pistes sobre allò que li convé – fins i tot de vegades en detriment dels interessos de la pròpia botiga -, com és el cas que, apunta, “vegis clar que en aquella casa convé un tipus de producte que et reportarà menys benefici perquè precisa, per exemple, de menys metres de roba. Ara bé, el client sempre mana en última instància”. De fet, aquest professional admet que s’ho passa molt bé en aquestes situacions, sobretot gràcies al seu tarannà.

De vegades, admeten ambdós, “no tenim el dia o bé hi ha persones que són més complicades”. La part final de la secció serveix per aprofundir en aquells detalls d’estructura de treball que, de vegades per malentesos, poden arribar a complicar molt la feina del dia a dia. Tot plegat, això sí, amb sentit de l’humor. 

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 6

Montse Bolet. Tercera generació d’una saga de floristes.

En el cas de la Floristeria El Parquet l’amor per la natura és un element inevitable que es va repetint al llarg de les diferents generacions. A l’època de l’avi - que eren pagesos -, com explica la Montse, “era una manera de subsistir”. Tractava amb plantes i herbes, però sempre ho complementava amb alguna cosa de flor. I, és clar, “el meu pare va ser jardiner i productor de flors. També una tieta meva i una cosina, o sigui que hem estat sempre envoltats de flors. Ha estat una línia de vida”.

Aquesta tendència, comenta aquesta professional de la floristeria, “segurament té a veure amb com ens han transmès la professió”. Ara bé, puntualitza, cal tenir en compte que hi ha generacions que s’han vist més forçades que d’altres a continuar. El seu pare – recorda – “n’és un representant dels que es van veure obligats a seguir aquell negoci que l’anterior generació havia iniciat”. I, personalment, ella no considera que la vagin obligar, però sí que “al ser filla única, les circumstàncies t’influencien”. Ara bé, un cop es va decidir, explica que va fer el següent raonament:

1. He de treballar

2. He de dedicar-hi moltes hores per poder-ne viure i, per tant,...

3. Aquesta és la meva feina perquè jo l’he triada, així doncs,...

4. A gaudir-ne...

Tot investigant, aprenent, i tirant endavant...i és que no hi ha mitges tintes. Has d’intentar “sempre anar al davant”.

Coincidint amb la generació de la Montse Bolet va aparèixer la formació reglada – endreçada - i, per tant, una important conscienciació pel que fa a la importància de la formació a la hora d’exercir la professió. De fet, aquesta vilafranquina considera que va ser “la diferencia que va marcar la meva època”. Ella, a través del material visual i audiovisual que li arribava, s’adonava que estaven passant coses diferents en relació a l’ofici i ella volia que això li expliquessin. Aleshores va descobrir que recentment s’havia posat en marxa a Barcelona una Escola d’Art Floral i de seguida s’hi va apuntar. Sempre ha estat molt en contacte amb la docència - com a alumna, com a professora i en la actualitat com a presidenta de la fundació de l’escola - perquè “hi crec fermament”. De fet, ella és la primera que es continua formant perquè “cal fer-ho; perquè sempre surten coses innovadores i apareixen tècniques noves; perquè em veig atreta per l’art efímer que, en si mateix, ja és un món,...”

L’art floral efímer – com assenyala la Montse - és màgic...precisament pel fet que dura tan poc,...I és que, com argumenta, “ja hi estic acostumada”,...Els professionals que es decanten per aquest vessant treballen amb “un fons molt immediat” i, en conseqüència, els encàrrecs s’han d’idear i materialitzar, i poden durar un màxim d’una setmana. Sí que se’n pot deixar constància mitjançant fotografia, per exemple, “però el moment que s’acaba i que té un temps finit és xulo”. Tal i com recalca la conductora del programa, la Sílvia Delgado, la Floristeria El Parquet exhibeix al seu establiment una frase molt significativa en aquest sentit: “L’efímer no és caduc, és bellesa de l’instant”. Una frase que li agrada i que sent que la identifica. El públic, apunta, “valora i entén aquest concepte d’art floral que inclou un missatge”. De fet, a tothom li agraden les flors i, com diu aquesta florista, “en base a la meva experiència, els últims anys el fins i tot el posicionament dels homes envers les flors, per exemple, ha anat canviant”.

Així mateix, la Montse puntualitza que “no em sento tan botiguera com artesana, entenent el que dic com que sóc algú que, tot i que compra hi ven, també transforma”. Cal tenir en compte que amb el material efímer “s’ha de ser molt disciplinat i constant, i dedicar-hi moltes hores”.

Segons el seu punt de vista, la continuïtat del comerç de proximitat passa per “diferenciar-se, sobretot en com ens relacionem amb el client i amb què li oferim. Potser podem contrastar l’anonimat de les grans superfícies amb una tasca del dia a dia que inclou, a més de ser professionals, exercir de psicòlegs, de mediadors,... Personalitzar els productes, estar especialitzat,...I la diferència no ha d’estar tant en el preu – que també – com en solucionar o satisfer una necessitat al client”. La Montse considera que el de les grans superfícies és un plantejament diferent i, per tant, no cal dedicar energies a imitar-lo. I és que, com ella indica, “és desmoralitzant veure que s’obren i tanques botigues amb tanta freqüència”. Un nucli urbà ric no deixa de ser com un centre comercial a cel obert. “Nosaltres mateixos – reflexiona -, quan viatgem, busquem aquest tipus d’establiments de proximitat, com els que tenim aquí”. D’altra banda, aquesta florista creu que la gent jove no concep passar tantes hores tancada en una botiga. Més aviat tendeixen a fer de freelance i, per tant, “acaben disposant de certa flexibilitat”. La Montse aprofita per denunciar el fet que els autònoms no tenen el millor dels marcs de regulació possibles i, per tant, es tracta d’un règim de treball que poques avantatges té. Ella creu que “sortirà una formula que replantejarà el tema i comportarà al·licients. Sempre hi ha un emprenedor que destaca, però no és el més habitual. No veig la sortida, no sé cap a on anirà la cosa...”

Estar bé tantes hores a la feina comporta molts aspectes positius...De fet, diu, “no m’importa mirar enrere. Estic contenta del que he fet, de les decisions que he anat prenent: al cap i a la fi, tu decideixes. Me’n penedeixo de molt poques coses i sóc conscient que encara hi ha moltes coses per fer”. Té previst estar en actiu fins als 65 anys degut als autònoms. I tot enfocant la mirada vers el futur, es planteja “impartir formació en forma d’organització de tallers a l’escola. Tinc ganes de fer moltes coses...De fet, aquelles propostes externes que m’arribin i m’engresquin, sempre que els seus responsables s’encarreguin d’organitzar, poden comptar amb  mi”.

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica programa 5

El convidat del cinquè lliurament de La Ràdio a la Rebotiga ha estat un representant de la segona generació de la Fusteria Carpen: en Joaquim Runsó, més conegut com a Cuqui Runsó.

S’inicia l’emissió i de seguida ens endinsem en matèria: “Som un taller dels que cada cop en queden menys. Som fusters que ho toquem tot. Avui dia, el ram de la fusta està subdividit en nombrosos camps i cada cop s’ha anat optant més per l’especialització i per utilitzar material estàndard, de manera que en l’actualitat es podria dir que més aviat hi ha muntadors i fusters. Un taller de fusteria treballa aprofitant al màxim l’espai i no es veu limitat a haver de fer la seva feina adaptant-se a les mides que li poden venir establertes per un fabricant. Treballant a mida es pot aprofitar un espai petit, mentre que quan es fa de manera estàndard, aquell racó tendeix a perdre’s. Estem en situació, a més, d’oferir molts acabats i detalls que altres professionals – precisament per aquesta tendència a haver d’adaptar-se al que hi ha – no poden proporcionar. Està clar, però, que tal i com està la feina, si ens demanen un projecte estàndard  és clar que també l’agafem. No està el panorama per dir que no a res. Ara bé, en el que ens agrada més treballar – on ets sent més artista i creador d’un objecte – és en una feina a mida. Però, reitero, ara mateix et demanin el que et demanin, benvingut és”.

En Quimet Runsó Ramoneda encapçalà la primera generació d’aquesta fusteria. I, al respecte, en Cuqui comenta: “El meu pare i els de la seva generació – que ara ronden els vuitanta anys - les van passar de tots colors. Sobretot de joves. Sortien d’una postguerra i, és clar, les van passar magres. Tot estava complicadíssim. Va fer d’aprenent de molts oficis fins que li va enganxar el cuc de la fusta. Va aprendre l’ofici aquí, a Vilafranca, i en un moment donat es va decidir a muntar el negoci pel seu compte”. En Quimet ha expressat en més d’una ocasió la seva satisfacció pel fet que els tres fills el seguissin – que els hagués sabut transmetre’ls l’amor per l’ofici. En un principi, tots tres fills van entrar con a fusters però, a mesura que avançaven als anys la càrrega administrativa anava sent més feixuga i, per tant, o es contractava un gestor o bé un dels integrants de la família havia de destinar una bona part  de les seves hores de treball a desenvolupar aquest vessant del negoci, sens dubte de caire més burocràtic. I li va tocar a en Cuqui, en gran part degut a la coincidència d’aquesta evolució amb una lesió que el va obligar a sotmetre’s a una operació delicada i que el va mantenir allunyat del taller. Es va formar en aquest sentit, tot i que encara troba a faltar aquesta part més creativa que, fonamentalment, avui dia desenvolupa a casa. De fet, reflexiona, “el cuquet de la fusta no l’he perdut mai”.

Tot i que la feina l’absorbeix, aquest artesà té molt clar que “cal viure la vida i desconnectar de la feina perquè, si no, tot gira al voltant de les necessitats del taller”.

Per descomptat que, des d’un punt de vista tecnològic, la part administrativa ha d’estar informatitzada mínimament, sobretot per poder disposar de bones eines amb les quals treballar: comptabilitat, facturació, pressupostos,...I tot plegat per no acabar destinant un munt d’hores a una tasca gens productiva que, a més, aniria en detriment “de la que sí que ens interessa des d’un punt de vista productiu, que és la de la fusteria”.

El fet d’intentar que els integrants del taller responguin a les necessitats diàries del que està a la part d’administració és un dels cavalls de batalla que més es repeteix en els negocis familiars. És cert, diu el convidat, que cal treballar al taller, però un cop s’ha treballat cal facturar, negociar les condicions – si és que no s’han pactat prèviament -, fer front a les despeses de material i del local,...Abans sí que s’acabava una feina, recorda, i cobraves de seguida; avui dia, però, s’ha de seguir un procediment i moltes vegades “perseguir” al client. S’ha d’estar a sobre, puntualitza, i moltes vegades aquesta és una tasca que no es veu. El Web “també el gestiono jo perquè correspon a la part administrativa i, de fet,  la feina artesana – amb el panorama d’establiments que hi ha avui dia al mercat -  ha passat a ser un més dels oferiments”. En una societat com la de fa uns anys – exposa – les persones concebien un moble com una peça única, com una mena de petita obra d’art feta especialment per a elles, que havia de, en principi, durar tota la vida. Avui dia – reflexiona – els mobles o les reformes – com, per exemple, la d’una cuina – es fan pensant en que d’aquí a pocs anys es canviarà i, és clar, la realitat no pot ser la mateixa. A més, antigament es feia vida a casa, mentre que avui dia on es veu en què et gastes els diners és en el que llueixes o bé allà on vas de viatge. Ha canviat el concepte de les coses i de la vida social i calia que “ens hi adaptéssim” i, és clar, Internet és una via per arribar a tothom.

El futur de tallers com el nostre...

Tot i que cada vegada costa més viure d’una feina artesana i que, a més, és complicat fer-ho...cal tenir present que un lampista – per exemple – té la força d’una reglamentació o d’una documentació oficial que l’avala, mentre que als fusters ningú no ens certifica la qualitat i seguretat de la nostra feina i, de fet, se’ns demana que tapem els possibles defectes que hagin pogut cometre paletes o bé que dissimulem les imperfeccions...I és que la gent prioritza el preu sobre la qualitat. Tot i així, comenta en Cuqui, “mai deixes de guiar al client des de la sinceritat, dient-li quin tipus de solució li pot anar bé en cada cas i argumentant-li el per què”. I, insisteix, el sol surt per tothom, però cadascun dels que integrem el mercat hem de ser honestos amb el producte que proporcionem.

Els artesans “trobem a faltar que els clients valorin la feina ben feta, tot i el preu”. Els que encara ho fan – diu - acostumen a ser gent gran i, per tant, representen la fi d’una etapa. Però també és comprensible perquè a la societat d’avui dia la trajectòria vital de les persones no és tan estable com abans. Al haver-hi més mobilitat, l’adquisició d’un moble es converteix en una inversió que proporcionarà utilitat durant un període molt concret de temps i que, després, probablement no es carregarà amunt i avall. Per tant, la gent no es planteja dedicar-hi massa diners.

El relleu generacional costa...l’ofici ha perdut l’encant una mica degut els factors que hem anat enumerant i també a causa d’altres...fins i tot, diu en Cuqui, recalcaria que s’ha perdut la implicació i il·lusió del client pel producte final: aquell procés que consistia en idear el moble que es volia en funció de l’espai; que el professional fes la idea seva i la reflectís en un dibuix que, al final, s’acabava materialitzant. O bé “havia vist un moble a no sé on i la nostra feina consistia en adaptar-lo a l’espai del que es disposava”. Avui dia és l’ordinador qui, amb una sèrie de programes informàtics estàndard, marca la pauta, i el client s’hi adapta. Es perd el factor creatiu per ambdues parts. Potser ens manca temps...

D’uns anys cap aquí està sent dur...Sempre ens quedarà la pausa del matí per fer família més enllà del negoci...

“La Ràdio a la Rebotiga”. Crònica Programa 4

Visita Ràdio Vilafranca la tercera i quarta generació de la Pastisseria Bertran. El fet de comptar amb la presència d’una pare i un fill constitueix la novetat del dia.

En Ramon Bertran Casellas és la tercera generació d’aquest negoci familiar, mentre que Ramon Bertran Simón n’és la quarta.

En Ramon Bertran Casellas va manifestar les seves ganes d’aprendre des de ben jovenet. Diu que durant aquells anys no hi havia ocasió d’anar a rebre informació reglada perquè pràcticament no hi havia escoles. Avui dia tot plegat ha canviat molt i l’oferta ha passat a ser molt àmplia. Aquest professional explica que quan ell va començar “no hi havia gaires opcions. Hi havia algun pastisser de prestigi que feia cursets  i, de fet, vaig tenir la sort de poder assistir a algun, però poc més”. En aquests moments, gràcies a que el sector en general, i els gremis en particular, han fet molt bona feina, el panorama és substancialment diferent. En el seu cas, però, diu que “l’experiència del dia a dia va ser la meva escola. En aquest aspecte, els joves ho han tingut molt millor en aquest aspecte: aprenen la teòrica i la pràctica”.

En Ramon Bertran Simon admet que, en l’àmbit formatiu, ho ha tingut molt més fàcil. En primer lloc perquè va poder anar a centres especialitzats a estudiar i, en segon lloc, perquè cada any té la voluntat i l’oportunitat d’invertir en formació continuada i, de vegades, molt concreta.

Aquestes circumstancies eren les que feien que, abans, el conjunt de l’ofici no avancés tant com ara. La incorporació de nou producte, tan des d’un punt de vista d’innovació com de diferents procedències geogràfiques i cultural, “és – apunta - una realitat i, de fet, si es viatja es possible agafar idees i adaptar-les”.

Això sí, si en una cosa coincideixen ambdues generacions és que totes dues van començar a l’obrador, al costat del pare. Tots dos afirmen que és la manera de començar: de jove, per baix i d’aprenent.

Expliquen els convidats que per molt que estiguis a l’obrador si no hi ha quelcom més, una mena de cuquet que enganxa, és difícil exercir l’ofici. En Ramon Bertran Simon recorda que quan començava observava que quan més aprenia més ganes li entraven de saber: “Quan tens poques coses al teu abast, t’avorreixis. No obstant, a mesura que aprens – i, sobretot, aprens el per què de les coses - ...i pots investigar... i pots provar...t’engresques més... i tot plegat és més divertit”.

Tots dos pastissers han comptat amb les seves esposes per tirar endavant el negoci. No saben dir si ha estat habilitat, necessitat o les circumstàncies, però el cas és que, tant una com l’altra, s’han adaptat amb ganes de fer coses, de tirar endavant i, en concret, centrant el seu treball en l’atenció al públic. A la pastisseria hi ha dues ànimes, exposa en Ramon Bertran Simón, “una que treballa el que es fa dins de l’obrador i després una altra que rep el producte resultant i, des de la botiga, el presenta i ofereix al client. Com es presenta, com s’explica, com tractes a la gent,...”. Per molt bon producte que es tingui – afegeix – “no oblidem que un establiment com el nostre no es visita per necessitat i, per tant, si les condicions no són agradables pot ser que el client decideixi no tornar-hi”.  Tal i com conclou Ramon Bertran Casellas: “Per bo que sigui el producte, s’ha de saber vendre. Si després la qualitat del producte acompanya, doncs molt millor. La gent que no sap el que vol necessita que l’acompanyin”. 

Una pastisseria tempta la vista, el gust, l’olfacte, la textura,...l’oïda en certa forma....del client. Si està ben feta ...tots ells s’hi poden arribar a trobar. I, per això, “ens interessa la matèria primera de proximitat. Per dos motius: producte que saps d’on ve i beneficia a productors d’aquí. I en segon lloc perquè acostuma a ser de millor qualitat”. Aquests professionals consideren que és un aspecte en el qual val la pena incidir-hi. A més, com recorda en Ramon Bertran Simon, “jo sóc conscient que si el producte de base és bo, ja tinc la feina mig feta”. Aquest concepte de comerç crea sinergies amb proveïdors, amb clients,...tot fent xarxa”.  I, comenta, “és satisfactori crear dinàmiques d’aquesta naturalesa perquè els clients se’n recorden”.  

El món ha evolucionat molt d’una generació a una altra. Ramon Bertran Casellas reflexiona sobre el fet que no és possible comparar. Abans el client valorava més la qualitat del producte. La presentació era més simple i ara és més sofisticada. I fins i tot, “fa molts anys, no hi havia problema en vendre pastisseria i també comestibles”. Llavors, una pastisseria que només vengués pastissos era poc concebible. Avui dia aquest tipus d’establiments tenen “més categoria que no tenien abans” i, com a resultat, el ventall del que es treballa a l’obrador és enorme.

Cal incidir – diu en Ramon Bertran Casellas – en que “quan el client d’un pastisser tasta el producte, normalment en forma de postres, ja està tip i, per tant, el que li ofereixes ha de ser molt temptador”. Si el que s’ofereix no acaba de convèncer: “malament”. Ara mateix , com explica l’integrant de la quarta generació, de l’obrador de Pastisseria Bertran surten gran varietat de productes, però en poca quantitat. I, tot i així, “no parem d’investigar en pro de noves estratègies”.  Tal i com assenyalen “acabem d’introduir un nou producte com és el gelat. Ja feia temps que ho teníem al cap i ara finalment ens hem decidit. És una gamma de producte complex i que precisa d’una forta inversió”. En general, aquest professional exposa que intenta treballar el producte de temporada, a part dels productes que tenen demanda de manera molt puntual i que, normalment, tenen a veure amb tradicions.

El comerç de proximitat, diu aquesta quarta generació, “té molt de futur”. Conscient que hi ha gent que ho està passant malament, considera que el secret consisteix en oferir el que no ofereix altre tipus de comerç. Informació, producte, servei,...”no podem entrar en una guerra de preus però sí que podem defensar-nos en quan a qualitat. Puc fer-ho molt millor que qualsevol altre si ens podem a competir”. Si es va per aquí – adverteix - la gent anirà demandant un plus. No tothom, evidentment, però hi ha persones a les quals els hi importa el que compra i es planteja per què ho compra. De manera que, planteja, “hi ha un públic per al nostre tipus de negoci de proximitat”. I afirma: “Té molt de futur, n’estic convençut”.

L’anterior generació no es va plantejar mai la inexistència de futur per aquest tipus de negocis. En Ramon Bertran Casellas diu que no va tenir cap dubte sobre la continuïtat de la pastisseria des del moment que va tenir clar que el seu fill el seguiria. Llavors, recorda, “es treballava i es venia”. En aquella època es plantejaven més aviat la conveniència o no d’obrir sucursals a d’altres barris de Vilafranca o pobles propers, però “ho vam descartar. Ens feia por créixer en excés i no poder treballar amb la mateixa qualitat”.

L’entrevista sobre el sector es conclou recalcant que el factor qualitat és importantíssim per poder tirar endavant. 

“La Ràdio a la Rebotiga”. Crònica Programa 3

El convidat d’aquest tercer programa ha estat en Joan Terrades, fill i nét de botiguers (tercera generació) i apassionat de la muntanya. De fet, han estat aquestes dues condicions les que, en un moment donat, el van portar a continuar un negoci familiar però, això sí, donant-li un gir important centrat en, una vegada més al llarg de la trajectòria familiar, l’especialització del producte. La coneguda Sastreria Terrades (1921) va ser un establiment de sastres que va experimentar un primer canvi determinant amb l’arribada de la confecció i que ara, centrant-se en un sector com és el de la muntanya, n’ha tornat a fer un altre d’important. Així doncs, Terradesports va irrompre a la vila amb un producte molt concret.

La segona generació Terrades (Joan Terrades Cuscó) va explicar en el seu moment, quan es va escriure el llibre, que ell es va anar adaptant als canvis a mesura que la societat anava evolucionat, descobrint una autocapacitat d’adaptació molt interesant. I, en aquest sentit, el convidat considera que aquest és l’únic camí i ho argumenta relacionant-ho amb la natura - el seu terreny - on la vida és una mica això “adaptar-se o desaparèixer”. Cal buscar – afegeix -camins per sobreviure...o viure.

Per en Joan Terrades Pons la natura ho és tot. És també inspiradora. En el dia a dia, en el comerç també, ja que “si et mous en el món del producte que comercialitzes tens l’oportunitat d’observar, per exemple, tendències. I aquesta  és una pràctica que marca una mica el camí. Desenvolupes la capacitat d’observació, però també la de la reflexió. Si no totes, una bona part de les decisions importants preses o, com a mínim el moment d’optar per anar cap aquí o cap allà, s’han produït estant en contacte amb la natura i, en conseqüència,  amb mi mateix.

Durant la conversa, el convidat es defineix com “algú a qui el fet de poder tirar endavant la seva pròpia aventura l'omplia més que estar a les ordres d'algú altre fent feines que no el motivaven”. Una reflexió que parteix del fet d’estar en contacte amb la natura, però també del fet d’estar treballant en una entitat financera: en un espai tancat “on em feien vendre productes que és qüestionable si les persones necessiten”. En Joan se n’adonava que aquest potser no era el camí, que la societat precisava d’altres coses i, en un moment donat, va decidir que no volia ser part de l’engranatge que contribuís a això. Tot plegat va fer que 13 anys enrere fes el pas: provem-ho!

És curiós, a més, com en aquest cas, mentre la segona generació hagués desitjat treballar en una oficina - perquè li agradaven els números - i que el seu fill – que treballava amb números – decidís deixar-ho tot per abordar el món tèxtil perquè, precisament, els números no el van convèncer. De vegades, confessa, “t’agrada el que no tens”. En aquest sentit, el membre d’aquesta tercera generació de botiguers assenyala que avui dia, de vegades, pensa en el que seria tenir un lloc fixe, plegar a l’hora i no haver de pensar-hi més...Llavors recorda com estava quan ho tenia i perquè va optar per fer un canvi i s’ho treu del cap perquè tot té coses bones i no tan bones...De tota manera, incideix, a l’època del seu pare les coses eren diferents, tant perquè la pressió familiar era significativa – s’estava més obligat - com perquè llavors el fet de sastre era un ofici valorat i que generava feina. En un moment en que Vilafranca era una vila més petita; després tot s’ha anat complicant en el sentit en que “l’oferta ha canviat i t’has de moure i, és clar, tots ens anem movent”.

A nivell familiar, a casa, són els propis pares els que no et motiven a quedar-te a la botiga. I, de fet, “en el nostre cas, cap del germans no hi vam parar atenció massa conscientment. Tots vam passar per la botiga en un moment o altra però no ens van animar a prendre el relleu”. El matrimoni Terrades Pons es va esforçar perquè els descendents estiguéssim ben formats. “Quan em vaig decidir em deien allò de: vols dir?, vols dir?...però sempre vaig comptar amb el seu suport. De fet, jo sol no ho hagués pogut fer”. Van ser el pare i tota la resta da la família els que, d’una manera o altra, el van ajudar: temps, ànims, suport, energia....

Amb el panorama que hi ha al comerç de proximitat, en Joan considera que per continuar viu cal...”és una pregunta que em faig...i el cert es que ho veig complicat”. I continua plantejant que “en el nostre sector, Internet i els outlets suposen una gran competència...tot i que moltes vegades, no t’informen prou bé...I precisament aquest és un valor que nosaltres sí que tenim”. El convidat es refereix a què es necessita per fer bé una activitat com la que es pot fer amb el seu producte? Perquè cal pensar que, “tot i que és oci, una mica t’hi jugues la vida exercint-lo...no pots anar de qualsevol manera a fer, per exemple, escalada”. S’ha d’estar ben preparat i vestit per evitar ensurts i problemes de veritat, derivats d’una complicació.

La conversa radiofònica constata que “la gent tira molt cap al què hem costa...i amb aquest vessant es difícil competir. Seria interessant que ens forméssim molt per tal de saber portar adequadament un negoci – que sembla fàcil i controlable perquè d’alguna manera hem estat botiguers tota la vida...- però el que acaba passant és que has de fer tantes coses tu sol que és difícil abastar-ho. I en aquest sentit les entitats i les associacions ens poden donar un cop de mà”.

Malauradament, afirma, “Internet és on es compra i a la botiga on s’emprova”.  Què es fa amb això? Es va vivint de qui a l’hora de consumir és coherent. Ara bé, “sóc perfectament conscient que la crisi ha deixat sous molt minsos. Hem passat del pobre xicot que cobrava mil euros a qui ara es pot sentir satisfet d’arribar a cobrar-los. I amb aquesta realitat és difícil allunyar-se d’allò barato o de poca qualitat, o d’un outlet, d’on probablement no s’estarà del tot ben assessorat”. Així doncs, com que hi ha poc per gastar caldrà prioritzar molt bé el que es necessita i el que convé i, és clar, establir el màxim de confiança amb els clients.