El Sant Jordi més col·laboratiu

Què passa si les reflexions en clau de passat relatades en un llibre escrit fa 4 anys viatgen des dels fulls escrits a les ones hertzianes per tal de debatre sobre el futur del comerç de proximitat al voltant d’un micròfon? Doncs que sorgeix la secció radiofònica La Ràdio a la Rebotiga i està en antena més d’una temporada.

Què passa si una Diada de Sant Jordi el teu company d’aventures amb el llibre sota el braç no pot estar amb tu i has de muntar una paradeta “sola davant del perill”? Doncs que se t’acut convidar a que et facin costat a un grapat de grans persones amb qui mai no tens temps de fer un kit kat i totes accepten encantades i, a més, s’hi apunten alguns espontanis.

Què passa si resulta que la tradicional diada escau en diumenge i és una de les més sonades a Vilafranca del Penedès dels darrers anys? Doncs que gaudeixes d’un dia excepcional amb molt bona companyia.

Què passa si decideixes compartir l’estand amb una altra escriptora que també ha autoeditat el seu propi llibre? Doncs que te n’adones una vegada més que la col·laboració només pot ser font de bones experiències: Gràcies Mª Concepció Campamà!

• Enllaç amb l’entrevista que s’ha emès a Penedès Televisió:

Especial Sant Jordi 23/04/17 A partir de minut 54

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/sant-jordi/

Aventures de Sant Jordi: de la pàgina escrita a les ones hertzianes!

El llibre “Converses de rebotiga: pessics de vida” ha evolucionat. Tal i com els seus ideòlegs vam tenir clar des del començament, un conjunt de testimonis com aquest no es podia quedar dins d’un calaix i és per això que li vam donar vida i, també, ales.

Aquella embranzida del principi ens ha dut a viure, junt amb ell, un munt d’aventures. La darrera de la mà de Ràdio Vilafranca que, amb la voluntat d’engegar un debat sobre el comerç de proximitat, ha permès que els protagonistes del llibre – guiats pels artífexs del projecte – s’acostessin als estudis d’aquest mitjà per tal d’expressar els seus punts de vista i, en moltes ocasions, també les seves emocions.

La secció “La Ràdio a la Rebotiga”, inclosa en el programa magazine “Penedès Gamma Extra”, ha permès durant un any anar reunint els parers i els sentiments de diferents generacions de vilafranquins tradicionalment vinculats als tallers, botigues i negocis familiars de la vila al voltant d’un micròfon.

La parada d’aquest any torna a ser un homenatge a qui, dècada rere dècada, ha exercit un ofici o bé ha venut un producte.

Us esperem la Diada de Sant Jordi a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès!!!!!

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 20

Remei  Sogas Mascaró (segona generació) i Gemma Gibert Sogas (tercera generació junt amb el seu germà Janvi) de l’Estanc Gibert.

Els pares de la Remei es van casar i al cap de cinc mesos ell va haver de marxar a la guerra  i ella es va quedar sola i embarassada. Quan la Remei va néixer, al seu pare li van donar permís per anar a conèixer la criatura, però després d’haver tramitat tots els permisos, quan va emprendre el camí, li van disparar per l’esquena i el van matar. Com la Remei diu “ni jo el vaig arribar a conèixer ni ell em va arribar a conèixer a mi”. I, és clar, van quedar totes dues soles: mare i filla, perquè tot i que hi havia els avis, els tiets i els cosins – que em feien sentir prou bé -, quan anàvem cap a casa hi anàvem totes dues soles i “jo em sentia sola. Si ella estava de bon humor perfecte i, si no ho estava tant, malament. El cas és que jo m’ho empassava tot”. I així van acabar de passar la guerra aquesta mare i filla que es tenien l’una a l’altra.

Un cop es va donar per acabat el conflicte bèl·lic, en Francisco Franco va decretar que totes aquelles mares vídues que tinguessin una filla al seu càrrec se’ls hi facilités un estanc, i que a totes aquelles mares vídues que tinguessin un fill un pal de benzinera. I l’avi de la Remei “que era molt dinàmic” es va presentar a l’ajuntament i va notificar que a la seva filla li havien mort el marit a la guerra i que tenia una nena, i no va haver-hi cap problema per aconseguir la concessió després de fer tots els tràmits i buscar els testimonis corresponents. I tant bon punt els hi ho van confirmar, aquell home va sortir per Vilafranca a buscar un local, i li va agradar el de Cal Campllong i és que, com assenyala la Remei, “el Doctor Campllong tenia un local on t’hi tancaven el cavall i els carros, o sigui que estava pelat i brut. Quan hi vam entrar nosaltres hi vam posar unes bigues grans de ferro perquè era un edifici alt i el doctor tenia por que si tocàvem alguna estructura no li anés la casa avall. La vam reforçar i ens vam posar a fer l’estanc”. Tenien unes estanteries finetes i petites “poca cosa” i el primer que “va arribar a casa van ser quatre caixes de paper de fumar que vam posar dretes perquè no es veiés massa que estava buit, i quatre paquets de tabac”. Arribat aquest punt, la Remei explica que llavors el tabac s’havia d’anar a buscar a Vilafranca mateix, ja que com a capital de comarca disposava d’un parell de magatzems molt grans a l’antic Can Freixedes, a la Carretera de Sant Martí, - on ara hi ha el Consell Comarcal – “i allà, concretament, hi havia la nostra tabacalera, que estava plena de caixes de tabac i nosaltres hi podíem anar a encomanar una caixa d’aquestes i una d’aquelles...nosaltres i tots els estancs del pobles del voltant, i això era una cosa que a mi m’agradava molt perquè, arran d’aquesta circumstància, coneixia tots els estanquers de la comarca...que avui dia encara, quan ens veiem, ens reconeixem, i ens saludem”.

I, de fet, aquest vessant, més de socialització, que en aquest moment comenta aquesta veterana comerciant, és el que dóna peu a parlar de com mantenir un determinat tracte amb el públic, que és un dels elements que caracteritza a l’Estanc Gibert. Ella recorda que també és un dels aspectes que la seva mare més li va inculcar i, per fer-ho patent, ens explica un conte al respecte:

“Hi havia una vegada, en una plaça, una colla de nens que jugaven a futbol. També hi havia una colla d’avis que, asseguts, els observaven. I hi havia un nen coix que quan gairebé arribava a la pilota...ja n’hi havia un que li havia pres. I en un moment donat, un dels avis es va aixecar i va anar cap allà on era un dels nens que sí que arribava a la pilota i li va dir:

•       Escolta’m. Jo veig que jugueu molt bé. Crec que podríeu arribar a guanyar, però és que amb aquest nen que va coix i que no corre...com voleu guanyar?!

Aquell nen, tot seriós, es va mirar a aquell home i li va respondre:

•          Aquest nen coix és l’amo de la pilota. Si ell se l’endú ningú no podrà jugar.

I és en aquest moment del conte  – recorda la Remei – quan a mi se’m deia:

-          Pensa que el client té la pilota i, per tant, si ve a casa teva a comprar, tu li has de donar entrada perquè, en el cas que el facis fora, no tindràs oportunitat de jugar”.

La Remei rememora que, de petits, als seus fills els havia explicat aquesta història i, tot i que expressa els seus dubtes que se’n recordin, la Gemma – que fins ara havia escoltant atentament a la seva mare – assenteix que sí, i verbalitza que sí, que “me’n recordo d’aquesta història”.

Arribat a aquest moment de l’entrevista s’enllaça amb la impressió que es té quan s’entra a l’Estanc Gibert. Es perceben valors com ara naturalitat, senzillesa, alegria, amabilitat...tot una sèrie d’aspectes que sorgeixen espontàniament...i és aprofitant l’avinentesa que es pregunta a la Gemma si d’alguna manera aquesta actitud podria tenir a veure amb fets determinats - com aquest conte - en la trajectòria de la família. Ella matisa que ben bé no és així si es té en compte que “no crec que estiguem pendents de si la pilota és meva o bé del client, però sí que és cert que aquesta és la única manera que sabem de tractar al client perquè és la que hem vist. Seria molt difícil per mi no poder somriure. De fet, si no ho fes, no seria jo”. Es conclou, doncs, que el conte va funcionar.

Una altra de les característiques que distingeix a aquest estanc és la fluïdesa amb que diferents membres de la família hi treballen en funció de les seves necessitats. La Gemma ens explica que tot plegat “es combina de manera que es pugui atendre al públic, evidentment, però també es fa de forma que hi hagi temps per a fer altres coses. I en aquesta línia, la quarta generació ja hi està treballant. Al cap i a la fi es tracta de que tots fem el que puguem”. Una vida, en definitiva, a part del negoci.

I, de fet, la mateixa Remei durant els anys que va ser al capdavant de la botiga va poder anar explorant un vessant més creatiu que, en el seu cas, va treballar amb més intensitat quan organitzava els aparadors. Era una tasca amb la qual “gaudia molt inventant-me coses” i en la que, un cop arribada la jubilació, ha continuat aprofundint. Recorda que durant molt temps – en concret fins que va néixer la filla que avui l’acompanya a la ràdio – era un recinte molt petit i que, per tant, calia imaginació per fer-lo lluir. I seguint amb el fil d’aquests records enllaça amb el que van suposar aquelles obres per adequar als nous temps l’estanc i rememora que, durant les obres, van continuar treballant i que ella, en concret, ho va fer embarassada.

La Remei sempre ha intentat està alegre. Recorda que la seva mare – tot i les circumstàncies - també ho era, d’alegre, i  que per la botiga “va ser el tot. I, de fet, molta gent encara la recorda”.

El tipus de producte que comercialitza aquest comerç vilafranquí ha experimentat un canvi significatiu entre una generació i una altra. Si bé en el temps del racionament, l’administració destinava un dels cupons a adquirir tabac i, per tant, si no tenies tarja no podies comprar-ne i, així doncs, es considerava un producte que, d’alguna manera, era de primera necessitat. Fins i tot, apunta la Gemma, qui no fumava venia el seu cupó o bé l’intercanviava per una altra cosa. Avui dia, en canvi, - exposa - tothom pot comprar-ne fins a una quantitat limitada sense cap tipus d’inconvenient. Als aparadors, per exemple, al contrari d’abans no es pot exhibir publicitat. Les persones que venen a presentar-te una nova marca de tabac “no poden oferir-te un cigarret perquè el tastis perquè està totalment prohibit. Socialment, a més, està mal vist fumar. S’ha passat del fet que fumar quedava bé a que, ara mateix, això és impensable”. Ha canviat molt el sector fins al punt que, com recalca la Remei “és nit i dia”. D’altra banda, la forma en que els estancs passen d’un propietari a un altre ja no és tampoc la mateixa que anys enrere: abans es passava de generació en generació dins d’una mateixa família mentre que ara el pot adquirir qualsevol persona.

La confiança que la Remei té en els seus fills ha fet que, un cop alliberada del treball diari, hagi deixat d’anar a la botiga si no és per un motiu molt concret i que pugui dedicar-se a fer el que li agrada com ara, en aquest moment, explotar les seves inquietuds creatives i escriure sobre les seves vivències i, d’aquesta manera, deixar un llegat als seus descendents. Li agradaria que aquesta darrera activitat, més literària, servís perquè els que la segueixin puguin familiaritzar-se amb una sèrie de valors. Enrere queden aquells temps en que aquesta estanquera, amb cinc fills a càrrec, portava la botiga i la casa...tot a l’hora i amb una actitud vital positiva.  

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 19

La parella Josep Anton Nogués i la Mª Dolors Andreu han constituït la tercera generació de Nogués: la rellotgeria i la botiga de bijuteria.

La passió d’en Josep Anton Nogués per la rellotgeria és del tot vocacional. Com ell mateix relata, de ben petit, quan tornava d’escola ja “m’entretenia amb algun rellotge que el pare m’havia donat: despertadors, rateres (rellotge de pesos),...”. Més endavant, l’any 1953, quan encara no havia fet els 14 anys, “vaig entrar a treballar a la botiga”. Tot i que aquest veterà artesà sabia que allò d’anar a treballar de rellotger implicava dedicar-s’hi seriosament, li agradava tant que no va dubtar gens a fer el pas “d’entrar a la botiga”. Ell, però, puntualitza que el fet que li agradés tant l’ofici no ha volgut dir que sempre hagi tingut la sensació que jugava...era – com diu la seva esposa “un treballar gaudint...com una mena de hobby...un tot plegat”. De fet, afirma sense dubtes, que els rellotges han estat la vida del seu marit.

En Josep Anton, així que ha arribat a l’estudi, ha posat sobre la taula un parell de rellotges de butxaca petits i antics que tenen per a ell un significat especial. Tots dos porten noms d’integrants de la família: un du el del seu pare i un altre – que no n’havia vist mai cap fins que va adquirir aquest – que llueix el nom de Maria Canals, la seva àvia, que junt amb el seu marit, en Josep, van posar en marxa la primera de les botigues d’aquesta saga familiar. Recorda que se’n va fer molts diners perquè “aquell senyor no les tenia totes a l’hora de vendre”. Els rellotges, comenta aquest veterà professional, duen nom propi quan se n’adquireix una quantitat important i es negocia que hi figuri el nom de la persona que els comercialitza i, de fet, és una pràctica que avui dia encara es fa.

La Mª Dolors Andreu, quan els seus fills van créixer, es va plantejar junt amb el seu espòs la possibilitat de muntar una botiga. Sense vinculació prèvia amb el sector, aquesta botiguera va posar fil a l’agulla i va canviar el que fins llavors coneixia, que era la costura i el disseny en roba, per la bijuteria. I resultà que li agradà força, sobretot perquè implicava el tracte amb el públic. I, de fet, la filla de la parella, la Salomé, ha heretat aquest gust per la botiga, i per tots els valors que implica, amb el seu establiment: “El Toc”, que segueix l’estela iniciada per la Mª Dolors. Aquest fet els fa sentir molt orgullosos. Dels altres tres fills de la parella, dos continuen també vinculats en certa forma a l’ofici dels pares perquè l’un exerceix com a professor de micromecànica (matèria relacionada amb l’univers de la rellotgeria) a Tarragona i l’altre regenta un comerç de proximitat relacionat amb un sector totalment diferent al dels pares a Vilafranca. Tot i això, recorden que tots els fills, en un moment o altre de la seva vida, han ajudat a tirar endavant els negocis familiars.

Tot i que la venda formava part del negoci, en Josep Anton admet que el que a ell li agradava era la reparació, que era el terreny en el qual va començar. En aquest sentit rememora que li feia especial gràcia arreglar rellotges que ningú no es veia amb cor reparar. Llavors, “com que no es comptaven les hores”, te’n sorties de tot: “si s’havia de fer una cosa a mà, doncs es feia. I, de fet, amb algun d’aquells rellotges antics, de paret, segons com te’l portaven de fet malbé hi podies haver arribat a emprar una setmana”. D’inconvenients, en aquella època – explica en Josep Anton -, no n’hi havia que no es poguessin solucionar. Ara, però – diu – “em sap greu que la rellotgeria no té res a veure amb el que era abans”. Avui dia tot és electrònic i els rellotges de corda o automàtics pràcticament han desaparegut i, és clar, “si encara queda algun rellotger fora de Vilafranca que arregli rellotges antics acostuma a ser una persona gran...jo encara en conec algun”. I això que, reflexiona, a Barcelona, a la Verge de la Mercè “hi tenim una escola de rellotgeria – i dic tenim perquè jo he estat molts anys al gremi -, que funciona i que està subvencionada per la Generalitat perquè, malauradament, cada vegada hi ha menys alumnes”. De tota manera, aquest rellotger creu que amb els anys l’artesania tornarà.  

La bijuteria, en canvi , ha experimentat una evolució diferent. Si bé, com adverteix la Mª Dolors, és un sector que puja i baixa, requereix una bona dosi d’il·lusió i de voluntat per innovar i això, segons ella, s’aconsegueix “renovant-te i sent una mica atrevida”...al cap i a la fi “estant al dia”...i la Salomé “ho fa encara més que jo: sempre la tenim cap aquí i cap allà”. I una mica seguint l’exemple d’una filla tan inquieta a nivell d’anar pel món descobrint què es porta en l’univers de la bijuteria, aquesta parella ha aprofitat la jubilació per viatjar i, ja que són pel món, visitar antiquaris i adquirir peces molt especials o que encara els sorprenen per la seva singularitat. Quan se’ls hi pregunta pel que fa al número de rellotges que tenen a casa especifiquen que en tenen una desena “que toquen” i uns quants més que formen la seva particular col·lecció. El fet de disposar de peces de diferents naturaleses fa que aquest rellotger tingui al seu abast un exercit de rellotges per atendre i que, des del taller – traslladat a casa en arribar la jubilació -, pugui entretenir-se arreglant els que cal. En Josep Anton confessa que tot i que comparteix la seva afició amb d’altres col·legues o amics de Barcelona, no n’hi ha cap de tan implicat com ell. La única persona que ha conegut i que potser ha estat compromès al mateix nivell que ell amb la professió ha estat el seu mestre, en Lluis Dalmau, que – quan va deixar d’exercir – li va oferir les seves eines de treball i que “naturalment, li vaig comprar”.

A nivell domèstic, tot i que en Josep Anton es mostra més aviat modest, la Mª Dolors explica que és bastant manetes i que també ha invertit en equipaments per tal de fer bricolatge. No és res estrany, explica ell, “si tenim en compte que sempre m’han agradat aquest tipus de coses. Ja de petit, quan va arribar l’electricitat a casa, vaig encarregar-me’n de fer tota la instal·lació”. Arrel d’aquest comentari i d’altres, en que també hi intervé la creativitat de la Mª Dolors, les entrevistadores ens n’adonem del fet que aquesta és una parella d’allò més enginyosa. 

L’àvia d’en Josep Anton, la Maria Canals, va ser una dona pionera a la seva època. Es va quedar vídua jove i, al contrari del que feien les dones en aquells temps, va optar per no vendre el negoci i va decidir tirar-lo endavant. El seu nét confessa que li hagués agradat molt conèixer aquella dona com la que n’hi havia poques aquells anys.

Com a conclusió, creuen que els oficis artesans tornaran, però dubten que les persones que s’hi dediquin puguin guanyar-s’hi la vida només a nivell monetari. Creuen que s’exerciran de més a més o tenint en compte premisses com les que defensen que algú que treballa en el que li agrada ja és una mica ric en un aspecte que comença a ser tan valorat avui dia com és la felicitat. Consideren que a les administracions els agradaria potenciar el comerç de proximitat i troben que està bé que intentin donar-hi una empenta, com és el cas d’un anunci que s’acaba de rodar en aquest sentit. 

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 18

La Isabel i la Montse Alemany Iniesta constitueixen la quarta generació de Cal Gatell.

En preguntar-li pels seus pares i per la seva emprenedoria, la Montse Alemany explica que “et marquen molt i, de fet, el que reps d’ells et queda impregnat. Se n’aprèn molt i, en aquest sentit, és un exemple que tens i que sempre seguiràs”. Per a ambdues germanes és molt important la figura de la mare, la Isabel Iniesta, que encara és a la botiga amb elles i que – esperen – “hi sigui durant molt de temps”. Aquesta veterana comerciant, diuen les seves filles, compta amb unes grans dosis d’iniciativa que coneixen molt bé els seus clients, sobretot els vilafranquins, que ja saben que si entren a la botiga la hi trobaran. Com elles mateixes reflexionen, si es té un comerç a una vila és molt important tenir presència: “ser-hi perquè és la manera de fer barri, de fer comerç, de conèixer els veïns i també els hàbits de compra dels clients...és la forma de treballar que hem vist i que, considerem, és molt important”.

Pel tàndem constituït per en Xavier Alemany i la Isabel Iniesta ha estat determinant la premissa de negoci que han seguit i que ha estat basada en una màxima com és la de “tirar endavant”. Els començament no són gens fàcils per a les diferents generacions d’una saga familiar, però aquesta parella ho va tenir especialment difícil degut a una sèrie de circumstàncies. Tot i així van viure amb molta il·lusió la incorporació al negoci i la posada en marxa el seu propi establiment. Davant d’aquesta trajectòria, la filla gran, la Isabel, comenta que aquesta quarta generació sent la joia de la feina feta pels pares i intenten tirar endavant amb “la mateixa il·lusió, la mateixa manera de veure el negoci, les mateixes ganes, al cap i a la fi, de tirar endavant...I és que per això estem on estem i encara molt vius”.

Ara mateix aquestes dues germanes estan al front del negoci però, si una cosa van tenir clara els seus progenitors, va ser que aquesta vinculació se l’havien de guanyar i havia d’estar condicionada a les capacitats personals i professionals. El trajecte ha estat marcat per una historia familiar que, com diu la Montse, “ja ha suposat un ajut en si mateixa perquè no es ve de nou i la gent et coneix – sobretot a Vilafranca, que és on podem anar a buscar els inicis -, de manera que ja hi ha una base que nosaltres seguim, tot incorporant allò que nosaltres podem aportar com a nova generació pel que fa a novetats, però també en relació a la integració a l’empresa de les noves tecnologies, que és el que potser els hi costa més a ells”. Aquests aspectes que es dominen més com a generació venen rubricats per uns estudis universitaris que aquestes germanes han cursat i que, reconeixen, els seus pares els han atorgat total llibertat a l’hora de triar. Així, ara que han decidit incorporar-se a temps complert al negoci, poden aportar uns coneixements que, d’altra manera, potser no haguessin tingut. En aquests moments, al llarg del dia a dia, la Isabel s’encarrega de les compres de gènere i també està molt a l’oficina, mentre que la Montse – “que és l’artista de la família”- s’encarrega més de la part més creativa. I, d’aquesta manera, elles també formen un bon tàndem.

En aquesta ocasió tornem a trobar uns pares que no volien que les filles estiguessin predestinades a fer-se càrrec de les botigues, donat que consideren que és una tasca molt dura. No obstant, elles mateixes, després d’haver estat treballant fora de casa i haver provat d’altres experiències a nivell professional han decidit tornar a casa perquè “és el que volem”.

Tot i que la presència de la Isabel i la Montse podria ser un bon pretext perquè en Xavier i la Isabel poguessin fer tot allò que durant anys han estat aplaçant per manca de temps lliure, encara s’hi resisteixen per manca de costum i, de fet, aquestes noies reconeixen que els hi han d’insistir perquè facin el procés d’adaptació a fer tot tipus de coses desvinculades del treball i tinguin més a veure amb l’oci. Expliquen que realment els hi costa fer “qualsevol cosa que suposi no anar a la botiga i que no sigui estrictament feina”.

L’aprenentatge que van fer els pares va ser molt diferent del que han fet aquestes dues besnétes dels fundadors, que han notat en tot moment la voluntat d’ajudar dels pares i han sentit que caminaven acompanyades, de manera que poden manifestar obertament que ha estat fàcil treballar amb la família. I un bon exemple és, com diu la Montse, que “tot s’ha decidit entre tots i en el marc d’un bon ambient i, essent així, els pares s’han mostrat contentíssims”. Aquella primera petita botiga s’ha convertit amb els anys en un conjunt de botigues – actualment en són cinc – i cada punt de venda reuneix les seves pròpies característiques i té el seu propi públic i, per tant, elles han d’estar constantment en moviment, anant d’un lloc a l’altre. Per poder portar en condicions un negoci, recalquen, cal estar alerta i, de fet, quan s’és físicament a una botiga – diuen - sempre es prenen decisions o bé el propietari se n’adona de què es pot aportar o millorar.

A Cal Gatell, la irrupció de la tecnologia ha suposat introduir nombrosos canvis, “sobretot pel que fa al programa de vendes, que ens permet gestionar el considerable i en constant moviment volum d’estocs amb el qual treballem”. Destaquen el fet que han precisat un programa adaptat a les seves necessitats i, per tant, pràcticament fet a mida. Així mateix, han integrat les xarxes socials i la comunicació via Internet que, consideren, cabdal. I, en aquest sentit, admeten que la generació anterior potser no domina l’eina a nivell pràctic, però sí que ha captat la seva funció i contribueix a mantenir viva l’àrea de negoci digital amb els seus suggeriments.

Tant la Isabel com la Montse han tingut una mare que ha estat treballant moltes hores a la botiga i ara elles mateixes són mares i passen moltes hores al comerç que regenten. Recorden que quan eren petites veien poc a la mare perquè no arribava fins el vespre però, en canvi, passaven hores a la botiga, i ara elles – d’acord amb els temps que els hi toca viure i en col·laboració estreta amb la parella i els avis – intenten portar-ho el millor possible. Reconeixen que és un horari molt ampli entre setmana i que el dissabte s’hi dedica tot el dia i que, per tant, és complex. A més a més – assenyalen – quan les criatures no han d’anar a l’escola (sobretot els Nadals) és quan elles més feina registren als establiments. Els seus fills les troben a faltar de la mateixa manera que elles trobaven a faltar als pares i, per tant, saben de la importància d’explicar-los en quin tipus de negoci treballa la mare i què suposa i, creuen fermament, que a la seva manera ho entenen. De la mateixa manera, el fet que ells visitin la botiga i les vegin en acció també els ajuda a comprendre. Tot i això, admeten, “acabem intentant estar a tot arreu”. I, puntualitzen, això de no poder passar massa hores amb la família – en el univers del comerç de proximitat – ho pateixen tant els homes com les dones. La reforma horària i la conciliació laboral – tot i que una bona mesura – consideren que “tot i que és molt important, també és molt difícil, sobretot si tenim en compte que cada vegada ens obliguen a obrir més hores, més festius,...són mesures que van en direcció contrària”. 

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 17

La convidada, Anna Casas, constitueix la setena generació de Cal Sedasser antiga Cal Casas, que ja compta amb 190 anys de trajectòria a la vila.

En aquest cas, al contrari del que es pugui pensar, el fet de tenir tant de pes generacional al darrera no ha estat un handicap perquè el que es té clar és que cada etapa té el seu propi recorregut. En el cas de l’Anna, ella partia de la base que la seva tasca consistia a portar el negoci com ella volia o creia que s’havia de dur i - amb el temps, l’experiència i l’evolució del comerç a nivell general - “he aprés a fer-ho i com fer-ho”.  El que tenia, però, molt interioritzat des dels inicis és que “el passat és el passat i que cada vegada s’han d’establir les bases per iniciar una nova etapa”.

25 anys enrere, quan ella va començar en aquest sector de treball, es va trobar amb un món d’homes on ella era l’única dona. En aquest sentit, recorda que el volum de clients masculí era molt superior al femení i valora que ara, en canvi, tot plegat ha variat molt perquè “darrera el taulell de Cal Sedasser hi ha 5 dones – cap home – i totes elles molt professionals”. I és que “la cosa ha anat així”.

Com que a casa seva no hi havia possibilitat de tria: o continuava el negoci en mans de l’Anna o no continuava, ella va establir la seva manera de fer i ha vist com dia a dia s’ha anat trobant més còmoda treballant amb companys dones que amb companys homes. I, és clar, ha estat un procés molt natural, d’una banda, perquè l’àmbit del parament de la llar ja té en si mateix un aire més femení i, d’una altra banda, perquè la ferreteria a ella, en concret, li “encanta i no em fa por res”. Aquesta circumstància, si bé “al principi la gent era una mica reticent a acceptar-ho, ara n’estan encantats”. 

El procés ha comportat una identificació de cara al públic també molt personal. Tradicionalment, al sector de la ferreteria “es llueix el gris i el blau marí i jo em vaig negar a que a casa continués sent així”. Per això va decidir que el seu personal s’uniformaria de taronja “que és un color molt alegre i que a mi personalment m’agrada molt”. Aquesta decisió ha propiciat que, amb el pas del temps, els vilatans identifiquin aquest color “amb el negoci i que així ens ho facin saber”.

En els anys que fa que hi és l’Anna, el món de la ferreteria ha evolucionat moltíssim. Abans era un univers que anava principalment dirigit al “professional, mentre que ara hi han irromput els particulars gràcies al bricolatge”. I, és clar, aquesta tendència unida a que Cal Sedasser té més aviat de caire domèstic ha fet que “tinguem públic de tot tipus”.

Des d’un punt de vista formatiu, si bé és cert que aquesta ferretera procura anar a fires i convencions per conèixer productes nous, reconeix que a l’hora de saber com funciona una cosa l’escola principal és el mostrador i el client: “aprendre del que t’explica un, del que t’explica l’altre...”. De fet, assenyala, el client “és un gran mestre” al qual “tracto com si fos jo mateixa” perquè – pensa - que això les persones ho agraeixen moltíssim. És més, pensa que és important que el botiguer gaudeixi amb la feina que fa. Ella, concretament, gaudeix molt “fent la meva feina i, és clar, això es transmet”. S’estableix una mena de feedback que fa que “el que tu dones, també ho reps per part de l’altre: s’encomana”; tot plegat a través d’un tracte directe i basat en la franquesa. Davant del supòsit de com encara els mals dies, l’Anna ens confessa que en té pocs i que, quan aquesta situació es dóna, són els mateixos clients els qui l’ajuden a canviar les circumstàncies. A poder impregnar d’aquest tarannà l’establiment i a portar el millor possible tantes hores de treball hi contribueix moltíssim “saber gestionar-ho, procurant tenint-ho tot molt ben muntat”. En aquest cas, aquesta botiguera compta amb un molt bon equip de professionals amb qui dialoga i, entre tots, busquen la manera de gestionar i solucionar les situacions per tal de mirar de tenir-ho tot cobert. Cada treballadora – ens explica - té el seu tipus de feina, cadascuna té el seu caràcter,...i “ens complementem molt bé”.

En general, percep al col·lectiu del comerç de proximitat – al qual pertany – una mica acomodat. N’hi ha que sí, n’hi ha que no però en molts casos “esperen que els hi facin les coses la resta, però el que està clar és que si no es porta una iniciativa a nivell individual, un no pot esperar que els de fora facin allò que jo no estic fent dins del meu establiment”. Comenta que hi ha entitats a les quals pertànyer, que fomenten una sèrie d’iniciatives que incentiven el negoci, i anima a tothom a buscar eines per tal de trobar estímuls, tot cercant un lloc dins del futur d’aquest tipus de comerç que, tot hi els problemes, reserva un espai per tothom. Més enllà de la supervivència es tracta de buscar estratègies per oferir un valor afegit: “que els clients es sentin còmodes quan venen a comprar a Vilafranca i també aprofitar tota una sèrie d’esdeveniments importants i propis d’aquí i que es porten a terme a la vila – tant en un recinte com en un altre, depenent de la magnitud i la naturalesa – per donar-se a conèixer als visitants i animar-los a que s’apropin al centre i s’engresquin a repetir”. L’Anna és partidària de crear aquestes bones impressions entre la gent que s’apropi perquè, considera, “estem parlant d’una realitat que s’està imposant i que serà així a partir d’ara i que, per tant, es pot facilitar o queixar-se i no fer res”.

Pel que fa al relleu generacional, a Cal Sedasser es viu el dia a dia. Els fills de l’Anna tenen els seus estudis i la seva feina. Creu que no han d’existir obligacions en aquest aspecte i que, per tant, han de fer la seva i que el que hagi de ser serà. Ara hi és ella al capdavant i encara li queden temps per endavant. És conscient que molts comerços de la vila no contemplen un relleu generacional i creu que potser és fruit d’un nou tarannà. Els joves d’ara tenen perspectives de la professió, del futur,...molt diferents.

Aquesta botiguera se sent orgullosa que defineixin Cal Sedasser antiga Cal Casas com un negoci sincer, pròsper, a la última en quant a novetats i que el client s’hi pot sentir bé. Davant de la possibilitat que el client s’hi senti tan a gust que li costi marxar, l’Anna es queda amb el fet que “és molt gratificant i s’aprèn molt”.

Creu que el tema de la reforma horària és molt complicat perquè ja existeixen unes rutines difícils de canviar. Por suposat que els botiguers estarien encantats de poder gaudir més del seu temps lliure en aquestes franges horàries que ara estan treballant, però a “nivell global – per clima, per costums,... – sembla impossible”. Potser estaria bé treballar els dilluns pel matí i avançar l’horari de matí i de tarda...llavors es podrien plantejar coses com tancar una mica més aviat per la tarda. Potser cal mirar-s’ho com que “cal adaptar-se a les necessitats de la gent del carrer que al cap i a la fi vius d’ells...ser més flexibles”.  

El repte “del dia a dia és no parar i constantment mirar endavant” tot construint el futur perquè...mirar gaire enllà es fa molt llarg. 

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 16

El programa del 30 de gener té un convidat molt jove. Té 16 anys i es diu Josep Urgell i és la quarta generació de la bodega Ca l’Emilia.

Com explica el mateix Josep, Ca l’Emilia sempre ha estat un negoci que “s’ha portat des d’un sentiment que ha comportat intentar ser una espècie de família per als clients”. Tal i com diu hi ha hagut moments difícils que ha s’han anat superant i això ha permès que hagi estat possible arribar a una quarta generació. En l’actualitat, l’objectiu consisteix anar tirant poc a poc el negoci endavant i fer-ho “amb il·lusió”.

Bar, bodega, taverna,...si es té en compte el nom amb el qual s’hi refereix la família cal anomenar l’establiment bodega perquè, al cap i a la fi, “ens hi vam criar i és com el coneixem”. Ara bé, de vegades, tot fent broma algunes persones l’anomenen taverna.

En el moment que els toca la rifa a en Joan Urpí i l’Emilia Corral i decideixen muntar el negoci familiar ho fan amb una intenció que va més enllà de només guanyar-se la vida. En paraules dels descendents es va voler instaurar una manera de viure diferent que implicava una mirada oberta a través dels altres i un munt d’històries dignes de ser narrades. Al llarg de la història ha perdurat aquest esperit de viure el negoci establint una espècie de comunitat entre els clients i els que estan darrera la barra. I aquesta és una dinàmica que perdura encara avui dia perquè en aquest cas el fet de treballar en família significa, segons explica aquest representant de la quarta generació,  “estar còmode i treballar de gust”. La confiança amb que es fa la feina en que aquestes circumstàncies comporta “estar bé”, però no només entre els integrants de les diferents generacions de la saga familiar sinó també amb “uns clients que hi tractes sovint, que coneixes pel seu nom, amb qui parles i interactues a molts nivells, de manera que també acaben formant part de la família”.

Ara mateix, Ca l’Emilia “reviu moments feliços i torna a mostrar la seva lluentor, especialment els caps de setmana i a l’hora del vermut, quan moltes persones...fins i tot gent gran i famílies amb criatures...ens venen a veure i gaudeixen del seu vermut”.

Sovint, com que a en Josep Urgell li agrada interactuar amb els clients, aquestes persones – sobretot la gent més gran - comparteixen amb ell vivències i emocions, també les experimentades a la bodega, “tot rememorant que, per exemple, van passar-hi bones estones amb amics o bé, si és una parella, que allà va ser on es van conèixer”. Un munt d’històries i de situacions que han anat passant entre les quatre parets d’aquest establiment ubicat a l’alçada del Tívoli. Tan jove com és, a en Josep li agrada parlar amb la clientela. El fa sentir-s’hi connectat i, de fet, ells li comenten que se senten molt a gust en un espai on hi ha aquest clima de tranquil·litat i sinceritat. Tot plegat establint una mena de feeling molt particular. 

L’àvia Cecília es caracteritzava per ser una persona a qui li agradava tant ajudar als altres que se’n va anar a un extrem i, és clar, va caldre posar l’atenció en el fet que l’establiment era un negoci. Ella el va deixar en un punt i, a partir d’aquí, s’establia la possibilitat de donar-li una nova oportunitat a través dels fills. De tots tres, va ser en Josep Urgell – el pare de l’entrevistat  - qui va optar per fer-se’n càrrec i així va ser durant uns tretze anys aproximadament. Quan va morir sobtadament, en Gabriel – el tiet del convidat i germà del fins llavors responsable – el va rellevar, tot i que sempre havia dit que no en tenia cap intenció. Ara bé, com bé assenyala el seu nebot, “com que pel que fa a la bodega ens mou un sentiment, tal i com abans us explicava, va poder més seguir que no pas deixar-la perdre”.

Darrera la barra de Ca l’Emilia hi ha molta història, en concret tres generacions: la Mª Antònia, en Gabriel i en Josep. La tia àvia d’en Josep, que és la citada Mª Antònia, hi va els caps de setmana i ajuda pel que fa a la feina, però també contribueix a aquesta necessària interconnexió amb els clients. I és que en Josep creu que “hi ha moltes coses que es fan que sense ella no es podrien fer”. I, en aquest sentit, aquesta veterana justifica el fet d’anar a donar un cop de mà a la bodega dient que “és un negoci al qual li cal una dona amb empenta”. El cas és que després de tants i tants anys d’experiència sap moure’s, com diu en Josep, perfectament en l’ambient que presideix el negoci i hi contribueix moltíssim a que sigui com és donat que “hi va néixer i això fa que hi dediqui tant d’esforç i que li atorgui tant de valor tot i la seva edat”.

L’entrevista a la secció La Ràdio a la Rebotiga ha propiciat que en Josep Urgell s’assegués amb la seva tieta àvia per tal de saber d’on ve Ca l’Emilia. Una conversa que va partir dels inicis: de com eren les coses abans i de com eren els clients en temps passats. Tot plegat “per saber d’on venim” i, és clar, per saber també cap a on es va. Aquest jove taverner, com a quarta generació, creu que el present passa per aquest vincle sentimental i que el futur “si tot va bé i ho veig factible, després de tantes generacions, m’agradaria poder encarregar-me’n”. I encara va més enllà quan, tot admetent que encara que és molt jove, manifesta que “si mai tinc un fill m’agradaria que pogués viure la realitat com la veig jo ara essent a Ca l’Emilia, pel que fa a la gent i a l’aprenentatge que suposa tractar-hi, al fet d’ajudar-los en el que es pugui, acompanyant-los en les seves vivències”.

Aquest xicot veu el comerç de proximitat, en concret de bodega, com un espai on trobes els productes que hi vas a buscar, però també hi topes amb un caliu que emana del col·lectiu. El servei és primordial. A més, els darrers anys, aquest establiment ha canviat. Si bé de portes en fora continua presentant el mateix aspecte, de portes endins ha experimentat una reforma amb nous equipaments i renovació dels que, pels anys, s’havien malmès. Així mateix, se li ha atorgat una estètica diferent, tot i que s’han potenciat també alguns elements que vinculen el recinte amb el passat com ara és el cas dels cups de l’entrada. Dins de la taverna també hi ha diferents ambients per tal de distribuir els clients segons les seves necessitats i gustos. Al llarg del temps, els clients han anat variant: des dels de sempre fins als que van descobrint el negoci i es van afegint a aquesta gran família que és la de Ca l’Emilia.

Tot i que els responsables d’aquest establiment no es plantegen servir menjars calents pel moment – sí entrepàs i tapes -, sí que és veritat que han optat per adherir-se a algunes campanyes que es duen a terme a la vila per intentar apropar-se als clients des d’altres vessants. És el cas del Vila-tapa dels dijous. En aquesta línia, aquesta quarta generació també s’ha esforçat per estar present a les xarxes socials i són conscients que aquest fet ha comportat que moltes persones hagin decidit apropar-se físicament a la bodega.

Amb la presència d’un convidat tan jove com en Josep resulta inevitable parlar dels joves que treballen. Comenta que amb els amics està molt clar que ell treballa els caps de setmana i, a més, que ho fa amb la família. Li pregunten si no li fa pal, si no està cansat,...i diu que “sí, que hi ha dies que estic cansat, però un cop arribo a la feina i ja han passat uns minuts el meu xip canvia i em poso en “modo on” - com aquell qui diu - i inicio el treball intentant atendre a les persones amb el meu millor somriure, de manera que estiguin contentes”. Tal i com, d’altra banda, ha après veient-ho fer als membres de la seva família.

Si els besavis poguessin veure la marxa actual del negoci i a en Josep fent de representant a la ràdio “estarien contents i feliços de veure que el negoci encara està en peu i que ho està amb la mateixa estimació; tot i els molts i bruscs canvis dels darrers anys. Estarien ben orgullosos de veure que cada persona que és allà dins intenta fer-ho el millor que sap i pot, i que tot plegat té per objectiu estar bé amb els clients i contents amb nosaltres mateixos”.