LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 19

La parella Josep Anton Nogués i la Mª Dolors Andreu han constituït la tercera generació de Nogués: la rellotgeria i la botiga de bijuteria.

La passió d’en Josep Anton Nogués per la rellotgeria és del tot vocacional. Com ell mateix relata, de ben petit, quan tornava d’escola ja “m’entretenia amb algun rellotge que el pare m’havia donat: despertadors, rateres (rellotge de pesos),...”. Més endavant, l’any 1953, quan encara no havia fet els 14 anys, “vaig entrar a treballar a la botiga”. Tot i que aquest veterà artesà sabia que allò d’anar a treballar de rellotger implicava dedicar-s’hi seriosament, li agradava tant que no va dubtar gens a fer el pas “d’entrar a la botiga”. Ell, però, puntualitza que el fet que li agradés tant l’ofici no ha volgut dir que sempre hagi tingut la sensació que jugava...era – com diu la seva esposa “un treballar gaudint...com una mena de hobby...un tot plegat”. De fet, afirma sense dubtes, que els rellotges han estat la vida del seu marit.

En Josep Anton, així que ha arribat a l’estudi, ha posat sobre la taula un parell de rellotges de butxaca petits i antics que tenen per a ell un significat especial. Tots dos porten noms d’integrants de la família: un du el del seu pare i un altre – que no n’havia vist mai cap fins que va adquirir aquest – que llueix el nom de Maria Canals, la seva àvia, que junt amb el seu marit, en Josep, van posar en marxa la primera de les botigues d’aquesta saga familiar. Recorda que se’n va fer molts diners perquè “aquell senyor no les tenia totes a l’hora de vendre”. Els rellotges, comenta aquest veterà professional, duen nom propi quan se n’adquireix una quantitat important i es negocia que hi figuri el nom de la persona que els comercialitza i, de fet, és una pràctica que avui dia encara es fa.

La Mª Dolors Andreu, quan els seus fills van créixer, es va plantejar junt amb el seu espòs la possibilitat de muntar una botiga. Sense vinculació prèvia amb el sector, aquesta botiguera va posar fil a l’agulla i va canviar el que fins llavors coneixia, que era la costura i el disseny en roba, per la bijuteria. I resultà que li agradà força, sobretot perquè implicava el tracte amb el públic. I, de fet, la filla de la parella, la Salomé, ha heretat aquest gust per la botiga, i per tots els valors que implica, amb el seu establiment: “El Toc”, que segueix l’estela iniciada per la Mª Dolors. Aquest fet els fa sentir molt orgullosos. Dels altres tres fills de la parella, dos continuen també vinculats en certa forma a l’ofici dels pares perquè l’un exerceix com a professor de micromecànica (matèria relacionada amb l’univers de la rellotgeria) a Tarragona i l’altre regenta un comerç de proximitat relacionat amb un sector totalment diferent al dels pares a Vilafranca. Tot i això, recorden que tots els fills, en un moment o altre de la seva vida, han ajudat a tirar endavant els negocis familiars.

Tot i que la venda formava part del negoci, en Josep Anton admet que el que a ell li agradava era la reparació, que era el terreny en el qual va començar. En aquest sentit rememora que li feia especial gràcia arreglar rellotges que ningú no es veia amb cor reparar. Llavors, “com que no es comptaven les hores”, te’n sorties de tot: “si s’havia de fer una cosa a mà, doncs es feia. I, de fet, amb algun d’aquells rellotges antics, de paret, segons com te’l portaven de fet malbé hi podies haver arribat a emprar una setmana”. D’inconvenients, en aquella època – explica en Josep Anton -, no n’hi havia que no es poguessin solucionar. Ara, però – diu – “em sap greu que la rellotgeria no té res a veure amb el que era abans”. Avui dia tot és electrònic i els rellotges de corda o automàtics pràcticament han desaparegut i, és clar, “si encara queda algun rellotger fora de Vilafranca que arregli rellotges antics acostuma a ser una persona gran...jo encara en conec algun”. I això que, reflexiona, a Barcelona, a la Verge de la Mercè “hi tenim una escola de rellotgeria – i dic tenim perquè jo he estat molts anys al gremi -, que funciona i que està subvencionada per la Generalitat perquè, malauradament, cada vegada hi ha menys alumnes”. De tota manera, aquest rellotger creu que amb els anys l’artesania tornarà.  

La bijuteria, en canvi , ha experimentat una evolució diferent. Si bé, com adverteix la Mª Dolors, és un sector que puja i baixa, requereix una bona dosi d’il·lusió i de voluntat per innovar i això, segons ella, s’aconsegueix “renovant-te i sent una mica atrevida”...al cap i a la fi “estant al dia”...i la Salomé “ho fa encara més que jo: sempre la tenim cap aquí i cap allà”. I una mica seguint l’exemple d’una filla tan inquieta a nivell d’anar pel món descobrint què es porta en l’univers de la bijuteria, aquesta parella ha aprofitat la jubilació per viatjar i, ja que són pel món, visitar antiquaris i adquirir peces molt especials o que encara els sorprenen per la seva singularitat. Quan se’ls hi pregunta pel que fa al número de rellotges que tenen a casa especifiquen que en tenen una desena “que toquen” i uns quants més que formen la seva particular col·lecció. El fet de disposar de peces de diferents naturaleses fa que aquest rellotger tingui al seu abast un exercit de rellotges per atendre i que, des del taller – traslladat a casa en arribar la jubilació -, pugui entretenir-se arreglant els que cal. En Josep Anton confessa que tot i que comparteix la seva afició amb d’altres col·legues o amics de Barcelona, no n’hi ha cap de tan implicat com ell. La única persona que ha conegut i que potser ha estat compromès al mateix nivell que ell amb la professió ha estat el seu mestre, en Lluis Dalmau, que – quan va deixar d’exercir – li va oferir les seves eines de treball i que “naturalment, li vaig comprar”.

A nivell domèstic, tot i que en Josep Anton es mostra més aviat modest, la Mª Dolors explica que és bastant manetes i que també ha invertit en equipaments per tal de fer bricolatge. No és res estrany, explica ell, “si tenim en compte que sempre m’han agradat aquest tipus de coses. Ja de petit, quan va arribar l’electricitat a casa, vaig encarregar-me’n de fer tota la instal·lació”. Arrel d’aquest comentari i d’altres, en que també hi intervé la creativitat de la Mª Dolors, les entrevistadores ens n’adonem del fet que aquesta és una parella d’allò més enginyosa. 

L’àvia d’en Josep Anton, la Maria Canals, va ser una dona pionera a la seva època. Es va quedar vídua jove i, al contrari del que feien les dones en aquells temps, va optar per no vendre el negoci i va decidir tirar-lo endavant. El seu nét confessa que li hagués agradat molt conèixer aquella dona com la que n’hi havia poques aquells anys.

Com a conclusió, creuen que els oficis artesans tornaran, però dubten que les persones que s’hi dediquin puguin guanyar-s’hi la vida només a nivell monetari. Creuen que s’exerciran de més a més o tenint en compte premisses com les que defensen que algú que treballa en el que li agrada ja és una mica ric en un aspecte que comença a ser tan valorat avui dia com és la felicitat. Consideren que a les administracions els agradaria potenciar el comerç de proximitat i troben que està bé que intentin donar-hi una empenta, com és el cas d’un anunci que s’acaba de rodar en aquest sentit. 

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 18

La Isabel i la Montse Alemany Iniesta constitueixen la quarta generació de Cal Gatell.

En preguntar-li pels seus pares i per la seva emprenedoria, la Montse Alemany explica que “et marquen molt i, de fet, el que reps d’ells et queda impregnat. Se n’aprèn molt i, en aquest sentit, és un exemple que tens i que sempre seguiràs”. Per a ambdues germanes és molt important la figura de la mare, la Isabel Iniesta, que encara és a la botiga amb elles i que – esperen – “hi sigui durant molt de temps”. Aquesta veterana comerciant, diuen les seves filles, compta amb unes grans dosis d’iniciativa que coneixen molt bé els seus clients, sobretot els vilafranquins, que ja saben que si entren a la botiga la hi trobaran. Com elles mateixes reflexionen, si es té un comerç a una vila és molt important tenir presència: “ser-hi perquè és la manera de fer barri, de fer comerç, de conèixer els veïns i també els hàbits de compra dels clients...és la forma de treballar que hem vist i que, considerem, és molt important”.

Pel tàndem constituït per en Xavier Alemany i la Isabel Iniesta ha estat determinant la premissa de negoci que han seguit i que ha estat basada en una màxima com és la de “tirar endavant”. Els començament no són gens fàcils per a les diferents generacions d’una saga familiar, però aquesta parella ho va tenir especialment difícil degut a una sèrie de circumstàncies. Tot i així van viure amb molta il·lusió la incorporació al negoci i la posada en marxa el seu propi establiment. Davant d’aquesta trajectòria, la filla gran, la Isabel, comenta que aquesta quarta generació sent la joia de la feina feta pels pares i intenten tirar endavant amb “la mateixa il·lusió, la mateixa manera de veure el negoci, les mateixes ganes, al cap i a la fi, de tirar endavant...I és que per això estem on estem i encara molt vius”.

Ara mateix aquestes dues germanes estan al front del negoci però, si una cosa van tenir clara els seus progenitors, va ser que aquesta vinculació se l’havien de guanyar i havia d’estar condicionada a les capacitats personals i professionals. El trajecte ha estat marcat per una historia familiar que, com diu la Montse, “ja ha suposat un ajut en si mateixa perquè no es ve de nou i la gent et coneix – sobretot a Vilafranca, que és on podem anar a buscar els inicis -, de manera que ja hi ha una base que nosaltres seguim, tot incorporant allò que nosaltres podem aportar com a nova generació pel que fa a novetats, però també en relació a la integració a l’empresa de les noves tecnologies, que és el que potser els hi costa més a ells”. Aquests aspectes que es dominen més com a generació venen rubricats per uns estudis universitaris que aquestes germanes han cursat i que, reconeixen, els seus pares els han atorgat total llibertat a l’hora de triar. Així, ara que han decidit incorporar-se a temps complert al negoci, poden aportar uns coneixements que, d’altra manera, potser no haguessin tingut. En aquests moments, al llarg del dia a dia, la Isabel s’encarrega de les compres de gènere i també està molt a l’oficina, mentre que la Montse – “que és l’artista de la família”- s’encarrega més de la part més creativa. I, d’aquesta manera, elles també formen un bon tàndem.

En aquesta ocasió tornem a trobar uns pares que no volien que les filles estiguessin predestinades a fer-se càrrec de les botigues, donat que consideren que és una tasca molt dura. No obstant, elles mateixes, després d’haver estat treballant fora de casa i haver provat d’altres experiències a nivell professional han decidit tornar a casa perquè “és el que volem”.

Tot i que la presència de la Isabel i la Montse podria ser un bon pretext perquè en Xavier i la Isabel poguessin fer tot allò que durant anys han estat aplaçant per manca de temps lliure, encara s’hi resisteixen per manca de costum i, de fet, aquestes noies reconeixen que els hi han d’insistir perquè facin el procés d’adaptació a fer tot tipus de coses desvinculades del treball i tinguin més a veure amb l’oci. Expliquen que realment els hi costa fer “qualsevol cosa que suposi no anar a la botiga i que no sigui estrictament feina”.

L’aprenentatge que van fer els pares va ser molt diferent del que han fet aquestes dues besnétes dels fundadors, que han notat en tot moment la voluntat d’ajudar dels pares i han sentit que caminaven acompanyades, de manera que poden manifestar obertament que ha estat fàcil treballar amb la família. I un bon exemple és, com diu la Montse, que “tot s’ha decidit entre tots i en el marc d’un bon ambient i, essent així, els pares s’han mostrat contentíssims”. Aquella primera petita botiga s’ha convertit amb els anys en un conjunt de botigues – actualment en són cinc – i cada punt de venda reuneix les seves pròpies característiques i té el seu propi públic i, per tant, elles han d’estar constantment en moviment, anant d’un lloc a l’altre. Per poder portar en condicions un negoci, recalquen, cal estar alerta i, de fet, quan s’és físicament a una botiga – diuen - sempre es prenen decisions o bé el propietari se n’adona de què es pot aportar o millorar.

A Cal Gatell, la irrupció de la tecnologia ha suposat introduir nombrosos canvis, “sobretot pel que fa al programa de vendes, que ens permet gestionar el considerable i en constant moviment volum d’estocs amb el qual treballem”. Destaquen el fet que han precisat un programa adaptat a les seves necessitats i, per tant, pràcticament fet a mida. Així mateix, han integrat les xarxes socials i la comunicació via Internet que, consideren, cabdal. I, en aquest sentit, admeten que la generació anterior potser no domina l’eina a nivell pràctic, però sí que ha captat la seva funció i contribueix a mantenir viva l’àrea de negoci digital amb els seus suggeriments.

Tant la Isabel com la Montse han tingut una mare que ha estat treballant moltes hores a la botiga i ara elles mateixes són mares i passen moltes hores al comerç que regenten. Recorden que quan eren petites veien poc a la mare perquè no arribava fins el vespre però, en canvi, passaven hores a la botiga, i ara elles – d’acord amb els temps que els hi toca viure i en col·laboració estreta amb la parella i els avis – intenten portar-ho el millor possible. Reconeixen que és un horari molt ampli entre setmana i que el dissabte s’hi dedica tot el dia i que, per tant, és complex. A més a més – assenyalen – quan les criatures no han d’anar a l’escola (sobretot els Nadals) és quan elles més feina registren als establiments. Els seus fills les troben a faltar de la mateixa manera que elles trobaven a faltar als pares i, per tant, saben de la importància d’explicar-los en quin tipus de negoci treballa la mare i què suposa i, creuen fermament, que a la seva manera ho entenen. De la mateixa manera, el fet que ells visitin la botiga i les vegin en acció també els ajuda a comprendre. Tot i això, admeten, “acabem intentant estar a tot arreu”. I, puntualitzen, això de no poder passar massa hores amb la família – en el univers del comerç de proximitat – ho pateixen tant els homes com les dones. La reforma horària i la conciliació laboral – tot i que una bona mesura – consideren que “tot i que és molt important, també és molt difícil, sobretot si tenim en compte que cada vegada ens obliguen a obrir més hores, més festius,...són mesures que van en direcció contrària”. 

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 17

La convidada, Anna Casas, constitueix la setena generació de Cal Sedasser antiga Cal Casas, que ja compta amb 190 anys de trajectòria a la vila.

En aquest cas, al contrari del que es pugui pensar, el fet de tenir tant de pes generacional al darrera no ha estat un handicap perquè el que es té clar és que cada etapa té el seu propi recorregut. En el cas de l’Anna, ella partia de la base que la seva tasca consistia a portar el negoci com ella volia o creia que s’havia de dur i - amb el temps, l’experiència i l’evolució del comerç a nivell general - “he aprés a fer-ho i com fer-ho”.  El que tenia, però, molt interioritzat des dels inicis és que “el passat és el passat i que cada vegada s’han d’establir les bases per iniciar una nova etapa”.

25 anys enrere, quan ella va començar en aquest sector de treball, es va trobar amb un món d’homes on ella era l’única dona. En aquest sentit, recorda que el volum de clients masculí era molt superior al femení i valora que ara, en canvi, tot plegat ha variat molt perquè “darrera el taulell de Cal Sedasser hi ha 5 dones – cap home – i totes elles molt professionals”. I és que “la cosa ha anat així”.

Com que a casa seva no hi havia possibilitat de tria: o continuava el negoci en mans de l’Anna o no continuava, ella va establir la seva manera de fer i ha vist com dia a dia s’ha anat trobant més còmoda treballant amb companys dones que amb companys homes. I, és clar, ha estat un procés molt natural, d’una banda, perquè l’àmbit del parament de la llar ja té en si mateix un aire més femení i, d’una altra banda, perquè la ferreteria a ella, en concret, li “encanta i no em fa por res”. Aquesta circumstància, si bé “al principi la gent era una mica reticent a acceptar-ho, ara n’estan encantats”. 

El procés ha comportat una identificació de cara al públic també molt personal. Tradicionalment, al sector de la ferreteria “es llueix el gris i el blau marí i jo em vaig negar a que a casa continués sent així”. Per això va decidir que el seu personal s’uniformaria de taronja “que és un color molt alegre i que a mi personalment m’agrada molt”. Aquesta decisió ha propiciat que, amb el pas del temps, els vilatans identifiquin aquest color “amb el negoci i que així ens ho facin saber”.

En els anys que fa que hi és l’Anna, el món de la ferreteria ha evolucionat moltíssim. Abans era un univers que anava principalment dirigit al “professional, mentre que ara hi han irromput els particulars gràcies al bricolatge”. I, és clar, aquesta tendència unida a que Cal Sedasser té més aviat de caire domèstic ha fet que “tinguem públic de tot tipus”.

Des d’un punt de vista formatiu, si bé és cert que aquesta ferretera procura anar a fires i convencions per conèixer productes nous, reconeix que a l’hora de saber com funciona una cosa l’escola principal és el mostrador i el client: “aprendre del que t’explica un, del que t’explica l’altre...”. De fet, assenyala, el client “és un gran mestre” al qual “tracto com si fos jo mateixa” perquè – pensa - que això les persones ho agraeixen moltíssim. És més, pensa que és important que el botiguer gaudeixi amb la feina que fa. Ella, concretament, gaudeix molt “fent la meva feina i, és clar, això es transmet”. S’estableix una mena de feedback que fa que “el que tu dones, també ho reps per part de l’altre: s’encomana”; tot plegat a través d’un tracte directe i basat en la franquesa. Davant del supòsit de com encara els mals dies, l’Anna ens confessa que en té pocs i que, quan aquesta situació es dóna, són els mateixos clients els qui l’ajuden a canviar les circumstàncies. A poder impregnar d’aquest tarannà l’establiment i a portar el millor possible tantes hores de treball hi contribueix moltíssim “saber gestionar-ho, procurant tenint-ho tot molt ben muntat”. En aquest cas, aquesta botiguera compta amb un molt bon equip de professionals amb qui dialoga i, entre tots, busquen la manera de gestionar i solucionar les situacions per tal de mirar de tenir-ho tot cobert. Cada treballadora – ens explica - té el seu tipus de feina, cadascuna té el seu caràcter,...i “ens complementem molt bé”.

En general, percep al col·lectiu del comerç de proximitat – al qual pertany – una mica acomodat. N’hi ha que sí, n’hi ha que no però en molts casos “esperen que els hi facin les coses la resta, però el que està clar és que si no es porta una iniciativa a nivell individual, un no pot esperar que els de fora facin allò que jo no estic fent dins del meu establiment”. Comenta que hi ha entitats a les quals pertànyer, que fomenten una sèrie d’iniciatives que incentiven el negoci, i anima a tothom a buscar eines per tal de trobar estímuls, tot cercant un lloc dins del futur d’aquest tipus de comerç que, tot hi els problemes, reserva un espai per tothom. Més enllà de la supervivència es tracta de buscar estratègies per oferir un valor afegit: “que els clients es sentin còmodes quan venen a comprar a Vilafranca i també aprofitar tota una sèrie d’esdeveniments importants i propis d’aquí i que es porten a terme a la vila – tant en un recinte com en un altre, depenent de la magnitud i la naturalesa – per donar-se a conèixer als visitants i animar-los a que s’apropin al centre i s’engresquin a repetir”. L’Anna és partidària de crear aquestes bones impressions entre la gent que s’apropi perquè, considera, “estem parlant d’una realitat que s’està imposant i que serà així a partir d’ara i que, per tant, es pot facilitar o queixar-se i no fer res”.

Pel que fa al relleu generacional, a Cal Sedasser es viu el dia a dia. Els fills de l’Anna tenen els seus estudis i la seva feina. Creu que no han d’existir obligacions en aquest aspecte i que, per tant, han de fer la seva i que el que hagi de ser serà. Ara hi és ella al capdavant i encara li queden temps per endavant. És conscient que molts comerços de la vila no contemplen un relleu generacional i creu que potser és fruit d’un nou tarannà. Els joves d’ara tenen perspectives de la professió, del futur,...molt diferents.

Aquesta botiguera se sent orgullosa que defineixin Cal Sedasser antiga Cal Casas com un negoci sincer, pròsper, a la última en quant a novetats i que el client s’hi pot sentir bé. Davant de la possibilitat que el client s’hi senti tan a gust que li costi marxar, l’Anna es queda amb el fet que “és molt gratificant i s’aprèn molt”.

Creu que el tema de la reforma horària és molt complicat perquè ja existeixen unes rutines difícils de canviar. Por suposat que els botiguers estarien encantats de poder gaudir més del seu temps lliure en aquestes franges horàries que ara estan treballant, però a “nivell global – per clima, per costums,... – sembla impossible”. Potser estaria bé treballar els dilluns pel matí i avançar l’horari de matí i de tarda...llavors es podrien plantejar coses com tancar una mica més aviat per la tarda. Potser cal mirar-s’ho com que “cal adaptar-se a les necessitats de la gent del carrer que al cap i a la fi vius d’ells...ser més flexibles”.  

El repte “del dia a dia és no parar i constantment mirar endavant” tot construint el futur perquè...mirar gaire enllà es fa molt llarg. 

La Ràdio a la Rebotiga. Crònica Programa 16

El programa del 30 de gener té un convidat molt jove. Té 16 anys i es diu Josep Urgell i és la quarta generació de la bodega Ca l’Emilia.

Com explica el mateix Josep, Ca l’Emilia sempre ha estat un negoci que “s’ha portat des d’un sentiment que ha comportat intentar ser una espècie de família per als clients”. Tal i com diu hi ha hagut moments difícils que ha s’han anat superant i això ha permès que hagi estat possible arribar a una quarta generació. En l’actualitat, l’objectiu consisteix anar tirant poc a poc el negoci endavant i fer-ho “amb il·lusió”.

Bar, bodega, taverna,...si es té en compte el nom amb el qual s’hi refereix la família cal anomenar l’establiment bodega perquè, al cap i a la fi, “ens hi vam criar i és com el coneixem”. Ara bé, de vegades, tot fent broma algunes persones l’anomenen taverna.

En el moment que els toca la rifa a en Joan Urpí i l’Emilia Corral i decideixen muntar el negoci familiar ho fan amb una intenció que va més enllà de només guanyar-se la vida. En paraules dels descendents es va voler instaurar una manera de viure diferent que implicava una mirada oberta a través dels altres i un munt d’històries dignes de ser narrades. Al llarg de la història ha perdurat aquest esperit de viure el negoci establint una espècie de comunitat entre els clients i els que estan darrera la barra. I aquesta és una dinàmica que perdura encara avui dia perquè en aquest cas el fet de treballar en família significa, segons explica aquest representant de la quarta generació,  “estar còmode i treballar de gust”. La confiança amb que es fa la feina en que aquestes circumstàncies comporta “estar bé”, però no només entre els integrants de les diferents generacions de la saga familiar sinó també amb “uns clients que hi tractes sovint, que coneixes pel seu nom, amb qui parles i interactues a molts nivells, de manera que també acaben formant part de la família”.

Ara mateix, Ca l’Emilia “reviu moments feliços i torna a mostrar la seva lluentor, especialment els caps de setmana i a l’hora del vermut, quan moltes persones...fins i tot gent gran i famílies amb criatures...ens venen a veure i gaudeixen del seu vermut”.

Sovint, com que a en Josep Urgell li agrada interactuar amb els clients, aquestes persones – sobretot la gent més gran - comparteixen amb ell vivències i emocions, també les experimentades a la bodega, “tot rememorant que, per exemple, van passar-hi bones estones amb amics o bé, si és una parella, que allà va ser on es van conèixer”. Un munt d’històries i de situacions que han anat passant entre les quatre parets d’aquest establiment ubicat a l’alçada del Tívoli. Tan jove com és, a en Josep li agrada parlar amb la clientela. El fa sentir-s’hi connectat i, de fet, ells li comenten que se senten molt a gust en un espai on hi ha aquest clima de tranquil·litat i sinceritat. Tot plegat establint una mena de feeling molt particular. 

L’àvia Cecília es caracteritzava per ser una persona a qui li agradava tant ajudar als altres que se’n va anar a un extrem i, és clar, va caldre posar l’atenció en el fet que l’establiment era un negoci. Ella el va deixar en un punt i, a partir d’aquí, s’establia la possibilitat de donar-li una nova oportunitat a través dels fills. De tots tres, va ser en Josep Urgell – el pare de l’entrevistat  - qui va optar per fer-se’n càrrec i així va ser durant uns tretze anys aproximadament. Quan va morir sobtadament, en Gabriel – el tiet del convidat i germà del fins llavors responsable – el va rellevar, tot i que sempre havia dit que no en tenia cap intenció. Ara bé, com bé assenyala el seu nebot, “com que pel que fa a la bodega ens mou un sentiment, tal i com abans us explicava, va poder més seguir que no pas deixar-la perdre”.

Darrera la barra de Ca l’Emilia hi ha molta història, en concret tres generacions: la Mª Antònia, en Gabriel i en Josep. La tia àvia d’en Josep, que és la citada Mª Antònia, hi va els caps de setmana i ajuda pel que fa a la feina, però també contribueix a aquesta necessària interconnexió amb els clients. I és que en Josep creu que “hi ha moltes coses que es fan que sense ella no es podrien fer”. I, en aquest sentit, aquesta veterana justifica el fet d’anar a donar un cop de mà a la bodega dient que “és un negoci al qual li cal una dona amb empenta”. El cas és que després de tants i tants anys d’experiència sap moure’s, com diu en Josep, perfectament en l’ambient que presideix el negoci i hi contribueix moltíssim a que sigui com és donat que “hi va néixer i això fa que hi dediqui tant d’esforç i que li atorgui tant de valor tot i la seva edat”.

L’entrevista a la secció La Ràdio a la Rebotiga ha propiciat que en Josep Urgell s’assegués amb la seva tieta àvia per tal de saber d’on ve Ca l’Emilia. Una conversa que va partir dels inicis: de com eren les coses abans i de com eren els clients en temps passats. Tot plegat “per saber d’on venim” i, és clar, per saber també cap a on es va. Aquest jove taverner, com a quarta generació, creu que el present passa per aquest vincle sentimental i que el futur “si tot va bé i ho veig factible, després de tantes generacions, m’agradaria poder encarregar-me’n”. I encara va més enllà quan, tot admetent que encara que és molt jove, manifesta que “si mai tinc un fill m’agradaria que pogués viure la realitat com la veig jo ara essent a Ca l’Emilia, pel que fa a la gent i a l’aprenentatge que suposa tractar-hi, al fet d’ajudar-los en el que es pugui, acompanyant-los en les seves vivències”.

Aquest xicot veu el comerç de proximitat, en concret de bodega, com un espai on trobes els productes que hi vas a buscar, però també hi topes amb un caliu que emana del col·lectiu. El servei és primordial. A més, els darrers anys, aquest establiment ha canviat. Si bé de portes en fora continua presentant el mateix aspecte, de portes endins ha experimentat una reforma amb nous equipaments i renovació dels que, pels anys, s’havien malmès. Així mateix, se li ha atorgat una estètica diferent, tot i que s’han potenciat també alguns elements que vinculen el recinte amb el passat com ara és el cas dels cups de l’entrada. Dins de la taverna també hi ha diferents ambients per tal de distribuir els clients segons les seves necessitats i gustos. Al llarg del temps, els clients han anat variant: des dels de sempre fins als que van descobrint el negoci i es van afegint a aquesta gran família que és la de Ca l’Emilia.

Tot i que els responsables d’aquest establiment no es plantegen servir menjars calents pel moment – sí entrepàs i tapes -, sí que és veritat que han optat per adherir-se a algunes campanyes que es duen a terme a la vila per intentar apropar-se als clients des d’altres vessants. És el cas del Vila-tapa dels dijous. En aquesta línia, aquesta quarta generació també s’ha esforçat per estar present a les xarxes socials i són conscients que aquest fet ha comportat que moltes persones hagin decidit apropar-se físicament a la bodega.

Amb la presència d’un convidat tan jove com en Josep resulta inevitable parlar dels joves que treballen. Comenta que amb els amics està molt clar que ell treballa els caps de setmana i, a més, que ho fa amb la família. Li pregunten si no li fa pal, si no està cansat,...i diu que “sí, que hi ha dies que estic cansat, però un cop arribo a la feina i ja han passat uns minuts el meu xip canvia i em poso en “modo on” - com aquell qui diu - i inicio el treball intentant atendre a les persones amb el meu millor somriure, de manera que estiguin contentes”. Tal i com, d’altra banda, ha après veient-ho fer als membres de la seva família.

Si els besavis poguessin veure la marxa actual del negoci i a en Josep fent de representant a la ràdio “estarien contents i feliços de veure que el negoci encara està en peu i que ho està amb la mateixa estimació; tot i els molts i bruscs canvis dels darrers anys. Estarien ben orgullosos de veure que cada persona que és allà dins intenta fer-ho el millor que sap i pot, i que tot plegat té per objectiu estar bé amb els clients i contents amb nosaltres mateixos”. 

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 15

L’Àngels Soler és integrant, tot i que no pròpiament “de sang” – ha estat la jove -, de la tercera i darrera generació de Cal Biosca.

Ja no és a la botiga i, per tant, aporta la interessant perspectiva que dóna el fet d’haver deixat enrere el dia a dia del negoci. Un negoci – Cal Biosca – que ha desaparegut per manca de relleu generacional.

L’Àngels manifesta que se sent contenta de poder venir a la ràdio a parlar de la botiga que, més que un establiment, ha estat la seva vida i la del seu marit i company de viatge – Ramon Biosca – durant tants i tants anys. Confessa que encara ara els hi queda una espècie de cuquet que, considera, es porta a la sang, i destaca que potser al seu marit en més mesura, donat que va ser el seu avi i després el seu pare que varen engegar i consolidar el projecte familiar. Una trajectòria de tantes dècades, primer fent de marxants per la comarca (on tothom els coneixia) i després, des de l’any 1950, establint-se a la vila, feien que a en Ramon li costés deixar anar...I, de fet, durant els anys que, ja jubilat, l’Àngels encara va continuar al peu del canó, no se’n va poder estar de creuar la porta de l’establiment familiar diàriament. Tot i així, explica aquesta veterana, amb les noies que ara porten la botiga hi ha una entesa molt entranyable i, de fet, una mica han seguit les directrius amb que aquesta família es movia quan hi estava al capdavant. Tant és així, que moltes vegades aquest matrimoni entre a saludar o diuen el seu parer davant de les consultes que els hi poden fer arribar. En aquest sentit, alguns dels representants – sabent que la darrera generació ja s’havia jubilat i que, en concret, l’Àngels havia pres mal en un accident – s’han interessat pel seu estat trucant-la i bé visitant-la i això ella ho interpreta com una mena de reconeixement a la tasca feta i al tracte familiar que des de sempre es va voler donar des de Cal Biosca. I, essent així, una de les coses que més l’emociona és quan treu el nas a l’establiment que ara mateix porten les noies que ho han seguit i coincideix amb un client o una clienta de tota la vida, aquest o aquesta s’atansa i “et plantà  un petó, adonant-te que la feina feta durant tots aquests anys té un valor”.

L’Àngels ens fa partícips del seu desig d’estudiar, que no va ser possible a causa de l’època en que va néixer – quan, rememora, les coses eren molt difícils – i, reflexiona, tot i que “la feina que he fet no és la que hagués escollit, l’he intentat fer el millor que he sabut i al veure que força gent, d’una manera o altra, et reconeix que l’has atès el millor que has sabut, que has estat honest i que els has donat confiança fa que el cuquet del qual parlàvem abans estigui del tot present”.

Pel que fa al fet de si atendre al públic d’aquesta forma en que ho ha fet l’Àngels es porta a la sang o s’aprèn, ella comenta que no ho sap. Recorda que ella va començar a treballar als 15 anys a una carnisseria i que “quan vaig conèixer el Ramon i, després, ens vam casar vaig travessar d’una banda a l’altra l’Avinguda  Tarragona – el 1968 s’hi va instal·lar Cal Biosca – per continuar fent tasques d’atenció al públic”. Reitera que “potser no és la feina que hauria escollit, però sé que la gent es mereix un respecte...que sóc molt xerraire...i el fet és que el contacte amb la gent a mi sempre m’ha agradat”.

Aquesta botiguera alliberada del dia a dia a l’establiment familiar explica que “ja en època del meu sogre – com que havia anat a repartir per molts pobles - la botiga s’havia convertit en una mena de punt de trobada. I, és clar, et demanaven que els hi guardessis el cabàs, que li donessis un encàrrec al marit de part de la dona o a l’inrevés, o bé que li fessis arribar un objecte – un llibre, per exemple - a un parent o a un amic. Així doncs, en moltes ocasions et trobaves que gent que entrava a “casa” no venia ben bé per comprar sinó que venia a fer relacions humanes, establint-se un vincle que tenia com a eix el caliu, l’amistat,...Està clar que en un negoci has de procurar guanyar-t’hi la vida perquè tens unes necessitats, però nosaltres no devem haver estat massa bons negociants perquè sempre hem mirat més aviat el benestar emocional que anar a arrancar la pesseta ”. L’Àngels afirma, en aquesta línia, que el secret d’haver aguantat tant de temps potser rau en no haver enganyat mai a la gent ni haver volgut aprofitar-se’n. I, en aquest sentit, fa una crida en favor de, en concret, la gent gran, reivindicant que se’ls mimi com a col·lectiu perquè són un actiu que potser, reflexiona, necessiten un tracte especialment humà i digne. I, recalca, són molt agraïts i, el fet de fer-ho, proporciona molta satisfacció. Com exposa aquesta botiguera, “el jovent tomba molt, però segurament la gent gran – a la qual li costa una mica més entrar per primera vegada a un establiment - és més fidel”.

Aquest va ser el tarannà de la botiga al llarg de totes les generacions que la van encapçalar, tot i que, per suposat – per caràcter i per habilitats – s’han repartit les tasques a fer entre, per exemple, ella i el seu marit. De cara als clients, la feina forta ha estat per part d’ella mateixa i les dependentes que hi han estat, en general, molts anys i per les quals tenen un record especial. I, en aquest sentit, explica que encara ara, tant aquelles noies com les seves famílies, es preocupen per com està ella i el seu marit i, si coincideixen pel carrer, “ens fem una abraçada”. Uns gestos que – explica - tenen un valor més enllà dels diners.

L’Àngels Soler defineix un negoci de comerç de proximitat com “un servei públic perquè no som una multinacional ni tenim la mateixa funció. I de la mateixa manera que hi ha gent que li agrada mirar i que no el destorbin, també hi ha persones a les quals els hi agrada que els hi donin un cop de mà”. L’experiència de tants anys rere el taulell li ha fet entendre que hi ha clients de tota la vida que agraeixen que se’ls orienti sense de cap manera arribar a imposar. Tota una “personal shopper” amb molta mà esquerra que té una experiència de 52 anys a l’esquena que reivindica l’empatia a la botiga!

Quan ara l’aturen pel carrer i els que han estat els seus clients li pregunten on aniran a comprar ara que ella s’ha jubilat, aquesta botiguera els anima a anar a comprar a la botiga que les noies que havien treballat amb ells porten. En primer lloc perquè creu que els atendran la mar de bé i en segon lloc perquè segueixen una mica aquell esperit de la botiga pel que fa a comprar pràcticament tota la roba a proveïdors del país. Els anima a provar-ho i, si no els hi agrada, doncs no passa res. De la mateixa manera, quan les noies tenen algun dubte sobre un client, li pregunten a ella i posa al seu servei la seva experiència. Tot i això és conscient que està desvinculada del negoci.

Ara que està alliberada s’està dedicant a donar ales a les seves inquietuds. S’ha apuntat al projecte de lectura EVA354 - un servei de voluntariat lector, amb una dimensió social, que organitza lectures en veu alta a hospitals, residències de gent gran, presentacions d’actes i domicilis particular -, i està pesant en dur a terme alguna activitat intergeneracional. És “una experiència que em satisfà. També m’agrada cuinar i, en aquest aspecte, em centro en la cuina tradicional”. Quan arriba l’alliberació, doncs, comença una nova etapa i “hi ha moltes coses a fer”. 

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 14

Segona i tercera generació Mestres Cisteller o, avui dia, Joguines de Fusta: el matrimoni format per Antoni Mestres Esteve i Antònia Bolet Quer, que van constituir en el seu moment la segona generació, i en Xavier Mestres Bolet, que encapçala actualment la tercera generació.

El fet que hi hagi tres persones d’una mateixa família fomenta que s’exposin punts de vista diferents i que, per tant, sorgeixi el contrast d’opinió i, d’aquesta manera, s’enriqueixi el debat.

Antoni Mestres Esteve és fill de l’Antoni Mestres Saumell, que va ser un home arriscat i va muntar una cistelleria l’any 1929. En un moment donat, el nostre convidat més veterà, amb el suport del seu pare, s’incorpora al negoci per tal de donar-li continuïtat. I per poder fer-ho, passà per un període d’aprenentatge que el va permetre anar superant-se. Aquesta circumstància, unida al fet que el seu pare sempre va tenir al seu costat cistellers experimentats, tant de la vila com de la comarca, i a que les caves cada vegada necessitaven més coves per cobrir la verema, va fer que el negoci fos pròsper. L’Antoni recorda que no sempre s’ha collit amb caixes de plàstic i puntualitza que els coves de llavors tenien una capacitat de fins a 100 kg i que, degut a això, es feia difícil de pujar-los als tractors. I en paral·lel a les necessitats de la industria del cava, la gent demandava cistells per portar conills, posar els ous (de vímet blanc), anar a comprar,...”una gran quantitat de productes de cistelleria que ara ja no es necessiten. Ha canviat això”.

En aquella època, i durant molt de temps, “vam dedicar-nos a fer el forrat de garrafes”. Però, a partir d’una disposició de la Renfe – que deia que les garrafes que anaven facturades havien d’anar amb una gàbia de fusta – el pare de l’Antoni va adquirir una serra per mirar de poder tallar ell mateix les fustes per no haver de donar-les a fer i, és clar, va començar una nova àrea de negoci que consistia en fer el vestit de fusta de les garrafes de vidre. Allò va acabar esdevenint l’empresa d’embalatge. 

Els canvis i l’adaptació a la realitat vigent en cada moment han estat la tònica habitual al llarg de la trajectòria d’aquesta saga familiar. Recentment també han estat subjectes a canvis. En Xavier Mestres Bolet ens relata que el 2007 va assistir a una fira on va descobrir unes joguines de fusta que li van encantar i va pensar que, si no estaven massa vistes a nivell local, tampoc ho estarien enlloc i va iniciar-ne la venda a través d’Internet. Així doncs, Joguines de Fusta va néixer per comercialitzar un producte especialitzat online i, posteriorment, com explica en Xavier, “li vaig plantejar a la meva germana – que llavors estava a la botiga – que es poguessin també vendre a peu de carrer, coexistint amb la cistelleria”. Possibilitant una nova adaptació i tirar endavant una altra vegada.

La cistelleria es va estancar perquè van aparèixer al mercat altres tipus de producte i, és clar, el dia a dia es va complicar. Incorporant les joguines “li donàvem una nova oportunitat a la botiga que, finalment, ha anat agafant més protagonisme”. De fet, aquesta aposta per la fusta entroncava directament amb la serrería -  que havia estat un dels apartats del conjunt del negoci familiar - i permetia difondre al màxim aquest tipus de joguina.

Tant bon punt va passar a formar part de la família, als 25 anys, l’Antònia Bolet Quer es va incorporar a la botiga. Al llarg dels primers anys, la seva sogra li va anar indicant quines eren les tasques que calia dur a terme i com fer-ho. El gènere, que fabricaven ells mateixos, com ella molt bé indica “calia vendre’l”. Hi havia una extensa gamma de producte vinculada a la cistelleria i dirigida a la pagesia - de la qual amb prou feines sobreviu el cistell d’anar a buscar bolets - i al dia a dia de la casa – cistelles, cistells, paneres,... – i és que, al cap i a la fi, “tot era cistelleria. Recordo també els “roperos” per posar la roba bruta o els encàrrecs específics d’alguns professionals com ara els carnissers per transportar el gènere d’un lloc a un altre,...”. Passats els anys, quan ho va creure oportú, la sogra li va passar el relleu a l’Antònia i ella – que llavors estava immersa en la criança de quatre fills – va acceptar. Ara bé, puntualitza, “sempre vaig poder comptar amb el seu ajut per entre totes dues fer-ho tot”.

Quan els pares “veiem que els fills tiren endavant el negoci, ens adonem que el que un ha començat va per bon camí i, per tant, sents orgull. És per això que procures anar a veure’ls cada dia...perquè allà hi tens uns records. Allò que es va iniciar ara fa tants anys encara funciona...d’una altra manera, però és que no pots anar contra els nous temps... Tot i així, sempre hi ha algú que pregunta si tenim aquest o aquell cabàs o cistell”.

En un moment de l’any amb tanta pressió, en Xavier admet que el que més el neguiteja “és que la gent vingui a darrera hora perquè llavors pot ser que no tinguis el que vol i llavors ja no hi ha marge de maniobra per aconseguir-ho, i això sap greu”. Explica que sí, que hi ha gent que planifica el tema de les compres, però que avui dia – degut al ritme de vida amb el que es viu - tot plegat es fa molt de pressa. Hi ha moltes persones “que no disposen de marge de maniobra per fer-ho d’una altra manera”.

Entre la compra presencial i l’online, aquest botiguer prefereix el tracte directe que proporciona la primera – captar què vol la persona, donar-li opcions i, de fet, assessorar i personalitzar la compra -, però reconeix que ambdues formules funcionen, tot i la fredor del canal digital. Al cap i a la fi, s’està parlant de joguines educatives i ha gent que encara “es preocupa de què compra. Ara bé, en moltes ocasions i degut a la massificació es tendeix a cobrir l’expedient, a adquirir el més gran,...sense preocupar-se de quins són els gustos del nen o nena que rebrà aquella joguina o què és el més adequat en les seves circumstàncies. Sortosament, encara hi ha persones que es desmarquen d’aquesta dinàmica i demanen que li recomanis el que més els hi convé”. Massa vegades s’aplica el comprar per comprar sense parar-se a pensar si, efectivament, aquella criatura voldrà, sabrà o li agradarà jugar amb allò que se li ha regalat.

El futur passa, segons aquesta saga familiar, pel fet d’assimilar que hi ha molts camins possibles. Tal i com sembla – perquè així ho deixen entreveure els darrers estudis – s’acabarà imposant la compra via Internet. Només cal observar com “la gent de menys de trenta anys compra moltíssim per Internet, però també hi ha una sèrie de persones que desitgen rebre aquesta atenció personalitzada que nosaltres podem oferir”.

Pel que fa als materials i, en concret, a la fusta, i això en contraposició a d’altres materials, en Xavier ens comenta que “a nivell de tacte la fusta és totalment diferent al plàstic - textura, pes,... – i, en aquest sentit, a les llars d’infants, per exemple, es pot observar com la canalla quan es tracta d’un mateix objecte prefereix la fusta. La raó té a veure, crec jo, amb el fet que és un material més pròxim que d’altres”. 

LA RÀDIO A LA REBOTIGA. CRÒNICA PROGRAMA 13

Ricard Sans, tercera generació de Cicles Sans.

En Ricard és al taller. Explica que són dies de feina (som a la segona setmana de desembre). S’acosta la temporada nadalenca i el ritme acostuma a ser una mica més alt del que és normal.

En Ricard i la seva dona, l’Esther Queraltó, dirigeixen un negoci al qual ell hi aporta l’experiència de ser el tercer en la línia de successió d’una saga vinculada a un negoci familiar que té com a leitmotiv la bicicleta. Un bagatge acumulat, comenta en Ricard, que va començar el 1940 gràcies a l’avi, en Ricard Sans; que va continuar a través d’en Joan – el pare - i l’Enric Sans – el tiet -, i que ara defensa el propi Ricard. El balanç és que cal intentar “anar continuant”.

Li recordem a en Ricard Sans que ha dit alguna vegada que més enllà d’un producte, com a professional ofereix al client una forma de viure amb la qual s’identifica profundament i, en aquest sentit, exposa que la bicicleta, a part de ser un vehicle purament mecànic, comporta moltes altres coses. A nivell físic, transmet “la sensació de llibertat, tant si es va per muntanya com si es va per carretera, i - considero - que tots necessitem aquests moments per estar amb nosaltres mateixos, que són uns espais que s’aconsegueixen fins i tot anant en colla. És sens dubte una bona experiència que fins que no la practiques, no la pots explicar”. I, afegeix, que – si es va més enllà – és un “prolongació de la pròpia personalitat”.

Així doncs, en Ricard no només ofereix bicicletes, accessoris per la bicicleta o un servei de reparació de bicicletes...si no que ven emocions. I, en aquest sentit, comenta que la part emotiva ens mou a tots plegats i, en concret, als que els agrada anar a en bicicleta i als que estan al capdavant d’un negoci com el seu perquè, entre molts altres factors, l’emocional és un dels més importants: “el que ens fa moure al llarg del dia a dia”.

La bicicleta s’ha mantingut al llarg de la seva història en el marc d’un mateix concepte físic i mecànic. Ha anat millorant, però, pel que fa als materials – cada cop més lleugers -, a nivell de precisió, de més velocitat,...de rodes més grosses o més preparades, més bons frens, de transmissions mitjançant grups electrònics,...tot el que sigui “anar a buscar més comoditat pel ciclista i tot allò que contribueixi a que sigui més agraït practicar el ciclisme: menys problemes, menys pes,...” Al cap i a la fi, conclou, “el més important és que el concepte bàsic d’una bicicleta es manté des dels inicis”.

Aquest expert explica com el sector s’ha anat especialitzant cada vegada més. Hi ha molta més diversitat de models, cadascun d’ells específic per a cada modalitat (carretera, passeig, muntanya, per baixar,...).De fet, planteja, ara s’obre tot un món nou amb l’aparició de les bicicletes elèctriques que permeten que la pugui utilitzar les persones amb més o menys limitacions o bé que simplement qui vol gaudir d’una bicicleta que l’ajudi a dur-la amb més facilitat que una tradicional.

També exposa que “entre tots els col·lectius – també entre el dels ciclistes – hi ha de tot. És un món en el que et vols superar a tu mateix i busques el màxim. I a nivell de preparació,  i també de mecànica, penso que és positiu, però cadascú ha de saber fins on pot arribar. Saber on tens els seus límits és molt important”. 

En Ricard incideix en que, tot i que habitualment el que un client pot arribar a demanar és de sobres conegut, de vegades es tracta d’endevinar què necessita aquella persona que tens al davant. El tracte social i comercial – reconeix – és complex tot i que cal que algú el faci. I és que ell va començar fent de mecànic i “m’encanta” i, és clar, estar de cara el públic “em resulta molt més complicat”. De tota manera, diu que quan es tanca al taller sol i està amb si mateix i la bicicleta “és quan gaudeixo més. Per a mi és molt important a la vida – i concretament a la feina - estar a gust amb el que estàs fent perquè, si no, el dia a dia seria molt feixuc”. Es considera un privilegiat i n’està content.

L’Esther Queraltó – la seva companya de viatge en aquesta aventura que és el negoci – és qui “és al meu costat i em dóna suport en tot moment, a més de complir amb tota la responsabilitat que té dins de l’empresa”. És cert, comenta, que no ha estat una ciclista de tota la vida, però mica en mica li va agradant cada vegada una mica més. En definitiva, com ell expressa, “fem pinya tots dos”. De fet, pel que fa a sagues familiars al darrera d’un negoci, ella també sap de què va perquè forma part de la família Queraltó, vinculada a l’àmbit de la carnisseria al terme municipal de Vilafranca del Penedès. El tema de tractar amb el públic “el porta bastant bé”.

Pel que fa a com ha canviat en aquestes darreres dècades el negoci, la botiga i el taller, en Ricard exposa que es treballa – tant al nostre sector com en general - amb un producte més divers i, a l’hora més específic, i hi ha més competència i, per tant, t’has de centrar en un producte. Antigament, “a casa meva havíem venut bicicletes, però també motos, televisors, neveres, joguines,...de tot i, al final, treballaves molt abastant molt i penso que avui dia cal especialitzar-se en un producte al 100% i quan més et focalitzis millor”.

Li plantegem què pensarien el seu avi i el seu tiet i què pensa el seu pare de com és avui dia l’univers de la bicicleta i ens comenta que probablement el que més els sorprendria a tots plegats és que existeixi la possibilitat de només viure de la bicicleta. Creu, però, que estarien orgullosos que el projecte familiar continuï.

Parlant de canvis, en Ricard planteja que la ubicació actual – un cop abandonat el centre – té una vista privilegiada i, a més, està envoltada d’espai verd. Comporta un millor aparcament pel client a l’hora de visitar la botiga o portar la bicicleta. En concret, argumenta que “hem passat d’una zona eminentment comercial, com és l’Avinguda Tarragona, a una altra de caràcter molt diferent i que ens afavoreix perquè allà ens limitava molt el fet que no es pogués aparcar al davant per baixar la bicicleta”.

Aquest comerciant diu que la continuïtat d’una botiga i taller com el seu – tot i que és un tema difícil d’abordar – passa per la incertesa, donat que “ningú no sap el futur”. La clau creu que passa per centrar-se en el present i “pensar-hi quan arribi el moment”. En el seu cas, els fills són jovenets i estan centrats en els estudis. No obstant, està convençut que alguna formula trobaran. En benefici del comerç en general cal que els negocis continuïn, que sigui qui sigui el que estigui al davant faci el que li agradi perquè és garantia de que les coses vagin sortint per si soles.

I és que avui dia, en qüestió de valors, els clients - més que l’esforç que hi ha al darrera d’un negoci familiar – en busquen d’altres com ara la seriositat, el bon servei, competitivitat, bon producte... Al final, “s’ha deixat de banda la veterania. És llàstima, però”. El factor econòmic també és important, tot i que depenent del producte perquè hi ha molts nivells de preu. Per exemple, no es pot anar desfasat en quan preu de mà d’obra al taller. I les marques, en quant a producte, estableixen molta igualtat de preus en productes de qualitat similar.

L’atenció al públic, la gestió interna i el control del taller implica molta feina, “que és una mica el que passa quan treballes per tu: que acabes invertint en el negoci, no 8 hores, sinó 12 moltes vegades”.

Ocasionalment, en Ricard surt amb la bicicleta acompanyant als seus clients. Menys del que voldria perquè valora el temps que passa amb la seva família, però procura fer-ho. És una tendència que està previst que s’incrementi de cara al futur. La socialització amb els usuaris afavoreix un vincle molt especial i li resulta molt divertit.

Per acabar admet que li agradaria que hi hagués relleu generacional a Cicles Sans però que, de moment, ho deixa obert.